Recital Terrícola a La Poeteca amb Ricard Mirabete i Mireia Vidal-Conte


El proper dijous 25 ens visitarà l’editorial Terrícola per portar-nos dues de les seves novetats poètiques: Nuclear, de Ricard Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. Serà una doble presentació on Odile Arqué, Mireia Calafell, Sebastià Portell Clar i Mireia Vidal-Conte diran versos de Veces, mentre Sander Classen hi posarà la nota musical. En el cas de Mirabete, aquesta vindrà de la mà de Jordi Calvet, mentre que a la recitació Daniel Busquets i David Madueño acompanyaran a l’autor llegint Nuclear. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Nuclear i Veces

Ricard MirabeteDe Nuclear n’ha dit Jordi Valls a Núvol:

“Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió”.

Mireia Vidal-ConteSebastià Portell ha parlat així de Veces a Llegir en cas d’incendi:

“Tot i que Veces és una baula més de la ja extensa i consolidada producció de l’autora, també hi podem trobar alguns dels trets que han caracteritzat la seva obra fins avui: la necessitat de trencar la norma, sobretot en els aspectes més formals, i de fer de cada poema una reivindicació sense tòpics ni banderes, personal com la poesia mateixa, lluny de “feministes caspositats” ni maniqueismes. Diu Antònia Vicens al magistral text que acompanya el llibre, el qual podem trobar al revers d’una postal amb una imatge de l’autora amb el seu padrí, que són “versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes”.

LaBreu ens porta al Ramon Boixeda i a l’Anna Gual


El proper dijous 7 de maig ens visita de nou LaBreu Edicions presentant-nos dos dels seus nous títols de la col·lecció de poesia Alabatre: El sedàs, d’en Ramon Boixeda i Símbol 47 d’Anna Gual, que estaran acompanyats a la recitació per Mireia Calafell.

maig Cretateca

Ramon Boixeda

Ramon Boixeda (Vic, 1981) és fill de Sant Julià de Vilatorta i viu actualment a Sevilla. Amb el seu primer llibre, La pell fina (Viena. Barcelona, 2013) va guanyar el XXXVII Premi de Poesia Josep Maria López-Picó. Regeix un blog, Les beceroles successives, des d’on es pot assistir, entre altres coses, al seu univers literari.

Amb El sedàs, Boixeda reforça els arguments dels qui ja hi veien l’aparició d’una veu, nova i jove, sorprenentment valenta en els seus plantejaments creatius sense concessions al facilisme comercial ni al voler agradar al grumoll. Una aposta per l’ostracisme a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat. Així, els poemes de Boixeda convoquen la unitat unívoca de la pulsió creativa. Forma i contingut, una mateixa cosa, una única cosa en constant moviment, en carn viva i travessada per forces imprevistes que n’enriqueixen les potencialitats significatives. Tot això en un llibre unitari que parteix del dolor i de la derrota, la derrota prèvia a l’acció, que regenera en goig de ser.

Val la pena viure? Serveix de res la poesia? El sedàs planteja preguntes que en si mateixes són respostes, i així apareix el món, l’alteritat, tot convertint-se en revolta interior que transcendeix tot allò que si es pogués explicar no existiria aquest llibre.

Anna Gual

Anna Gual (Vilafranca de Penedès, 1986) és llicenciada en Comunicació Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra) i Màster en gestió de projectes culturals (Universitat de Barcelona). Està especialitzada en comunicació, màrqueting i gestió d’esdeveniments. Amb vint-i-dos anys va publicar el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008) després d’haver estat descoberta al blog No caic, em tiro (Premi al Millor blog escrit en català als Premis Vila de Martorell 2012). El 2012 publicaPassa’m-hi els dits (ÀtemBooks), acompanyat per les il•lustracions de l’austríaca Bianca Tschaikner. L’any 2013 guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibre L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), llibre finalista del Premio Nacional de poesía joven Miguel Hernández 2014.

La seva obra poètica la situa entre un grup de veus joves trencadores i fresques que construeixen el seu llenguatge a partir de referents estètics allunyats de la tradició poètica tradicional però des del profund coneixement d’aquesta tradició. Els seus poemes també ens han arribat en multitud de recitals i espectacles com Infinita la carícia que ha de venir i Anamorfosi i han viatjat a Croàcia (Universitat de Zadar, Universitat de Zagreb i Centre Croat del PEN Club), Sardenya (Festival Cabudanne de sos poetas) o Anglaterra (Cambridge Union Society), entre d’altres. Ha estat traduïda al croat, francès, anglès, castellà i italià.

Símbol 47 és l’abraçada furiosa d’on brota el so de la seva ànima, l’animal en perpètua mudança que troba el seu cau de tinta, un poemari per pautar les distàncies i caçar els enigmes. Podeu trobar-la a: http://www.annagual.cat

Galeria d’imatges del recital a Maria Beneyto


Algunes de les imatges que ens va deixar el recital d’ahir de lectures de Maria Beneyto organitzat per Mireia Vidal-Conte:

Imatge

Mireia Vidal-Conte presentant l’acte i recitant, Francesc Garriga i Mireia Calafell.

 

Imatge

Daniel Busquets,Cinta Massip, Eduard Carmona i Rodolfo Häsler.

Imatge

Nú Miret, Maite Mateo, Esteve Plantada i Marc Romera.

Imatge

Odile Arqué, Esther Zarraluki, Annie Bats i Maria Antònia Massanet

Imatge

Un esplet de poetes que van gaudir del retrobament amb o del descobriment dels versos de Maria Beneyto.

Lectures de Maria Beneyto


El proper dijous La Poeteca, el cicle de poesia del bar La Createca (Comte Borrell, 122), acollirà un recital dedicat a la poeta valenciana Maria Beneyto, organitzat per Mireia Vidal-Conte i que aplegarà a un grup de 17 poetes integrat per Anna Aguilar-Amat, Odile Arqué, Annie Bats, Daniel Busquets, Mireia Calafell, David Caño, Eduard Carmona, Francesc Garriga, Rodolfo Häsler, Cinta Massip, M. Antònia Massanet, Maite Mateo, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Esther Zarraluki i la mateixa Mireia Vidal-Conte.

Imatge

Maria Beneyto (1925-2011) va ser una poeta i novel·lista valenciana d’expressió en català i castellà que va desenvolupar una obra intensa i personalíssima, molt avançada al seu temps en molts aspectes i que tot sovint tractà temes molt conflictius per la seva època que, curiosament, van escapar de la censura. Sovint difícil de classificar per haver conreat la literatura en dues llengües, des de que va morir el 2011 ha estat objecte d’alguns homenatges i reconeixements, que creiem, tot i això, escassos per una autora d’una obra de gran riquesa i matisos. Aquest recital pot representar una bona ocasió per aprofundir, o fins i tot descobrir, en l’obra d’una autora imprescindible.

