Recital Terrícola a La Poeteca amb Ricard Mirabete i Mireia Vidal-Conte


El proper dijous 25 ens visitarà l’editorial Terrícola per portar-nos dues de les seves novetats poètiques: Nuclear, de Ricard Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. Serà una doble presentació on Odile Arqué, Mireia Calafell, Sebastià Portell Clar i Mireia Vidal-Conte diran versos de Veces, mentre Sander Classen hi posarà la nota musical. En el cas de Mirabete, aquesta vindrà de la mà de Jordi Calvet, mentre que a la recitació Daniel Busquets i David Madueño acompanyaran a l’autor llegint Nuclear. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Nuclear i Veces

Ricard MirabeteDe Nuclear n’ha dit Jordi Valls a Núvol:

“Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió”.

Mireia Vidal-ConteSebastià Portell ha parlat així de Veces a Llegir en cas d’incendi:

“Tot i que Veces és una baula més de la ja extensa i consolidada producció de l’autora, també hi podem trobar alguns dels trets que han caracteritzat la seva obra fins avui: la necessitat de trencar la norma, sobretot en els aspectes més formals, i de fer de cada poema una reivindicació sense tòpics ni banderes, personal com la poesia mateixa, lluny de “feministes caspositats” ni maniqueismes. Diu Antònia Vicens al magistral text que acompanya el llibre, el qual podem trobar al revers d’una postal amb una imatge de l’autora amb el seu padrí, que són “versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes”.

Galeria d’imatges de la presentació de De Penitents a Desemparats


La presentació de De Penitents a Desamparats (com dos carrers de Barna), publicat a Tanit Poesia, ens va deixar una sala plena de gom a gom, el regust agredolç d’un passeig pels clarobscurs de la ciutat, els versos punyents de David Caño i Ricard Mirabete i la crua bellesa en blanc i negre de les fotografies de Carles Mercader.

foto 3 (45)

foto 4 (22)

foto 5 (7)

foto 1 (47)foto 2 (21)

De Penitents a Desamparats, de David Caño i Ricard Mirabete, amb fotografies de Carles Mercader


El proper dijous 30 d’octubre els poetes David Caño i Ricard Mirabete ens presentaran el seu darrer poemari: De Penitents a Desamparats (Tanit Poesia, 2014), amb fotografies de Carles Mercader i Fulquet. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

“De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna)” és un poemari escrit a quatre mans per Ricard Mirabete i David Caño, que inclou dinou fotografies en blanc i negre de Carles Mercader. L’ha publicat Tanit, que és una petita editorial de Santa Coloma de Gramenet.

És un poemari que assaja la fragmentació i una multiplicitat de personatges. Hi ha un argument i hi ha monòlegs teatrals en vers. A mig camí del relat cinematogràfic i de la poesia escènica. A prop del cinema d’un David Lynch català, per exemple? O al costat de la poesia de Fonollosa? a prop de la novel·la negra i de Wagner, en qualsevol cas. Un crim, un recorregut urbà per Barcelona, pistes falses, sospitosos, marginació, assassins i versos que recorren tànatos i eros extrems.


David Caño
 (Olot, 1980). Ha publicat quatre llibres de poemes: Barcelona (Editorial Galerada, 2007), premi Amadeu Oller; He vist el futur en 4D (Editorial Moll, 2009), premi Vila de Lloseta; PostMortem/I del no-res, TOT (Editorial Tigre de Paper, 2012) i Teresa la mòmia juntament amb el poeta Lluís Calvo (Pont del petroli, 2013). També ha aparegut als llibres col·lectius Price i Cia… (Editorial Pont del petroli, 2011) i Ningú no ens representaPoetes Emprenyats (Editorial Setzevents, 2011). També ha fet crítica a la revista Benzina.

Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). Ha publicat quatre llibres de poemes: Última ronda (La Magrana, 1999), premi Amadeu Oller; La gran baixada (Emboscall, 2004); Les ciutats ocasionals (Témenos, 2009) Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental; Radar (Témenos, 2012). També ha aparegut als llibres col·lectius Poesia a la frontera (March Editor, 2011 ) i Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats (Editorial Setzevents, 2011). Ha escrit crírica literària a diaris i revistes culturals i catalanes com ara Benzina, El Punt Avui i  Poetari. Manté en actiu el blog de literatura última ronda (http://blocs.mesvilaweb.cat/ricard99) des del 2007.

