Tot i que el 8 de març ja quedi lluny, no volíem perdre l’oportunitat de compartir amb vosaltres alguns dels poemes que van ressonar a La Poeteca amb motiu del Dia de la Dona i que ens han fet arribar 26 de les poetes participants:
ANTOLOGIA DE POEMES DEL RECITAL:
MONTSERRAT ABELLÓ
(Tarragona, 1918) és poeta i traductora. Va iniciar la seva trajectòria literària el 1963 amb Vida diària i ha publicat, entre d’altres, Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps(1998). L’any 2002 va aplegar tota la seva obra a Al cor de les paraules. Posteriorment, ha publicatMemòria de tu i de mi (2006) i El fred íntim del silenci (2009) També ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l’anglès com de l’anglès al català, traduccions d’autores tan significatives com ara Adrienne Rich (Atles d’un món difícil, 1994), Sylvia Plath (Sóc vertical, 2006), Anne Sexton (Com ella, 2011) o Margaret Atwood. Per la seva trajectòria, i també per la publicació de l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993), va rebre la Creu de Sant Jordi, l’any 1998. L’any 2008 és guardonada amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.
Amb una activitat prolífica que queda condensada en la seva divisa Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades, Montserrat Abelló ha escrit el poema inèdit per al Dia Mundial de la Poesia, Tan sols la paraula nua, que se celebra el divendres 21 de març, però també aquest mes presenta a Londres i a Barcelona les seves dues darreres traduccions a l’anglès, de la seva obra Fifty Love Poems i The Body’s Reason, que ha tret l’editorial Francis Boutle Publishers.
Tan sols la paraula nua
Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.
S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.
Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.
Com ho és la poesia
***
JOANA ABRINES
(Inca, 1984). Llicenciada en periodisme, amb postgrau en guió televisiu per a programes d’humor i entreteniment, treballa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on ha portat la documentació audiovisual de l’exposició Pantalla Global, la programació de Canal Alfa del festival de literatura amplificadaKosmopolis i actualment és la productora del programa televisiu Soy Cámara coproduït pel CCCB i TVE. Al 2010, guanya el premi E-poemes de La Vanguardia amb el videopoemaI’Marte i autopublica el poemari il·lustrat i musicat Poseía Poesía amb Joan Garau, amb qui formen el col·lectiu Impar3en1. Ha estat antologada a Caldo de Cultivo, El Comecuentos iAnonimos 2.0 i és una de les poetes compilades al documental Som Elles, a la web-sèrieDisertando a la hora del postre, i al Festival Nuevas Realidades Videopolíticas. Ha estat co-coordinadora de l’Aparador de Poesia de l’Espai Mallorca, amb Maria Antònia Massanet, col·labora mensualment en el programa radiofònic La Inercia i reuneix contingut sobre art i literatura, poemes, escrits breus i reflexions personals a la bitàcorawww.alehop13.blogspot.com
Nefertiti
Per fi he trobat
una dona que em mira als ulls
mentre un sèquit de persones
la observen des de lluny.
Coll esbelt i decorat,
mig somriure que
pareix respirar.
Esculpida per tota l’eternitat,
emmirallada, envasada al buit.
La sala pintada de verd perla
desafia al temps
i ella s’alimenta del sol que reb cada matí
mentre els guardians que la retenen
capturen les mirades furtives
dels visitants que s’atreveixen
a tornar-li la mirada als ulls.
Eclipsada per ella mateixa,
la còpia en bronze es deixa tocar.
Nefertiti, beneïda ets
entre totes les dones
de cara i de perfil.
***
ESTER ANDORRÀ
(Barcelona,1972) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i va gestionar una impremta familiar fins l’any 2007. Ha exercit de llibretera i és auxiliar de producció editorial. L’any 2004 va posar la primera llavor del projecte de LaBreu Edicions, que arrencaria seriosament el 2006, amb Marc Romera, amb l’inici de la col·lecció Alabatre de poesia.
A mig camí, entre la poesia i la fotografia, el seu món creatiu es pot seguir al blog www.espaistacats.blogspot.com. L’any 2005 publica i signa les fotografies de les plaquettes Eclosions, amb poema de Josep Perals, i Nuatges, amb poema de Marc Romera.
Tenir l’portunitat d’anar-me’n lluny
de mi per si el batec acaba
a un ritme de fireta i la rèplica tardana
no és ni eco ni lava de coixí.
deixar d’educar l’animal que ets
amb les puntes dels dits.
agafar embranzida amb dies
de quaresma estètica per saltar
els terrats a la recerca de continents
ben florits, en caiguda lliure.
com qui farta de solapar costums,
pretén girar a la valenta i desmuntar
la tramoia d’aquest circ, per si tot és dinamita.
la fantasia predictiva de qui vol canviar de carril,
i evaporar-se en noves línies de força sense fi.
florida, sí, però de gestos lents.
podrida, també, perquè em dóna la gana.