La seva obra inicial fou en castellà: Canción olvidada (1947) i Eva en el tiempo (1952). Durant els anys cinquanta publica els seus dos primers poemaris en valencià: Altra veu(1952) i Ratlles a l’aire (1956). El 1958 realitza la seua primera obra en prosa; es tracta de la novel·la en castellà La promesa. No torna a publicar en valencià fins a mitjans dels anys 1960; d’aquesta època són les novel·les La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967). El 1977 publica el poemari Vidre ferit de sang, i a continuació inicia un llarg període de silenci. Aquesta tendència varia a partir dels anys 1990. El 1993 publica l’Antologia poètica i els poemaris Després de soterrada la tendresa i Poemes de les quatre estacions, a més de tres poemaris en castellà Archipiélago (poesia inédita 1975-1993), Nocturnidad y alevosía i Hojas para algún día de noviembre, i una Antología poética. El 1994 apareix un nou poemari: Para desconocer la primavera. L’any 1997 torna a ser un any prolífic quant a publicacions. Veuen la llum una reedició de la novel·la La gent que viu al món, l’antologia Poesia (1952-1993) i un nou poemari: Elegies de la pedra trencadissa. I encara el 2003 publica el seu darrer poemari: Bressoleig a l’insomni de la ira. Al llarg de la seva carrera literària ha estat antologada en diversos reculls de poesia, com ara Les veus de la medusa (1991), Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999), Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999) o Homenatge a la paraula. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1999), entre d’altres. Aquesta trajectòria la situa com una de les principals figures – junt amb Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas o Joan Fuster – de l’anomenada generació poètica valenciana dels cinquanta.

Mostra de poemes de Poesia amb accent de dona 2014


Tot i que el 8 de març ja quedi lluny, no volíem perdre l’oportunitat de compartir amb vosaltres alguns dels poemes que van ressonar a La Poeteca amb motiu del Dia de la Dona i que ens han fet arribar 26 de les poetes participants:

 

ANTOLOGIA DE POEMES DEL RECITAL:

MONTSERRAT ABELLÓ 

 

(Tarragona, 1918) és poeta i traductora. Va iniciar la seva trajectòria literària el 1963 amb Vida diària i ha publicat, entre d’altres, Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps(1998). L’any 2002 va aplegar tota la seva obra a Al cor de les paraules. Posteriorment, ha publicatMemòria de tu i de mi (2006) i El fred íntim del silenci (2009) També ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l’anglès com de l’anglès al català, traduccions d’autores tan significatives com ara Adrienne Rich (Atles d’un món difícil, 1994), Sylvia Plath (Sóc vertical, 2006), Anne Sexton (Com ella, 2011) o Margaret Atwood. Per la seva trajectòria, i també per la publicació de l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993), va rebre la Creu de Sant Jordi, l’any 1998. L’any 2008 és guardonada amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.
Amb una activitat prolífica que queda condensada en la seva divisa Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades, Montserrat Abelló ha escrit el poema inèdit per al Dia Mundial de la Poesia, Tan sols la paraula nua, que se celebra el divendres 21 de març, però també aquest mes presenta a Londres i a Barcelona les seves dues darreres traduccions a l’anglès, de la seva obra Fifty Love Poems i The Body’s Reason, que ha tret l’editorial Francis Boutle Publishers.

 

Tan sols la paraula nua

 

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

 

 

 

***

 

JOANA ABRINES

 

(Inca, 1984). Llicenciada en periodisme, amb postgrau en guió televisiu per a programes d’humor i entreteniment, treballa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on ha portat la documentació audiovisual de l’exposició Pantalla Global, la programació de Canal Alfa del festival de literatura amplificadaKosmopolis i actualment és la productora del programa televisiu Soy Cámara coproduït pel CCCB i TVE. Al 2010, guanya el premi E-poemes de La Vanguardia amb el videopoemaI’Marte i autopublica el poemari il·lustrat i musicat Poseía Poesía amb Joan Garau, amb qui formen el col·lectiu Impar3en1. Ha estat antologada a Caldo de Cultivo, El Comecuentos iAnonimos 2.0 i és una de les poetes compilades al documental Som Elles, a la web-sèrieDisertando a la hora del postre, i al Festival Nuevas Realidades Videopolíticas. Ha estat co-coordinadora de l’Aparador de Poesia de l’Espai Mallorca, amb Maria Antònia Massanet, col·labora mensualment en el programa radiofònic La Inercia i reuneix contingut sobre art i literatura, poemes, escrits breus i reflexions personals a la bitàcorawww.alehop13.blogspot.com

 

Nefertiti 

 

Per fi he trobat

una dona que em mira als ulls

mentre un sèquit de persones

la observen des de lluny.

Coll esbelt i decorat,

mig somriure que

pareix respirar.

Esculpida per tota l’eternitat,

emmirallada, envasada al buit.

La sala pintada de verd perla

desafia al temps

i ella s’alimenta del sol que reb cada matí

mentre els guardians que la retenen

capturen les mirades furtives

dels visitants que s’atreveixen

a tornar-li la mirada als ulls.

Eclipsada per ella mateixa,

la còpia en bronze es deixa tocar.

Nefertiti, beneïda ets

entre totes les dones

de cara i de perfil.

 

 

***

 

ESTER ANDORRÀ

 

(Barcelona,1972) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i va gestionar una impremta familiar fins l’any 2007. Ha exercit de llibretera i és auxiliar de producció editorial. L’any 2004 va posar la primera llavor del projecte de LaBreu Edicions, que arrencaria seriosament el 2006, amb Marc Romera, amb l’inici de la col·lecció Alabatre de poesia.

A mig camí, entre la poesia i la fotografia, el seu món creatiu es pot seguir al blog www.espaistacats.blogspot.com. L’any 2005 publica i signa les fotografies de les plaquettes Eclosions, amb poema de Josep Perals, i Nuatges, amb poema de Marc Romera.