Carles Mercader Fulquet

Carles Mercader Fulquet (Rubí, 1974). Llicenciat en Filologia Hispànica, es dedica a la fotografia. La seva obra es centra en el retrat, sempre en un tossut blanc i negre. Ha treballat pel món editorial i ha col·laborat amb diferents mitjans de premsa com el Magazine de La Vanguardia o la revista Benzina. Ha publicat, juntament amb l’escriptor cubà Pedro Juan Gutiérrez, La serpiente roja (La cicatriz de fuego ediciones ,2012), un recull de fotografies i poemes.

Crònica visual del recital d’en Joan Duran i na M. Antònia Massanet


El recital del passat dijous ens va deixar imatges com aquestes:

Imatge

ImatgeImatgeImatge

Enhorabona a en Joan Duran, que l’endemà va anar a recollir el premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia a Santanyí!

 

Doble presentació i recital de Joan Duran i M. Antònia Massanet


El proper dijous 8 de maig tindrem una doble presentació i recital a càrrec de Joan Duran, que vindrà a presentar-nos Extrema llum (Pagès, 2014), premi Benet Ribas-Recvll 2013, i de Maria Antònia Massanet, que ho farà al seu torn amb batec (Curbet Edicions, 2014). Hi haurà una breu presentació preliminar de cada obra a càrrec de Ricard Mirabete, que parlarà d’Extrema llum, i de Caterina Riba, que ho farà al seu torn de batec. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Imatge

Joan Duran (Sitges, 1978) és poeta i doctor en bioquímica. Ha publicat els poemaris Zoòtrop (Publicacions de la UAB, 1998), Kore (Cossetània Edicions, 2001) Nix, (Arola Editors, 2004), Domèstica veritat (Pagès Editors, 2007),  Natural delit (Edicions del Salobre, 2010) i Extrema llum (Pagès Editors, 2014). Paral·lelament ha publicat, també, dues plaquettes: Paisatge Convencional (Papers de Terramar, 2002) i Assaig d’Àngel (Els ulls de Tirèsies, 2005), i el llibret d’Òpera Bruna de Nit (Arola Editors, 2004), amb música de Xavier Pagès. També ha col·laborat, amb altres artistes i escriptors, en projectes col·lectius com el llibre de bibliòfil Naxos (Codi Art), l’antologia de poesia jove Pedra foguera (Documenta Balear, 2008) o el poemari col·lectiu Els llops (La Garúa, 2009), escrit amb Laia Noguera i Esteve Plantada.Compagina la creació literària amb el treball d’investigador i docent a la Universitat de Barcelona, amb la feina d’editor a Terrícola Edicions (amb Esteve Plantada i Laia Noguera), i amb la direcció de diversos muntatges teatrals, poètics i científics. En aquest sentit, és un dels ideòlegs i directors, juntament amb Cèlia Sànchez-Mústich, de la Festa de Poesia a Sitges. Ha rebut diversos premis de poesia, d’entre els quals el Miquel Martí i Pol, el Ramon Comas i Maduell Ciutat de Tarragona, el Màrius Torres, el Miquel Àngel Riera i, darrerament, el Benet Ribas, dels Premis Recvll.

Imatge

Maria Antònia Massanet (Artà, 1980) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, té el màster oficial de l’iiEDG d’Estudis de Dones, de Gènere i Ciutadania i és doctoranda de la Universitat de les Illes Balears. Va guanyar l’edició del 2006 de l’Art Jove de poesia en català amb el poemari Disseccions emocionals (Publicacions del Govern de les Illes Balears, 2006), el 2012, amb l’artista Marijo Ribas, van autopublicar-se la plaquette il·lustrada el moll de l’os i el 2014 ha publicat el poemari batec (Curbet Edicions). Poemes seus han estat publicats en diverses revistes i ha estat antologada a Eròtiques i despentinades (Arola, 2008), Evidències cel·lulars (Publicacions de la UAB, 2009), El poder del cuerpo (Castalia, 2009), a Exit. Revue de poésie (2010), a Veus Paral·leles IX: dels Càrpats a la serra d’Alcoi (Institució de les Lletres Catalanes, 2011) a Les donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013), a Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (Viena, 2014) I a Versos per la llengua. Noranta-tres veus poètiques de Mallorca (Editorial Arrela, 2014). Ha estat co-organitzadora del les activitats literàries i musicals de l’Iroom. Espai Polivalent i de l’“Aparador de poesia” de l’Espai Mallorca (2013) i és la coordinadora de “La Poeteca”, el cicle de poesia de La Createca. També dirigeix el festival PoésArt (Artà, Mallorca) i és professora de poesia a l’Aula de Escritores de Gràcia.

 

Imatge

Presentació d’El camí que desa les hores, d’Albert Planelles


El proper dijous 23 La Poeteca acollirà la presentació d’El camí que desa les hores, d’Albert Planelles (Tèmenos, 2013). La presentació anirà a càrrec del poeta i crític Ricard Mirabete. Serà, com sempre a les 20h30 a La Createca (Comte Borrell, 122).