***
ROSA MARIA ARRAZOLA
(Barcelona, 1969) comparteix la tasca de docent de llengua a secundària amb la passió per la poesia i la pintura. Ha publicat dos reculls de poemes, Els silencis escrits (Grafein, 2009) i Llibre dels Xiscles, (Paralelo Sur, 2013) i tres plaquettes que acompanyen les diverses col·leccions de la seva obra pictòrica, Quadremes de l’ aigua, (2010), Mosaic (2011) i Miques (2012). Els seus poemes han rebut diversos reconeixements, des del Premi Joves Poetes Catalans de la Generalitat de Catalunya l’ any 1987 fins altres més actuals com el Premi de Poesia de Sant Hilari de Sacalm per Closca i Llavor el 2010, el Premi de la Vinya i el Vi per la seva obra En Brut, el Premi Francesc Candel de Poesia per Marona l’ any 2012, el Premi Federico García Lorca de Barcelona per La Barca i el Premi Esteve Albert de la Vila d’ Argentona per Poma Tocada l’ any 2013. Actualment forma part del col·lectiu de dones creadores del barri de Gràcia que participen en el Projecte Minerva liderat per l’ Ajuntament del Districte per tal de donar a conèixer la tasca creadora de les artistes d’ aquest barri.
IV, La barca
La llibertat és
el tirant d’ una samarreta que du l’altre,
és la tecla del portàtil que prem l’ altre,
és el mòbil de l’ altre.
Els ulls dels altres, el cor dels altres.
Potser hi ha algú que pensa
que llibertat és a la mà,
la mà que se li escapa
i a tu et crema la pell i l’ endemà.
Llibertat és una barca
que t’espera al port de mar
i és alçar-se i pronunciar-se,
poder escollir a qui estimar.
Llibertat és dir la teva,
romandre en aquesta gleva
on tu hi sents la llibertat.
Lliure és haver estat valenta
i denunciar la violència
que et prohibia fer un sol pas.
***
MIREIA CALAFELL
(Barcelona, 1980) ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010) i Tantes mudes (Perifèric Edicions, en premsa) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Benvingut Oliver (2013). Alguns dels seus poemes formen part d’antologies publicades a l’Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya.
http://mireiacalafell.com/
Diacrític
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
que violent és un accent
quan no fa prou diferència
*Del poemari Tantes mudes (Perifèric edicions, en premsa)
***
GEORGINA CASTILLO
Pasos
a veces
los pasos
se me acumulan
y se me enredan
entre las piernas
y los piso
sin querer
a veces
los pasos de ahora
se me juntan
con los de ayer
o con los de mañana
y se me hace un lío
tremendo de pasos
que al final
me hacen caer
a veces
sin darme cuenta
voy corriendo
detrás de las huellas
de los pasos
que voy dando
y otras veces
no muchas
los pasos
sólo pasan
sin prisa
charlando
distraídos
de su juego
ignorantes
de su rastro
y me dejan
paseando
tranquila
un rato
***
LAIA CLAVER NADAL
És poeta i artista plàstica, escriu poesia des de fa més de quinze anys. Va cursar estudis de Sociologia a Barcelona i Berlín on va descobrir la seva passió artística. Després cursà estudis d’arts plàstiques (pintura, escultura i gravat) a l’Escola Llotja de Barcelona, l’Escola municipal d’Art de Tàrrega que sempre va anar combinant amb la producció poètica. Participa assíduament en recitals i slams poètiques arreu de Catalunya i darrerament es vincula a projectes multidisciplinaris lligats a la poesia posada en escena: Cia. Nahla (dansa fusió), Cia. Les Laulai (poesia dramatitzada), Cia. Les Corbes (poesia fusionada amb dansa i circ), projecte Tritònia, Kerunta Poetry (poesia polifònica amb David Casadellà i Ramon Bartrina). I actualment està treballant en l’edició del seu primer llibre.
Amnèsia
Amnèsica de mi
deambulo en els desitjos d’altres
torno a nedar en fluït a-temporal
m’aviso i m’alarmo
començo a no veure’m
en el reflex d’una ondada
m’he intuït transparent
com una medusa
impulsant-me cap a la ingravidesa
la corrent se m’enduu
mil milles més enllà
ja no trobo l’u per cent de substància
que em fa ser bèstia i no mar
esdevinc només
aigua salada
diluïda en un tot
moll i xop
regalimant històries alienes
amb un percentatge substancial
molt elevat
però que no puc absorbir
perquè sóc només mar.