 

 

Tenir l’portunitat d’anar-me’n lluny

de mi per si el batec acaba

a un ritme de fireta i la rèplica tardana

no és ni eco ni lava de coixí.

deixar d’educar l’animal que ets

amb les puntes dels dits.

agafar embranzida amb dies

de quaresma estètica per saltar

els terrats a la recerca de continents

ben florits, en caiguda lliure.

com qui farta de solapar costums,

pretén  girar a la valenta i desmuntar

la tramoia d’aquest circ, per si tot és dinamita.

la fantasia predictiva de qui vol canviar de carril,

i evaporar-se en noves línies de força  sense fi.

florida, sí, però de gestos lents.

podrida, també, perquè em dóna la gana.

 

 

***

 

ROSA MARIA ARRAZOLA

 

(Barcelona, 1969) comparteix la tasca de docent de llengua a secundària amb la passió per la poesia i la pintura. Ha publicat dos reculls de poemes, Els silencis escrits (Grafein, 2009) i Llibre dels Xiscles, (Paralelo Sur, 2013) i tres plaquettes que acompanyen les diverses col·leccions de la seva obra pictòrica, Quadremes de l’ aigua, (2010), Mosaic (2011) i  Miques (2012). Els seus poemes han rebut diversos reconeixements, des del Premi Joves Poetes Catalans de la Generalitat de Catalunya l’ any 1987 fins altres més actuals com el Premi de Poesia de Sant Hilari de Sacalm per Closca i Llavor el 2010, el Premi de la Vinya i el Vi per la seva obra En Brut, el Premi Francesc Candel de Poesia per Marona  l’ any 2012, el Premi Federico García Lorca de Barcelona per La Barca i el Premi Esteve Albert de la Vila d’ Argentona per Poma Tocada l’ any 2013. Actualment forma part del col·lectiu de dones creadores del barri de Gràcia que participen en el Projecte Minerva liderat per l’ Ajuntament del Districte per tal de donar a conèixer la tasca creadora de les artistes d’ aquest barri.

 

IV, La barca

 

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.

 

Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.

 

Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.

 

Lliure és haver estat valenta

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.

 

***

 

MIREIA CALAFELL

 

(Barcelona, 1980) ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010) i Tantes mudes (Perifèric Edicions, en premsa) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Benvingut Oliver (2013). Alguns dels seus poemes formen part d’antologies publicades a l’Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya.

http://mireiacalafell.com/

 

 

Diacrític

 

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

 

que violent és un accent

quan no fa prou diferència

 

*Del poemari Tantes mudes (Perifèric edicions, en premsa)

 

***

 

GEORGINA CASTILLO

 

Pasos

 

a veces

los pasos

se me acumulan

y se me enredan

entre las piernas

y los piso

sin querer

a veces

los pasos de ahora

se me juntan

con los de ayer

o con los de mañana

y se me hace un lío

tremendo de pasos

que al final

me hacen caer

a veces

sin darme cuenta

voy corriendo

detrás de las huellas

de los pasos

que voy dando

y otras veces

no muchas

los pasos

sólo pasan

sin prisa

charlando

distraídos

de su juego

ignorantes

de su rastro

y me dejan

paseando

tranquila

un rato

 

***

 

LAIA CLAVER NADAL

 

És poeta i artista plàstica, escriu poesia des de fa més de quinze anys. Va cursar estudis de Sociologia a Barcelona i Berlín on va descobrir la seva passió artística. Després cursà estudis d’arts plàstiques (pintura, escultura i gravat) a l’Escola Llotja de Barcelona, l’Escola municipal d’Art de Tàrrega que sempre va anar combinant amb la producció poètica. Participa assíduament en recitals i slams poètiques arreu de Catalunya i darrerament es vincula a projectes multidisciplinaris lligats a la poesia posada en escena: Cia. Nahla (dansa fusió), Cia. Les Laulai (poesia dramatitzada), Cia. Les Corbes (poesia fusionada amb dansa i circ), projecte Tritònia, Kerunta Poetry (poesia polifònica amb David Casadellà i Ramon Bartrina). I actualment està treballant en l’edició del seu primer llibre.

 

Amnèsia

 

Amnèsica de mi

deambulo en els desitjos d’altres

torno a nedar en fluït a-temporal

m’aviso i m’alarmo

començo a no veure’m

 

en el reflex d’una ondada

m’he  intuït  transparent

com una medusa

impulsant-me cap a la ingravidesa

la corrent se m’enduu

mil milles més enllà

ja no trobo l’u per cent de substància

que em fa ser bèstia i no mar

esdevinc només

aigua salada

diluïda en un tot

moll i xop

regalimant històries alienes

amb un percentatge substancial

molt elevat

però que no puc absorbir

perquè sóc només mar.

 

I em bellugo amb la lluna

sense un fi final

ni una raó motriu

 

l’aigua no taca

ni atipa

i tipa de salnitre

m’evaporo

mutant en núvol gris

a l’espera de la tempesta

i trono

i llampego

i fins i tot em precipito

i es en topar amb la tangència horitzontal

que m’adono que soc

fang

i terra

i llavor que germina

si es rega dia a dia amb foc i consciència

 

***

 

TERESA COLOM

 

Poeta i escriptora andorrana. Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universtitat Pompeu Fabra va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Després de guanyar l’any 2000 el Premi Miquel Martí i Pol dotat pel Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, publicava Com mesos de Juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001). El 2002 sortia La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra). El 2004 va deixar la feina de gestora de patrimonis i fons d’inversió en l’entitat bancària on havia estat treballant des del 1995 per dedicar-se a escriure. També ha publicat Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), On tot és vidre (Pagès, 2009) reconegut amb el Talent FNAC 2009 i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012). El 2010 estrenava, sota la direcció de Pere Planella, “32 Vidres” un muntatge poètico-teatral amb textos i interpretació de la pròpia autora.

 

 

Puntades

a la meva mare

 

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons

que ja no em poso

a tu que m’escrius notes als pots

de salsa de tomàquet

tancats al bany maria

on m’hi detalles els ingredients

un dia t’hi llegiré

darrere tantes coses senzilles

hi ha el teu temps

 

· La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012) ·

 

 

***

 

JOSEFA CONTIJOCH

 

(Manlleu20 de gener de 1940) és escriptora. Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudia comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudia filologia a laUniversitat de Barcelona. Entre 1963 i 1967 va formar part del grup literari Cau Faluga de Manlleu, format per Josep Gallardo,Joan Josep Guillén, Elies Mas, Jacint Sala, Josep Serra, Joan i Josefa Contijoch.[2] Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l’equip fundador del col·lectiu Quark Poesia de la UAB. Les seves primeres obres de poesia són dels anys 60 i les escriu en castellà, serà uns anys més tard quan comença a publicar en catalàQuadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de Comissions Obreres el 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També conrea la narrativa. Així ha escrit novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001); i narrativa infantil. També conrea els gèneres de crítica literària o assaig, amb llibres com Les vacants (2005), i és traductora del francès. El 2012 va publicar l’antologia de poemes propis Ganiveta amb Lleonard Muntaner Editor.

 

Rap

 

Tenir una cambra pròpia

un cotxe un fill i un arbre

un raspall per les dents

i cosetes inútils idiotes

tenir sobretot propi tenir propi

i quan vingui el mal pas millor enviar-hi un frare

tenir el propi cos que acabarà al taüt

tenit tenir tenir i bon profit ens faci

i el calaix dels coberts

de plata sí de plata

 

jo tinc tu tens ell té

i el qui no tenen què

jo vaig amb Porsche i tu no i què

jo tinc de tot i més

i tu no res i què?

 

bon plat a taula ara i adés

saps tu qui ets?

no sé qui sóc i tu

saps qui ets?

ets la Margarideta de can Llabrés?

 

i què m’importa la Margarida

si sóc l areina del cabaret

la pela fàcil sobre el parquet de linòleum

que va molt bé

per netejar les vomitades de tants calés

tu no ets ningú no spas qui ets

només follia per quatre versos

ciència infusa de pacotilla

i això no és tenir res

ho entens o no? Ho veus o què?

per tant no ets res.

 

De Cançons de seda i ferro, Senhal nº 137, 2014.

 

***

 

MIREIA COMPANYS

 

(Barcelona, 1975). Filòloga, docent i traductora. Ha publicat el recull poètic Perfils de la inconsistència (Viena, 2003) i el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Pagès, 2009). Ha participat en els llibres col·lectius Salvatges silencis i Bellesa ferotge (Fonoll, 2004 i 2006, respectivament, amb els guanyadors dels premis de poesia Joan Duch 2003 i 2005) i en l’antologia Donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013), en l’exposició de fotografia i poesia “Interpretazioni” (2013, a Roma i a l’Alguer, amb l’algueresa Silvia Fiori), i en diverses presentacions i recitals a Barcelona, l’Alguer, Venècia i Guadalajara (Mèxic). Alguns dels seus poemes, llegits per ella mateixa, es poden trobar a http://phonodia.unive.it/people/mireia-companys/

 

El crit

 

Aquest cos que avui crida,

que s’incendia i crea i nodreix i tremola,

que es revolta des de les entranyes del vers,

des dels seus laberints inundats d’intempèrie;

aquest cos que se sap límit

il·limitadament omnívor,

que frueix, golut, i respira

l’excés, la tristesa, la ràbia;

aquest cos que vol ser carn

que vol ser molt més enllà de la carn,

que em cenyeix i que és jo i aplec d’incerteses,

nàufrag orfe de mar, melic ungit de saba,

aquest cos ara es fa vers,

cadena, núvol, boca immensa,

i ple de límits, de ràbia, de joia,

avui

crida.

 

***

 

MONTSE COSTAS

 

(Capellades, 1976) és poeta, treballa d’editora i viu a Barcelona. La seva obra es caracteritza per l’estil concís i sobri, el to d’humor i ironia i la predilecció pels temes contemporanis. Ha publicat els llibres La murga (2013), L’amplitud dels angles (2003), Híbrid (1999, amb Jordi Condal) i Poesia egocèntrica (1997). Apareixen poemes seus en diverses antologies de poesia contemporània catalana, i part de la seva obra ha estat traduïda al japonès, al noruec i al castellà. Ha recitat la seva poesia arreu dels Països Catalans i també a Noruega.

 

Binomi

       

(a Yoko Ono, amb gratitud)

 

Fes a miques un minut.

Llença’l a terra.

Escombra’n els trossos.

Enganxa’ls amb cola.

Hi ha maneres precioses

de guanyar temps,

però ocupen massa espai.

 

De “L’amplitud dels angles”.

 

***

 

SANDRA D. ROIG

 

(Barcelona, 1974) Escriptora i periodista multidisciplinar cultiva diferents gèneres literaris però en especial la Poesia. Forma part de l’equip editorial de la revista literària “LO CÀNTICH” (premis blocs Catalunya l’any 201), en la que dirigeix dues seccions: “L’art de la nit eterna” i “L’entrevista”. També participa de forma activa amb la plataforma poètica “VERSOS.CAT” guanyadora dels premis Blocs Catalunya 2012, on ha col·laborat de forma activa en diverses presentacions de llibres, i recitals de poesia catalana. Ha estat antologada a “Versos de tardor” Ed. Petròpolis, “Totes les baranes dels teus dits” Ed. Petròpolis. “Poetes en la xarxa” Ed. A.A.v.v. ”Abraçada a la meva pròpia pell” Ed. Lo  Càntich. “Estels de paper”, (vint poetes per al segle XXI”), Projecte Agatha (març 2014).- Ha prologat “Camins d’Exili” de Josep Maria Corretjer Olivart. Ha publicat “De Blanc Setí” Ed. Germania  que ha estat ressenyat a la revista caràcters nª 60 i esmentat a la revista “Serra d’Or” editada per edicions Abadia de Montserrat. És compiladora editorial de “Donzelles de l’any 2000”, conjuntament amb Noèlia Díaz Vicedo.

 

La meva devota missió

 

Qui gosa traïr la meva devota misió d’amor vers a un fill.

Assistiràs a la lenta agonia de la seva mort fruït d’una malaltia

mentre empobrit i miserable no podrás sadollar-li ni l’últim instant.

Qui s’atreveix a abatre les portes de les decisions meves,

I romàs impune al dolor d’un génere.

Aquest conegut traïdor es pensa la veu de Déu i agosarat contradiu a  la natura!

I qui, em fa vàlvula, cel.lula o animal reproductor?

Si no hi ha drets tampoc obligacions.

 

Visca la insubmissió fiscal femenina, i la vaga sexual

fins que paguin el delme del greuge, o fins que es fonguin

en la linia del passat.

 

***

 

MARTA DARDER

 

 

Ego sum lux, aqua, terra, aer et ignis

 

 

Ego sum lux (mundi)

omnia habeo

et tibi dabo

 

Ego sum aqua

fontes habeo

et vitam dabo

 

Ego sum terra

montes habeo

et orbem dabo

 

Ego sum aer

aether habeo

et caelum dabo

 

Ego sum ignis

passio habeo

et amorem dabo.