I em bellugo amb la lluna
sense un fi final
ni una raó motriu
l’aigua no taca
ni atipa
i tipa de salnitre
m’evaporo
mutant en núvol gris
a l’espera de la tempesta
i trono
i llampego
i fins i tot em precipito
i es en topar amb la tangència horitzontal
que m’adono que soc
fang
i terra
i llavor que germina
si es rega dia a dia amb foc i consciència
***
TERESA COLOM
Poeta i escriptora andorrana. Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universtitat Pompeu Fabra va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Després de guanyar l’any 2000 el Premi Miquel Martí i Pol dotat pel Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, publicava Com mesos de Juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001). El 2002 sortia La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra). El 2004 va deixar la feina de gestora de patrimonis i fons d’inversió en l’entitat bancària on havia estat treballant des del 1995 per dedicar-se a escriure. També ha publicat Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), On tot és vidre (Pagès, 2009) reconegut amb el Talent FNAC 2009 i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012). El 2010 estrenava, sota la direcció de Pere Planella, “32 Vidres” un muntatge poètico-teatral amb textos i interpretació de la pròpia autora.
Puntades
a la meva mare
un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons
que ja no em poso
a tu que m’escrius notes als pots
de salsa de tomàquet
tancats al bany maria
on m’hi detalles els ingredients
un dia t’hi llegiré
darrere tantes coses senzilles
hi ha el teu temps
· La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012) ·
***
JOSEFA CONTIJOCH
(Manlleu, 20 de gener de 1940) és escriptora. Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudia comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudia filologia a laUniversitat de Barcelona. Entre 1963 i 1967 va formar part del grup literari Cau Faluga de Manlleu, format per Josep Gallardo,Joan Josep Guillén, Elies Mas, Jacint Sala, Josep Serra, Joan i Josefa Contijoch.[2] Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l’equip fundador del col·lectiu Quark Poesia de la UAB. Les seves primeres obres de poesia són dels anys 60 i les escriu en castellà, serà uns anys més tard quan comença a publicar en català: Quadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de Comissions Obreres el 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També conrea la narrativa. Així ha escrit novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001); i narrativa infantil. També conrea els gèneres de crítica literària o assaig, amb llibres com Les vacants (2005), i és traductora del francès. El 2012 va publicar l’antologia de poemes propis Ganiveta amb Lleonard Muntaner Editor.
Rap
Tenir una cambra pròpia
un cotxe un fill i un arbre
un raspall per les dents
i cosetes inútils idiotes
tenir sobretot propi tenir propi
i quan vingui el mal pas millor enviar-hi un frare
tenir el propi cos que acabarà al taüt
tenit tenir tenir i bon profit ens faci
i el calaix dels coberts
de plata sí de plata
jo tinc tu tens ell té
i el qui no tenen què
jo vaig amb Porsche i tu no i què
jo tinc de tot i més
i tu no res i què?
bon plat a taula ara i adés
saps tu qui ets?
no sé qui sóc i tu
saps qui ets?
ets la Margarideta de can Llabrés?
i què m’importa la Margarida
si sóc l areina del cabaret
la pela fàcil sobre el parquet de linòleum
que va molt bé
per netejar les vomitades de tants calés
tu no ets ningú no spas qui ets
només follia per quatre versos
ciència infusa de pacotilla
i això no és tenir res
ho entens o no? Ho veus o què?
per tant no ets res.
De Cançons de seda i ferro, Senhal nº 137, 2014.
***
MIREIA COMPANYS
(Barcelona, 1975). Filòloga, docent i traductora. Ha publicat el recull poètic Perfils de la inconsistència (Viena, 2003) i el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Pagès, 2009). Ha participat en els llibres col·lectius Salvatges silencis i Bellesa ferotge (Fonoll, 2004 i 2006, respectivament, amb els guanyadors dels premis de poesia Joan Duch 2003 i 2005) i en l’antologia Donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013), en l’exposició de fotografia i poesia “Interpretazioni” (2013, a Roma i a l’Alguer, amb l’algueresa Silvia Fiori), i en diverses presentacions i recitals a Barcelona, l’Alguer, Venècia i Guadalajara (Mèxic). Alguns dels seus poemes, llegits per ella mateixa, es poden trobar a http://phonodia.unive.it/people/mireia-companys/
El crit
Aquest cos que avui crida,
que s’incendia i crea i nodreix i tremola,
que es revolta des de les entranyes del vers,
des dels seus laberints inundats d’intempèrie;
aquest cos que se sap límit
il·limitadament omnívor,
que frueix, golut, i respira
l’excés, la tristesa, la ràbia;
aquest cos que vol ser carn
que vol ser molt més enllà de la carn,
que em cenyeix i que és jo i aplec d’incerteses,
nàufrag orfe de mar, melic ungit de saba,
aquest cos ara es fa vers,
cadena, núvol, boca immensa,
i ple de límits, de ràbia, de joia,
avui
crida.
***
MONTSE COSTAS
(Capellades, 1976) és poeta, treballa d’editora i viu a Barcelona. La seva obra es caracteritza per l’estil concís i sobri, el to d’humor i ironia i la predilecció pels temes contemporanis. Ha publicat els llibres La murga (2013), L’amplitud dels angles (2003), Híbrid (1999, amb Jordi Condal) i Poesia egocèntrica (1997). Apareixen poemes seus en diverses antologies de poesia contemporània catalana, i part de la seva obra ha estat traduïda al japonès, al noruec i al castellà. Ha recitat la seva poesia arreu dels Països Catalans i també a Noruega.
Binomi
(a Yoko Ono, amb gratitud)
Fes a miques un minut.
Llença’l a terra.
Escombra’n els trossos.
Enganxa’ls amb cola.
Hi ha maneres precioses
de guanyar temps,
però ocupen massa espai.
De “L’amplitud dels angles”.
***
SANDRA D. ROIG
(Barcelona, 1974) Escriptora i periodista multidisciplinar cultiva diferents gèneres literaris però en especial la Poesia. Forma part de l’equip editorial de la revista literària “LO CÀNTICH” (premis blocs Catalunya l’any 201), en la que dirigeix dues seccions: “L’art de la nit eterna” i “L’entrevista”. També participa de forma activa amb la plataforma poètica “VERSOS.CAT” guanyadora dels premis Blocs Catalunya 2012, on ha col·laborat de forma activa en diverses presentacions de llibres, i recitals de poesia catalana. Ha estat antologada a “Versos de tardor” Ed. Petròpolis, “Totes les baranes dels teus dits” Ed. Petròpolis. “Poetes en la xarxa” Ed. A.A.v.v. ”Abraçada a la meva pròpia pell” Ed. Lo Càntich. “Estels de paper”, (vint poetes per al segle XXI”), Projecte Agatha (març 2014).- Ha prologat “Camins d’Exili” de Josep Maria Corretjer Olivart. Ha publicat “De Blanc Setí” Ed. Germania que ha estat ressenyat a la revista caràcters nª 60 i esmentat a la revista “Serra d’Or” editada per edicions Abadia de Montserrat. És compiladora editorial de “Donzelles de l’any 2000”, conjuntament amb Noèlia Díaz Vicedo.
La meva devota missió
Qui gosa traïr la meva devota misió d’amor vers a un fill.
Assistiràs a la lenta agonia de la seva mort fruït d’una malaltia
mentre empobrit i miserable no podrás sadollar-li ni l’últim instant.
Qui s’atreveix a abatre les portes de les decisions meves,
I romàs impune al dolor d’un génere.
Aquest conegut traïdor es pensa la veu de Déu i agosarat contradiu a la natura!
I qui, em fa vàlvula, cel.lula o animal reproductor?
Si no hi ha drets tampoc obligacions.
Visca la insubmissió fiscal femenina, i la vaga sexual
fins que paguin el delme del greuge, o fins que es fonguin
en la linia del passat.
***
MARTA DARDER
Ego sum lux, aqua, terra, aer et ignis
Ego sum lux (mundi)
omnia habeo
et tibi dabo
Ego sum aqua
fontes habeo
et vitam dabo
Ego sum terra
montes habeo
et orbem dabo
Ego sum aer
aether habeo
et caelum dabo
Ego sum ignis
passio habeo
et amorem dabo.
27.11.11
Marta Darder
(a partir del llibre del pantocràtor de Sant Climent de Taüll que reprodueix les paraules que Jesús va dir als fariseus -cf. Vulgata Joan, 8, 12-: Ego sum lux mundi i barrejant-ho amb l’estructura de la cançó anònima Ego sum pauper/ nihil habeo/ et nihil dabo, i pensant en els 5 elements que segons algunes creences formen la vida: aigua, aire, foc, terra, llum).
***
ANNA GUAL
(Vilafranca del Penedès, 1986). Amb vint-i-dos anys publica el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008), gràcies a la proposta feta per l’editorial. Fins llavors havia escrit al blog digital No caic, em tiro, on va ser descoberta. Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012) és el seu segon poemari, en aquest cas acompanyat per les il·lustracions de l’austríaca Bianka Tschaiskner. L’any 2013 guanya el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom i publica L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013). Llicenciada en Comunicació Audiovisual i especialitzada en Gestió de projectes culturals, Gual participa sovint en recitals arreu de la geografia catalana (Festival de Poesia de la Mediterrània a Mallorca, Festival Primavera Poètica a La Garriga, Festival de Poesia de Sant Celoni, Trobades poètiques Versos Lliures a Granollers, etc.), així com més enllà de les nostres fronteres -recitals a Croàcia i Sardenya, entre d’altres-. Poemes seus s’han traduït al croat, francès, italià, castellà i anglès.