 

 

 

27.11.11

 

Marta Darder

(a partir del llibre del pantocràtor de Sant Climent de Taüll que reprodueix les paraules que Jesús va dir als fariseus -cf. Vulgata Joan, 8, 12-: Ego sum lux mundi i barrejant-ho amb l’estructura de la cançó anònima Ego sum pauper/ nihil habeo/ et nihil dabo, i pensant en els 5 elements que segons algunes creences formen la vida: aigua, aire, foc, terra, llum).

 

 

***

 

ANNA GUAL

 

(Vilafranca del Penedès, 1986). Amb vint-i-dos anys publica el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008), gràcies a la proposta feta per l’editorial. Fins llavors havia escrit al blog digital No caic, em tiro, on va ser descoberta. Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012) és el seu segon poemari, en aquest cas acompanyat per les il·lustracions de l’austríaca Bianka Tschaiskner. L’any 2013 guanya el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom i publica L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013). Llicenciada en Comunicació Audiovisual i especialitzada en Gestió de projectes culturals, Gual participa sovint en recitals arreu de la geografia catalana (Festival de Poesia de la Mediterrània a Mallorca, Festival Primavera Poètica a La Garriga, Festival de Poesia de Sant Celoni, Trobades poètiques Versos Lliures a Granollers, etc.), així com més enllà de les nostres fronteres -recitals a Croàcia i Sardenya, entre d’altres-. Poemes seus s’han traduït al croat, francès, italià, castellà i anglès.

 

Clariana


Sentir-me sola per ser-ne conscient, que a la vida només hi sóc per col·lisionar amb vosaltres, però mai fusionar-me, mai junts del tot, mai per sempre ens tindrem l’un a l’altre i mai res fins a la mort. Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc, sense parets per decorar, que en uns dies ja hauré fugit, que en poques hores ja hauré marxat, i un altre cop cremar una casa i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i abandonar-vos quan es fa fosc. Sentir-me quieta per adonar-me que l’exili real és l’interior i que el cim és la base i que la muntanya que escalo és un cercle viciós, ple de pedres, ple de trampes, ple de talls per tot el cos. Sentir-me viva i tenir la certesa que quan torni d’on vaig marxar no em sentiré com a casa ni em sentiré com abans perquè les coses que ara visc sumen en totes direccions i és camp a través el camp de batalla i les fletxes arriben on acaba l’horitzó.

 

***

 

CLARA MIR

 

 

Tancar el cercle

 

Enfilar el poal sense conciliar la set

refer el gest

dibuixar-ne mil vegades la corba

com l’ombra que lluita per configurar

la forma acabada

entre el pou i la boca.

 

Despertar al so de la corriola.

Enfilar els dies.

Posar oli a les hores.

Sobreviure

entre el pou i la set

sense trencar el fil d’aigua.

 

 

***

 

SÒNIA MOLL GAMBOA

 

És llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l’antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el premi de narrativa 25 d’Abril de Benissa per l’obra Creixen malgrat tot les tulipes. També és autora del bloc “La vida té vida pròpia“, que pretén ser un espai per explorar noves vies d’expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica.

 

Reservat el dret d’admissió

 

Mare,

és meu, només,

el lloc on t’acomiado

el lloc on crido,

el lloc on sagno.

 

I ara estic de genolls damunt les pedres

i no trobo cap clot

on fer-hi cabre Déu.

No l’he deixat entrar.

Em mira d’un tros lluny,

amb el seu Únic Ull,

amb el seu Ull tot sol

tan sol, potser,

com jo.

 

“T’odio, amor meu”,

li dic, sense mirar-lo.

O t’ho dic.

O us ho dic.

Ja no ho sé.

 

Què importa, ara.

Estic sola igualment,

en aquest pedregar

on t’acomiado.

 

 

***

 

MARTA PÉREZ SIERRA

 

Va néixer a Barcelona l’any 1957, un 7 del 7. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat els poemaris:Sexe Mòbil singular, SMS (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008), Dones d’heura (Pagès Editors, 2011), que va obtenir el Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia a Guissona, boCins (Ed. Bubok 2012), Si goso dir-li un mot d’amant (Ed. Cims 2013) menció especial Jordi Pàmias de poesia 2009, Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat (Ed. Cims 2013). De narrativa, ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009) el primer dels set relats va ser premi de narrativa curta Vila de Castellbisbal 2009, i Bavastells (Walrus Editorial, 2014) 50 microrelats de caire social agrupats en sis capítols, el primer d’ells XXXVè Premi de Narració curta de Sant Hilari Sacalm 2012.Coordina diverses iniciatives literàries com ara el Projecte Àgatha i dinamitza esdeveniments culturals. Per a saber-ne més www.martaperezsierra.com

 

Cicles lunars

A l’Anna Ruiz Mestres

 

Quan la vida eren cicles lunars,

i jo n’orbitava,

tot quadrava, fèrtil calendari.

Nova vermella coàgul.

Creixent enamorada.

Plena, visible, turgent i desitjable.

Minvant de llàgrimes de xocolata.

Vermell coàgul el noviluni.

 

Ara m’he empassat la lluna,

així, ras, sense pensar-hi,

desesperada per recuperar

les seves fases i tenyir-me

de roig principi i fi, nova.

I tinc la lluna en el ventre,

est, oest, impertinent.

Accessible. Invisible.

 

Poema dins el recull “M’he empassat la lluna”

Finalista premi de poesia miquel arimany 2013

 

***

 

AINA RIERA SERRA 

 

(Palma, 1982). Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat com a periodista a Nova Televisió (Grup Serra), la delegació de Balears de Televisió Espanyola i Televisió de Mallorca, i ha col.laborat en revistes d’àmbit cultural com “Hamlet” i “D-Palma”. Va guanyar la final del Poetry Slam de Mallorca de 2012 i va participar al campionat nacional que es va celebrar aquell mateix any Jaén, quedant en 4ª posició. Ha dirigit també el documental “Som Elles” sobre les poetes de Mallorca i recentment ha participat al programa de Veus Paral.leles que impulsa l’Institució de les Lletres Catalanes.

 

Què en faig de tot això?

 

De les teves

fraules obertes plorant

dels teus vestits esguerrant-se el plor

de tu plorant i esquitant-me el cor

de jo covant i negant-me el plor.

 

Què en faig de tot això?

 

Dins aquesta alqueria d’un sol maó

ja he cremat el sucre

dur, a la base, fent-me la gelatina

roja amargant.

 

Que ja no tenc més roses, a qui insultar

on escopir

idil·lis

ni mals a desatendre.

 

Ara em dius que m’estimes?

Que em necessites?

Que em vols a l’abast de la teva cintura

amputada  i orfe

vòrtex del cicló?

 

Escoltes l’orgànic repòs

i el record de la meva boca

perbocant tomàquets

insípids, com els teus petons d’hivern.

 

No sé què fer-ne doncs ara

del teu plor

que és com el meu.

La mateixa forma de maduixa.

 

 

***

 

Isabel Ortega Rion

 

Sóc tarragonina, visc a Barcelona els dies feiners i treballo a Cornellà com a professora de Llengua catalana a l’ensenyament secundari. En poesia, m’han publicat Enfilall (Cossetània 2002) -XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona-, Runa plena (Arola 2004), Nòmada (Cossetània 2009) i Medusa (Cossetània, 2013), i he col·laborat en diverses publicacions col·lectives.

 

                Per si de cas

Convé tenir una ànima de recanvi

perquè no se sap mai.

Una segona ànima, més informal,

moblada amb senzillesa: somnis

de material barat, records reciclats, virtuts difuses,

retrets de plexiglàs coberts de fundes,

amors de qui sap quan potser un pèl caducats.

 

Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,

on en veuràs d’usades, però en molt bon estat.

Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.

Em van dir que s’hi troba alguna ànima robada,

alguna de perduda o, fins i tot, en pena.

 

Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition

n’hi ha d’última generació: indolores, menudetes,

amb múltiples funcions i de poca durada.

Els venedors consultant poden assessorar-te.

Té un disseny exquisit, l’ànima de la moda,

però el preu que s’hi paga és desproporcionat.

 

Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.

Potser la desaràs al racó del calaix on guardes

les espelmes, les piles i les bosses,

però en cas d’emergència, sempre hi podràs recórrer.

 

Perquè convé tenir una ànima de recanvi.

Per si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.

Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món no t’hi cap, a l’ànima.

 

I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,

que d’aquests mai no en falten. I no et sentis estranya,

que el món n’és ple, de gent desanimada.

 

 

***

 

 

JUDIT ORTIZ CARDONA

 

A temps parcial és poeta, escriptora, rapsoda i correctora de textos, i a temps complet, mare d’un pirata de set anys. Ha publicat els poemaris Sobreàtic i Soterrani (Arola Editors, 2010), el primer d’ells guardonat el 2004 per Òmnium Cultural, Vallès Oriental. Ha col·laborat en antologies i reculls de poemes i relats amb les editorials Aeditors, Cossetània Edicions, Arola Editors, March Editors, Empúries-Grup 62 i Anagrama. Podeu llegir part de la seva obra al blog Letters, words and poetry (http://sigorgik.blogspot.com).

 

Sense bales ni canons

 

Aixafo el fregall amb sabó i lleixiu, i l’aigua que corre, corre, corre el xorroll que xoca contra la puta cullera cap per amunt, i l’aigua explota com una bomba a la cuina, contra el vidre, el terra, sobre els fogons, al meu vestit; explota l’aigua a la meva cara mullada ja fa estona. Els macarrons també, en aigua bullenta, no és dieta mediterrània, és la dieta de la caritat, del pobre que retorna cada dia de l’infern i per més que retorni, mai se’n va. Es queda, roman en aquesta guerra sense bales ni canons.

I jo volia posar sal a l’aigua, amb les mans humides, encara ensabonades, i agafo els mistos i encenc la flama damunt la sal. No menteixo. És el pobre, impotent, i la sal la seva bomba, casolana, inútil. I diuen que no hi ha cap guerra aquí, a la televisió, però menteixen. És la guerra de la misèria, la silenciosa, en els seus camps de batalla la sang és la gana, les seves bales, la por. No pots comprar-les, no hi ha tancs, no hi ha negoci. Hi ha cases buides, dormitoris silenciosos i aranyes i bitxos, i senyores que venen tot allò seu, sigui roba o cos, la seva història o el seu cant.

I aquí, en aquest racó de ma vida, la ronya ha tornat, l’esperit escantellat i desposseït; les ombres. No, no he estat a trinxeres ni refugis antiaeris, he estat a camps de misèria, i no és un invent, als meus records hi són i ara tornen. És mentida l’estat del benestar, és una fotuda farsa. I aixafo el fregall, aixafo el cor i escupo en terra, amb fàstic i em cago en tot.

No hi ha bales, no hi ha canons, hi ha avions enormes al cel; la meva casa és a sota. Només tinc aigua.

 

***

 

VINYET PANYELLA

 

És poeta, escriptora i gestora cultural. Es dedica a la poesia i als estudis i assaigs sobre art, literatura, història cultural moderna i contemporània, i al comissariat d’exposicions. Especialitzada en història cultural moderna i contemporània (Modernisme, Noucentisme, Avantguardes). Ha estat subdirectora (1989), gerent (1990-2006) i directora de la Biblioteca nacional de Catalunya (2000-2004).  Des de l’1 de desembre de 2011 dirigeix els Museus de Sitges (Consorci del Patrimoni de Sitges). Dirigeix l’edició digital de l’Obra completa de Santiago Rusiñol (projecte de l’Institut d’Estudis Catalans). En poesia ha publicat Memorial de platges (Columna, 1993), Les ales del buit (Cafè Central, 1997), Jardí d’ambre (Columna, 1999), Miralls de marbre (Mediterrània, 2000), Quintet de l’Havana : un homenatge a Alejo Carpentier (Papers de Terramar, 2001), París-Viena. (Ed. 62 – Empúries, 2002), Dins del cercle d’Orfeu (Pagès, 2004), Taller Cézanne (2007, Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2006), Cavalls i collaret (Suite de Terramar. Edició trilingüe en català, castellà i anglès, 2009), Aprenent a mirar. Fotografies de Quim Curbet (2011), Sang presa. Premi Miquel de Palol 2011. Barcelona: Columna, 2011, La mar que se m’enduu. Suite Camille Claudel (Senhal, 2012), i On life and shadows / La vida i les ombres. Edició bilingüe català- anglès (Curbet Edicions, 2013).

Des de 2006 manté el bloc literari Quadern de Terramar on publica poemes, traduccions i articles.

 

 

Ceremonial de falles   

Despulla’m lentament, com si volguessis
– i sé que ho vols- tastar l’aiguabarreig de mel
obrint de mica en mica els pètals i els replecs
que esperen el teu embat, sense cap límit.

Et vull sentir irisat en cada bri de pell,
abeurant en cada glop de sang que em travessa,
que no hi ha llamp que em fereixi més endins.