Clariana
Sentir-me sola per ser-ne conscient, que a la vida només hi sóc per col·lisionar amb vosaltres, però mai fusionar-me, mai junts del tot, mai per sempre ens tindrem l’un a l’altre i mai res fins a la mort. Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc, sense parets per decorar, que en uns dies ja hauré fugit, que en poques hores ja hauré marxat, i un altre cop cremar una casa i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i abandonar-vos quan es fa fosc. Sentir-me quieta per adonar-me que l’exili real és l’interior i que el cim és la base i que la muntanya que escalo és un cercle viciós, ple de pedres, ple de trampes, ple de talls per tot el cos. Sentir-me viva i tenir la certesa que quan torni d’on vaig marxar no em sentiré com a casa ni em sentiré com abans perquè les coses que ara visc sumen en totes direccions i és camp a través el camp de batalla i les fletxes arriben on acaba l’horitzó.
***
CLARA MIR
Tancar el cercle
Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.
Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set
sense trencar el fil d’aigua.
***
SÒNIA MOLL GAMBOA
És llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l’antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el premi de narrativa 25 d’Abril de Benissa per l’obra Creixen malgrat tot les tulipes. També és autora del bloc “La vida té vida pròpia“, que pretén ser un espai per explorar noves vies d’expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica.
Reservat el dret d’admissió
Mare,
és meu, només,
el lloc on t’acomiado
‒el lloc on crido,
el lloc on sagno.
I ara estic de genolls damunt les pedres
i no trobo cap clot
on fer-hi cabre Déu.
No l’he deixat entrar.
Em mira d’un tros lluny,
amb el seu Únic Ull,
amb el seu Ull tot sol
‒tan sol, potser,
com jo‒.
“T’odio, amor meu”,
li dic, sense mirar-lo.
O t’ho dic.
O us ho dic.
Ja no ho sé.
Què importa, ara.
Estic sola igualment,
en aquest pedregar
on t’acomiado.
***
MARTA PÉREZ SIERRA
Va néixer a Barcelona l’any 1957, un 7 del 7. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat els poemaris:Sexe Mòbil singular, SMS (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008), Dones d’heura (Pagès Editors, 2011), que va obtenir el Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia a Guissona, boCins (Ed. Bubok 2012), Si goso dir-li un mot d’amant (Ed. Cims 2013) menció especial Jordi Pàmias de poesia 2009, Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat (Ed. Cims 2013). De narrativa, ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009) el primer dels set relats va ser premi de narrativa curta Vila de Castellbisbal 2009, i Bavastells (Walrus Editorial, 2014) 50 microrelats de caire social agrupats en sis capítols, el primer d’ells XXXVè Premi de Narració curta de Sant Hilari Sacalm 2012.Coordina diverses iniciatives literàries com ara el Projecte Àgatha i dinamitza esdeveniments culturals. Per a saber-ne més www.martaperezsierra.com
Cicles lunars
A l’Anna Ruiz Mestres
Quan la vida eren cicles lunars,
i jo n’orbitava,
tot quadrava, fèrtil calendari.
Nova vermella coàgul.
Creixent enamorada.
Plena, visible, turgent i desitjable.
Minvant de llàgrimes de xocolata.
Vermell coàgul el noviluni.
Ara m’he empassat la lluna,
així, ras, sense pensar-hi,
desesperada per recuperar
les seves fases i tenyir-me
de roig principi i fi, nova.
I tinc la lluna en el ventre,
est, oest, impertinent.
Accessible. Invisible.
Poema dins el recull “M’he empassat la lluna”
Finalista premi de poesia miquel arimany 2013
***
AINA RIERA SERRA
(Palma, 1982). Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat com a periodista a Nova Televisió (Grup Serra), la delegació de Balears de Televisió Espanyola i Televisió de Mallorca, i ha col.laborat en revistes d’àmbit cultural com “Hamlet” i “D-Palma”. Va guanyar la final del Poetry Slam de Mallorca de 2012 i va participar al campionat nacional que es va celebrar aquell mateix any Jaén, quedant en 4ª posició. Ha dirigit també el documental “Som Elles” sobre les poetes de Mallorca i recentment ha participat al programa de Veus Paral.leles que impulsa l’Institució de les Lletres Catalanes.
Què en faig de tot això?
De les teves
fraules obertes plorant
dels teus vestits esguerrant-se el plor
de tu plorant i esquitant-me el cor
de jo covant i negant-me el plor.
Què en faig de tot això?
Dins aquesta alqueria d’un sol maó
ja he cremat el sucre
dur, a la base, fent-me la gelatina
roja amargant.
Que ja no tenc més roses, a qui insultar
on escopir
idil·lis
ni mals a desatendre.
Ara em dius que m’estimes?
Que em necessites?
Que em vols a l’abast de la teva cintura
amputada i orfe
vòrtex del cicló?
Escoltes l’orgànic repòs
i el record de la meva boca
perbocant tomàquets
insípids, com els teus petons d’hivern.
No sé què fer-ne doncs ara
del teu plor
que és com el meu.
La mateixa forma de maduixa.