No trobaràs botons ni tall de cremallera
ni noses ni entrebancs d’entretenir.
Només pell nua sota l’ajust d’una altra pell
perquè al llevar-la ofereixi la justa resistència
i l’escalf dels teus dits apunti al foc
recorrent els vials, vorejant tots els traus
que bateguen en la fúria de l’espera.

Ben lentament has de moure mou el caliu de la brasa.
Traspassa’m marcant els camins senyalats,
arbrat i incandescent i amb el gest savi,
que no es malmetin fruits, arbre i sembrats.

Planta la falla a l’indret més profund
i el rec ruixarà sexe i poema.

 

Premi Joan Climent, “al millor poema líric d’un llibret de falla”.

 

***

 

TÒNIA PASSOLA

 

Nascuda a Barcelona, és llicenciada en Història de l´Art i catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes de secundària. Té diversos treballs sobre la poesia de Maragall, Rosa Leveroni i Mercè Rodoreda. Alguns dels seus primers poemes es van llegir a la primera “Agenda de la dona” de la Sal Edicions de 1978 i a la revista “Alcance “ de Lleó d´aquest mateix any. I durant els vuitanta en plaquettes i artefactes poètics com ara “Nits d´Urània” (1980), “ Camins d´Istar” (1981), “Soltici d´estiu” (1982), CAPS.A.4 (ZAS) (1983), Ampolla (1984-1986) o el tríptic TRAÇ 29 (1989), entre d´altres. Els seus llibres comencen a ser publicats a partir del 2000: Cel rebel (premi “Cadaqués a Rosa Leveroni”, Ed Proa.2001), La sensualitat del silenci (premi “Vicent Andrés Estellés”,  Ed. Tres i Quatre, 2001), Bressol (Emboscall, 2005), L’horitzó que no hi és (Ed. Tres i Quatre, 2009) i “Margelle d´étoiles” (col.lecció “Poètes des cinq continents”, Harmattan, 2013), una antologia en edició bilingüe català-francès. Té poemes traduïts al francès, italià, holandès, anglès i castellà.

 

És a  l´abril, al maig

 

És a l´abril, al maig,

quan l´aigua enxopa amb plaer les arrels

i aquestes brollen la claror d´un any.

Quan la il.lusió du

rock als ulls mentre passeja la llum

despullada i feliç sobre l´asfalt.

Quan la finestra s´obre

al verd, sense retícula d´eixample

i el dia s´engrandeix com una panxa.

És a l´abril, al maig,

mentre els nens botirons són plàcids monstres

al cotxet i els nadons amb cara de granota,

petits prínceps que imposen el seu regne.

És a l´abril, al maig,

quan em pot agafar el desig suïcida

-el que sí respirem i anomenem instint-

L´infinita, la vella i dolça valentia

de ser mare, d´omplir-me,

d´estrangular-me amb una nova vida.

 

 

***

 

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

 

Va néixer a Barcelona el 1954 i viu a Sitges. La seva obra, essencialment poètica, aplega també novel·la, biografia, narrativa breu i narrativa de no ficció. Entre els seus darrers títols publicats, el llibre de contes “Ara et diré què em passa amb les dones –i tretze contes més” (2013) i els poemaris “A la taula del mig” (2009)i “On no sabem” (2010), aquest últim de propera publicació a França (juny 2014) en edició bilingüe. Al maig editarà un nou llibre de poemas, “A l’hotel, a deshora”. Ha rebut, entre d’altres, el premi Mercè Rodoreda de narrativa, i els premis  Rosa Leveroni, Miquel de Palol, Crítica Serra d’Or i Octubre, de poesia. Alguns dels seus poemas han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, italià i francès. De formació musical, ha impulsat projectes creatius que sovint han vinculat  poesia i música. Des de l’any 2007 dirigeix, juntament amb el poeta Joan Duran, la Festa de la Poesia a Sitges.

 

 

Transferències

 

Mentre ara m’escric, sóc dona

i ocell que estarrufa les plomes

i cavall que renilla

sota anques de nit.

I també sóc qui deixa

que li premeu els testicles

a vessar de paraules

i qui us clava un vers erecte

en la boca de túnel

que la lluna dibuixa.

 

En el moment d’escórre’m

la nit em descavalca.

Ja som demà i sento la ploma eriçada

sobre la pell matinal

d’un esborrany de dona.

 

 

Aclariment: aquest poema, de moment inèdit, pertany al llibre “A l’hotel, a deshora” que serà publicat al maig. Va ser llegit a la trobada del 2013, i el transcric en comptes de “Canvi de prisma” –llegit el 2014- ja que aquest ha de sortir publicat en un llibre col·lectiu d’aquí a poc.

 

***

 

MIREIA VIDAL-CONTE

 

És llicenciada en Literatura Comparada i Ciències de la Informació. Ha publicat Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena’m nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, laBreu) i 5 cm, la cicatriu (Curbet ed. 2012). Ha estat inclosa en diverses antologies: Eròtiques i despentinades (Arola), El poder del cuerpo (Castalia, Meri Torras), Erato. Bajo la piel del deseo (Sial. Pura Salceda), Màscares i reclams (homenatge a Montserrat Abelló. Curbet ed.). Com a traductora ha publicat: La casa de la Compassió (Eugénia de Vasconcellos, amb Carles Duarte, Curbet ed.), Pols de vidre (Jordi Carrió) i Corrent d’esperits (Brigittte Oleschinski). Recitals a: Barcelona, Madrid, Girona, Tarragona, Praga, La Havana, Reus, Les Borges del Camp, Peratallada, Torroella de Montgrí, Sant Cugat, Blanes, Badalona, Sitges, Sant Feliu de Llobregat, Manresa, L’Alguer,… Actualment escriu per la revista de poesia Poetari i en forma part del consell de redacció amb Lluís Calvo, Susanna Rafart, Vinyet Panyella, Carles Duarte i Quim Curbet.

 

Com ella, d’Anne Sexton

(Amb aquest poema, Anne Sexton sempre començava els seus recitals)

 

Bruixa posseïda, a rondar he sortit

per l’aire negre, més valenta de nit;

somiant amb malvestats, he passat

per damunt les cases, d’un llum a l’altre;

solitària, amb dotze dits, fora de mi.

Una dona així no és ben bé una dona.

Jo he estat com ella.

 

He trobat les coves ardents al bosc

les he omplert d’olles, prestatges, armaris,

gravats, sedes, i molts béns;

he fet el sopar pels cucs i els follets:

queixant-me, posava ordre en el desordre.

Una dona així no pot ser ben entesa.