***
Isabel Ortega Rion
Sóc tarragonina, visc a Barcelona els dies feiners i treballo a Cornellà com a professora de Llengua catalana a l’ensenyament secundari. En poesia, m’han publicat Enfilall (Cossetània 2002) -XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona-, Runa plena (Arola 2004), Nòmada (Cossetània 2009) i Medusa (Cossetània, 2013), i he col·laborat en diverses publicacions col·lectives.
Per si de cas
Convé tenir una ànima de recanvi
perquè no se sap mai.
Una segona ànima, més informal,
moblada amb senzillesa: somnis
de material barat, records reciclats, virtuts difuses,
retrets de plexiglàs coberts de fundes,
amors de qui sap quan potser un pèl caducats.
Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,
on en veuràs d’usades, però en molt bon estat.
Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.
Em van dir que s’hi troba alguna ànima robada,
alguna de perduda o, fins i tot, en pena.
Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition
n’hi ha d’última generació: indolores, menudetes,
amb múltiples funcions i de poca durada.
Els venedors consultant poden assessorar-te.
Té un disseny exquisit, l’ànima de la moda,
però el preu que s’hi paga és desproporcionat.
Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.
Potser la desaràs al racó del calaix on guardes
les espelmes, les piles i les bosses,
però en cas d’emergència, sempre hi podràs recórrer.
Perquè convé tenir una ànima de recanvi.
Per si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.
Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món no t’hi cap, a l’ànima.
I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,
que d’aquests mai no en falten. I no et sentis estranya,
que el món n’és ple, de gent desanimada.
***
JUDIT ORTIZ CARDONA
A temps parcial és poeta, escriptora, rapsoda i correctora de textos, i a temps complet, mare d’un pirata de set anys. Ha publicat els poemaris Sobreàtic i Soterrani (Arola Editors, 2010), el primer d’ells guardonat el 2004 per Òmnium Cultural, Vallès Oriental. Ha col·laborat en antologies i reculls de poemes i relats amb les editorials Aeditors, Cossetània Edicions, Arola Editors, March Editors, Empúries-Grup 62 i Anagrama. Podeu llegir part de la seva obra al blog Letters, words and poetry (http://sigorgik.blogspot.com).
Sense bales ni canons
Aixafo el fregall amb sabó i lleixiu, i l’aigua que corre, corre, corre el xorroll que xoca contra la puta cullera cap per amunt, i l’aigua explota com una bomba a la cuina, contra el vidre, el terra, sobre els fogons, al meu vestit; explota l’aigua a la meva cara mullada ja fa estona. Els macarrons també, en aigua bullenta, no és dieta mediterrània, és la dieta de la caritat, del pobre que retorna cada dia de l’infern i per més que retorni, mai se’n va. Es queda, roman en aquesta guerra sense bales ni canons.
I jo volia posar sal a l’aigua, amb les mans humides, encara ensabonades, i agafo els mistos i encenc la flama damunt la sal. No menteixo. És el pobre, impotent, i la sal la seva bomba, casolana, inútil. I diuen que no hi ha cap guerra aquí, a la televisió, però menteixen. És la guerra de la misèria, la silenciosa, en els seus camps de batalla la sang és la gana, les seves bales, la por. No pots comprar-les, no hi ha tancs, no hi ha negoci. Hi ha cases buides, dormitoris silenciosos i aranyes i bitxos, i senyores que venen tot allò seu, sigui roba o cos, la seva història o el seu cant.
I aquí, en aquest racó de ma vida, la ronya ha tornat, l’esperit escantellat i desposseït; les ombres. No, no he estat a trinxeres ni refugis antiaeris, he estat a camps de misèria, i no és un invent, als meus records hi són i ara tornen. És mentida l’estat del benestar, és una fotuda farsa. I aixafo el fregall, aixafo el cor i escupo en terra, amb fàstic i em cago en tot.
No hi ha bales, no hi ha canons, hi ha avions enormes al cel; la meva casa és a sota. Només tinc aigua.
***
VINYET PANYELLA
És poeta, escriptora i gestora cultural. Es dedica a la poesia i als estudis i assaigs sobre art, literatura, història cultural moderna i contemporània, i al comissariat d’exposicions. Especialitzada en història cultural moderna i contemporània (Modernisme, Noucentisme, Avantguardes). Ha estat subdirectora (1989), gerent (1990-2006) i directora de la Biblioteca nacional de Catalunya (2000-2004). Des de l’1 de desembre de 2011 dirigeix els Museus de Sitges (Consorci del Patrimoni de Sitges). Dirigeix l’edició digital de l’Obra completa de Santiago Rusiñol (projecte de l’Institut d’Estudis Catalans). En poesia ha publicat Memorial de platges (Columna, 1993), Les ales del buit (Cafè Central, 1997), Jardí d’ambre (Columna, 1999), Miralls de marbre (Mediterrània, 2000), Quintet de l’Havana : un homenatge a Alejo Carpentier (Papers de Terramar, 2001), París-Viena. (Ed. 62 – Empúries, 2002), Dins del cercle d’Orfeu (Pagès, 2004), Taller Cézanne (2007, Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2006), Cavalls i collaret (Suite de Terramar. Edició trilingüe en català, castellà i anglès, 2009), Aprenent a mirar. Fotografies de Quim Curbet (2011), Sang presa. Premi Miquel de Palol 2011. Barcelona: Columna, 2011, La mar que se m’enduu. Suite Camille Claudel (Senhal, 2012), i On life and shadows / La vida i les ombres. Edició bilingüe català- anglès (Curbet Edicions, 2013).
Des de 2006 manté el bloc literari Quadern de Terramar on publica poemes, traduccions i articles.
Ceremonial de falles
Despulla’m lentament, com si volguessis
– i sé que ho vols- tastar l’aiguabarreig de mel
obrint de mica en mica els pètals i els replecs
que esperen el teu embat, sense cap límit.
Et vull sentir irisat en cada bri de pell,
abeurant en cada glop de sang que em travessa,
que no hi ha llamp que em fereixi més endins.
No trobaràs botons ni tall de cremallera
ni noses ni entrebancs d’entretenir.
Només pell nua sota l’ajust d’una altra pell
perquè al llevar-la ofereixi la justa resistència
i l’escalf dels teus dits apunti al foc
recorrent els vials, vorejant tots els traus
que bateguen en la fúria de l’espera.
Ben lentament has de moure mou el caliu de la brasa.
Traspassa’m marcant els camins senyalats,
arbrat i incandescent i amb el gest savi,
que no es malmetin fruits, arbre i sembrats.
Planta la falla a l’indret més profund
i el rec ruixarà sexe i poema.
Premi Joan Climent, “al millor poema líric d’un llibret de falla”.
***
TÒNIA PASSOLA
Nascuda a Barcelona, és llicenciada en Història de l´Art i catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes de secundària. Té diversos treballs sobre la poesia de Maragall, Rosa Leveroni i Mercè Rodoreda. Alguns dels seus primers poemes es van llegir a la primera “Agenda de la dona” de la Sal Edicions de 1978 i a la revista “Alcance “ de Lleó d´aquest mateix any. I durant els vuitanta en plaquettes i artefactes poètics com ara “Nits d´Urània” (1980), “ Camins d´Istar” (1981), “Soltici d´estiu” (1982), CAPS.A.4 (ZAS) (1983), Ampolla (1984-1986) o el tríptic TRAÇ 29 (1989), entre d´altres. Els seus llibres comencen a ser publicats a partir del 2000: Cel rebel (premi “Cadaqués a Rosa Leveroni”, Ed Proa.2001), La sensualitat del silenci (premi “Vicent Andrés Estellés”, Ed. Tres i Quatre, 2001), Bressol (Emboscall, 2005), L’horitzó que no hi és (Ed. Tres i Quatre, 2009) i “Margelle d´étoiles” (col.lecció “Poètes des cinq continents”, Harmattan, 2013), una antologia en edició bilingüe català-francès. Té poemes traduïts al francès, italià, holandès, anglès i castellà.
És a l´abril, al maig
És a l´abril, al maig,
quan l´aigua enxopa amb plaer les arrels
i aquestes brollen la claror d´un any.
Quan la il.lusió du
rock als ulls mentre passeja la llum
despullada i feliç sobre l´asfalt.
Quan la finestra s´obre
al verd, sense retícula d´eixample
i el dia s´engrandeix com una panxa.
És a l´abril, al maig,
mentre els nens botirons són plàcids monstres
al cotxet i els nadons amb cara de granota,
petits prínceps que imposen el seu regne.
És a l´abril, al maig,
quan em pot agafar el desig suïcida
-el que sí respirem i anomenem instint-
L´infinita, la vella i dolça valentia
de ser mare, d´omplir-me,
d´estrangular-me amb una nova vida.
***
CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH
Va néixer a Barcelona el 1954 i viu a Sitges. La seva obra, essencialment poètica, aplega també novel·la, biografia, narrativa breu i narrativa de no ficció. Entre els seus darrers títols publicats, el llibre de contes “Ara et diré què em passa amb les dones –i tretze contes més” (2013) i els poemaris “A la taula del mig” (2009)i “On no sabem” (2010), aquest últim de propera publicació a França (juny 2014) en edició bilingüe. Al maig editarà un nou llibre de poemas, “A l’hotel, a deshora”. Ha rebut, entre d’altres, el premi Mercè Rodoreda de narrativa, i els premis Rosa Leveroni, Miquel de Palol, Crítica Serra d’Or i Octubre, de poesia. Alguns dels seus poemas han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, italià i francès. De formació musical, ha impulsat projectes creatius que sovint han vinculat poesia i música. Des de l’any 2007 dirigeix, juntament amb el poeta Joan Duran, la Festa de la Poesia a Sitges.