Jo he estat com ella.

 

En el teu carro he pujat, conductor

he dit adéu als pobles amb el braç un,

he après les darreres rutes enceses, i sobrevisc

on les flames encara em mosseguen la cuixa

i les costelles em cruixen on giren les rodes.

A una dona així no li fa res morir.

Jo he estat com ella.

 

***

 

ESTER XARGAY

 

(Sant Feliu de Guíxols, 1960). Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diaris i revistes d’art i poesia. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb D.Castillo (El 2010 amb E. Escoffet i M.Sales) , i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2014, juntament amb Carles Hac Mor. En poesia, ha publicat els llibres de poemes “ I n f i n i t i u s”, “Aürt”; “Eixida al sostre”; “Fissura”; “Salflorvatge”; “Trenca-sons” i “Darrere les tanques” entre d’altres. I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”; “Amor lliure, ús i abús”; “Tirant lo Blanc la”; “Epítom infranu o no” i “Un pedrís de mil estones”.En aquests enllaços trobareu els meus canals de videopoemes i videoart:

https://vimeo.com/user3412517/videos  / http://www.youtube.com/user/esterxargay/videos / http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA  / http://ca.wikipedia.org/wiki/Ester_Xargay / http://www.fluxfestival.org/08/projeccions/esterxargay/index.htm

 

Pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït!

 

DE LA MÍSTICA PAGANA

 

Procura desmentir los elogios que a un retrato

de la poetisa inscribió la verdad, que llaman pasión.

Sor Juana Inés de la Cruz

 

 

I pits a fora desnono vers i rima

que furguinyant-hi plaer se’ls miren massa

i d’un cop de mugró venç la carnassa

d’aquells que s’hi recreen a la cima

 

la veu cenyida armada amb dents de llima

a l’entrecuix el monument s’amassa

i majestàtic el Jo erecte s’empassa

la mossegada que li cardo a l’estima

 

l’ego interruptus el coit essent vedat

amb el cap cot el gland exclòs dels vots

en processó vers a vers lubricat

 

dins el meu sexe xop abeuro els mots

obscens i lliures amb flaires de pecat

dons terrenals revelació amb dots.

 

 

 

 

Àlbum Recital-presentació Solstici d’estiu


Vet aquí algunes imatges de l’acte d’ahir, on Antoni Caimari va presentar l’antologia i els projectes de la Fundació ACA i on es va fer un recital que va comptar amb la força expressiva d’Edgar Alemany, la frescor i originalitat de les imatges d’una Irene Solà acabada d’arribar d’Islàndai, els versos acolorits i reflexius de Marta Bertran Perelló, la interpel·lació constant sobre gènere, subjecte i relacions amoroses de Mireia Calafell, i el qüestionament sobre cos i desig de Maria Antònia Massanet.

Imatge

Imatge

Antoni Caimari presentant l’antologia i parlant de les activitats de la Fundació ACA i de l’estat de la cultura.

Imatge

Edgar Alemany, Irene Solà i Marta Bertran.

Imatge

Mireia Calafell.

Imatge

Imatge

Imatge

foto (26)

foto (25)

Tapa poètica d’Edgar Alemany, Marta Bertran Perelló i Irene Solà


A La Createca fan unes tapes boníssimes i al seu cicle de poesia, La Poeteca, no volem ser menys. Per això us oferim aquesta tapa poètica del recital-presentació de Solstici d’estiu de dijous, amb un tastet d’Edgar Alemany, Marta Bertran Perelló i Irene Solà:

 

EDGAR ALEMANY

By… By…

Fill del rabent moment, aquest torpede

que ni el veus i de maragda: el zenit

ran dels teus ulls amb què m’aculls? Sí. Fi,

i tant, que duc la cinquena posada

i ni ho notes. Sols de pissarres, còdols

de retrets de retruc i les cascades

com escales fins la posta i la crosta

dels dies que s’embullen en els bars

o els passadissos de quarz a dos quarts

perquè el quisso que sóc marra quan tu.

Multiplicitat d’alçades t’hi saben

en cada dictat del tictac diran.

I mira com piren les oronelles

al tròpic. Elles eren les parpelles

de la teulada del pis del costat.

I la peuada a tot risc que he tustat,

que he apostat perquè tu facis la teva

a la porta de la realitat

o bé a un teatre de marionetes

m’ha dit que vinga, que vola, que vés.

Com, com, com, jo ho vull saber i ves que sí ,

sí, sí que ho dec saber de tant que bec.

No et veig i faig de travessar parets

perquè fa estona ja que he canviat

les hòsties del poble pel ble doble

de la ciutat. Car tot on és ca teva

hi vull tornar a anar: no, no, hi sóc; sí, sí.

Tardor gotosa de blaus bombardinos.

Mai no sentiràs la bomba del bard

dir no i encara manco quan llur cap

surt de l’estoig d’uns peixos tan taronges

que no ho sé. Ça va i no tant. I tu? I tot?

 

MARTA BERTRAN PERELLÓ

Subtitular els somnis en suec.

Oblidar els desgasts amniòtics.

Caure entre espirals de mol·luscs

i llàgrimes verdes.

L’enyor és mal d’accentuar

fins i tot quan és invisible,

diu l’oblit,

poliglota.

***

Ni quilometres ni hores,

aquesta setmana no té forma

universalment mesurable.

La paciència repel·leix l’aigua

al mateix ritme

que el desglaç mostra

la fi de la innocència.

Les estones dolces són de gelatina

i gelats de xocolata en el sofà.

Són la reconducta dels dits,

la rehabilitació dels sentits.

L’assaig del noi, del m’ha sabut greu,

del per què costa tant assumir la senzillesa,

de la fibra desangelada del pop,

de la metàfora refregida del no-res,

del tu filosòficament desvestit

i d’aquest jo que històricament

ha iniciat un concili.

Ni agulles, ni velcro,

aquesta setmana no té costura

per on perdre’s.

IRENE SOLÀ

No tinc res,

tinc una bola de pèl a l’estèrnum

com les vaques. I els pits molls

de gata maula.

Una cobra nòrdica se’m menja

desmenjada i impuntual,

i jo m’alegro de morir així.

Llenceu el meu pijama als vampirs i als indis.

Les noies només es volen divertir.

***

Les monges velles

seuen aparcades com cadires

i donen molles als mosquits.

A nosaltres, melindros.

Al jardí una verge

trepitja una serp.

Els budells com serps.

Els cabells com serps.

Fas petons com una serp.

Quan mates un mosquit,

la meitat de sang és teva.