Transferències
Mentre ara m’escric, sóc dona
i ocell que estarrufa les plomes
i cavall que renilla
sota anques de nit.
I també sóc qui deixa
que li premeu els testicles
a vessar de paraules
i qui us clava un vers erecte
en la boca de túnel
que la lluna dibuixa.
En el moment d’escórre’m
la nit em descavalca.
Ja som demà i sento la ploma eriçada
sobre la pell matinal
d’un esborrany de dona.
Aclariment: aquest poema, de moment inèdit, pertany al llibre “A l’hotel, a deshora” que serà publicat al maig. Va ser llegit a la trobada del 2013, i el transcric en comptes de “Canvi de prisma” –llegit el 2014- ja que aquest ha de sortir publicat en un llibre col·lectiu d’aquí a poc.
***
MIREIA VIDAL-CONTE
És llicenciada en Literatura Comparada i Ciències de la Informació. Ha publicat Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena’m nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, laBreu) i 5 cm, la cicatriu (Curbet ed. 2012). Ha estat inclosa en diverses antologies: Eròtiques i despentinades (Arola), El poder del cuerpo (Castalia, Meri Torras), Erato. Bajo la piel del deseo (Sial. Pura Salceda), Màscares i reclams (homenatge a Montserrat Abelló. Curbet ed.). Com a traductora ha publicat: La casa de la Compassió (Eugénia de Vasconcellos, amb Carles Duarte, Curbet ed.), Pols de vidre (Jordi Carrió) i Corrent d’esperits (Brigittte Oleschinski). Recitals a: Barcelona, Madrid, Girona, Tarragona, Praga, La Havana, Reus, Les Borges del Camp, Peratallada, Torroella de Montgrí, Sant Cugat, Blanes, Badalona, Sitges, Sant Feliu de Llobregat, Manresa, L’Alguer,… Actualment escriu per la revista de poesia Poetari i en forma part del consell de redacció amb Lluís Calvo, Susanna Rafart, Vinyet Panyella, Carles Duarte i Quim Curbet.
Com ella, d’Anne Sexton
(Amb aquest poema, Anne Sexton sempre començava els seus recitals)
Bruixa posseïda, a rondar he sortit
per l’aire negre, més valenta de nit;
somiant amb malvestats, he passat
per damunt les cases, d’un llum a l’altre;
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.
He trobat les coves ardents al bosc
les he omplert d’olles, prestatges, armaris,
gravats, sedes, i molts béns;
he fet el sopar pels cucs i els follets:
queixant-me, posava ordre en el desordre.
Una dona així no pot ser ben entesa.
Jo he estat com ella.
En el teu carro he pujat, conductor
he dit adéu als pobles amb el braç un,
he après les darreres rutes enceses, i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen la cuixa
i les costelles em cruixen on giren les rodes.
A una dona així no li fa res morir.
Jo he estat com ella.
***
ESTER XARGAY
(Sant Feliu de Guíxols, 1960). Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diaris i revistes d’art i poesia. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb D.Castillo (El 2010 amb E. Escoffet i M.Sales) , i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2014, juntament amb Carles Hac Mor. En poesia, ha publicat els llibres de poemes “ I n f i n i t i u s”, “Aürt”; “Eixida al sostre”; “Fissura”; “Salflorvatge”; “Trenca-sons” i “Darrere les tanques” entre d’altres. I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”; “Amor lliure, ús i abús”; “Tirant lo Blanc la”; “Epítom infranu o no” i “Un pedrís de mil estones”.En aquests enllaços trobareu els meus canals de videopoemes i videoart:
https://vimeo.com/user3412517/videos / http://www.youtube.com/user/esterxargay/videos / http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA / http://ca.wikipedia.org/wiki/Ester_Xargay / http://www.fluxfestival.org/08/projeccions/esterxargay/index.htm
Pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït!
DE LA MÍSTICA PAGANA
Procura desmentir los elogios que a un retrato
de la poetisa inscribió la verdad, que llaman pasión.
Sor Juana Inés de la Cruz
I pits a fora desnono vers i rima
que furguinyant-hi plaer se’ls miren massa
i d’un cop de mugró venç la carnassa
d’aquells que s’hi recreen a la cima
la veu cenyida armada amb dents de llima
a l’entrecuix el monument s’amassa
i majestàtic el Jo erecte s’empassa
la mossegada que li cardo a l’estima
l’ego interruptus el coit essent vedat
amb el cap cot el gland exclòs dels vots
en processó vers a vers lubricat
dins el meu sexe xop abeuro els mots
obscens i lliures amb flaires de pecat
dons terrenals revelació amb dots.
De Nuclear n’ha dit Jordi Valls a Núvol:
Sebastià Portell ha parlat així de Veces a Llegir en cas d’incendi:
Mireia Calafell (Barcelona, 1980) forma part del grup de recerca 
La Poeteca 