Image

ALBERT PLANELLES I VELLVÉ (Barcelona, 1955) és llicenciat en Història moderna i contemporània, Catedràtic de Llengua i literatura catalanes i treballa com a professor a l’Institut Montserrat de Barcelona, a més de ser coautor d’antologies didàctiques de poesia i narrativa i llibres de text de Batxillerat. Un parell de desenganys editorials i inseguretats pròpies han fet que no publiqués obra de creació fins que ja tenia una certa edat i no és fins el 2012 que apareix el seu primer poemari: Converses amagades (Parnàs, 2012). El camí que desa les hores, que ens presentarà dijous, és la seva segona obra però ja hi ha assolit un elevat grau de maduresa poètica. També el podeu trobar al seu blog: albertplanelles.blogspot.com, on hi trobareu poemes, aforismes, apunts de viatges i curiositats, i algunes impressions de lectures.

Pròleg de Ricard Mirabete a El camí que desa les hores:

“La destresa lingüística i formal en la construcció dels poemes d’Albert Planelles queda palesa en un seguit de formes poètiques brillants que hem trobat a la primera part: les quartetes de versos decasíl·labs de “Decebuts”, els versos alexandrins amb cesura mètrica i gràfica a “Secret de petxina”, el sonet a “Enrenou”. A la segona part del llibre, l’ús constant del vers lliure permet al jo poètic desenvolupar un seguit de recursos retòrics ben estimats per l’autor com ara comparacions, al·literacions, anàfores i sinestèsies. “Tornaveu” és un conjunt de dotze poemes en prosa que rebla el clau a l’estructura del llibre tan ben travada. Tenim dinou poemes a la primera part, nou a la segona i dotze a la tercera; és a dir, el llibre queda establert en el conjunt de quaranta poemes, que és la xifra simbòlica de la maduresa”.

Àlbum presentació “Desig i sofre” de Josep-Ramon Bach


La presentació de Josep-Ramon Bach del seu darrer poemari Desig i sofre (Tèmenos, 2013) va resultar tota una lliçó de poesia de la mà del Ricard Mirabete més crític i teòric -fins ara ens havia visitat com a poeta-, que en va fer la presentació i dels aclariments i comentaris de Josep-Ramon Bach, que també ens va oferir la seva vessant com a rapsonda, acompanyat de la magnífica Rosa Renom.

Imatge

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Pròleg de Miquel Desclot a Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach


No us perdeu la presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach de demà a La Poeteca,  amb Ricard Mirabete i Rosa Renom, atenció al que en diu al pròleg Miquel Desclot!

“A la seva obra, desplegada de manera regular al llarg de vora mig segle, es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita. En aquesta seva actitud no s’hi endevina, en canvi, ni un sol rastre de l’esperit dogmàtic del conqueridor de reialmes: el que estimula el poeta no és pas la conquesta de nous objectius, sinó el descobriment i la fruïció dels camins que el poden portar a l’única destinació final sempre anhelada, que és la de la pròpia veritat. Ell ja sap d’entrada on és que vol anar, doncs, però és en cada nou camí que enceta que es topa les sorpreses que l’engresquen i el motiven per posar-se en moviment. És en l’incert de l’anar-hi que floreix la poesia, no pas en la certesa de l’arribar-hi; la poesia és en el camí, no pas en la fita. Per a Josep-Ramon Bach, més que per a ningú, la poesia és troballa i sorpresa, no pas consecució o designi.

En els últims anys, hem vist l’autor produir-se tan aviat en les proses breus suggerides pel seu estimat i estimable Kosambi com en els aforismes de L’enunciat o en les recreacions de poesia africana, xinesa o lapona. D’una manera o d’una altra, en prosa o en vers, per viaranys diferents, sempre l’hem trobat perseguint la rara intensitat de la brevetat. Era ben natural, doncs, que el poeta se sentís atret una hora o altra per les formes de la poesia japonesa, que al llarg del segle passat han encarnat el desideràtum d’intensitat lírica nascut entre els occidentals com a reacció contra certs excessos romàntics. Ara sabem, amb retard, que Josep-Ramon Bach ja es va mesurar amb la tanka una vintena d’anys enrere. Desig i sofre n’és el resultat, que tot just ara se’ns dóna a conèixer.

Si hem de creure sense fer preguntes el que ens en diu l’autor a la nota final, l’única novetat d’aquesta aventura estaria en la forma. No tan sols en l’adopció de la tanka ribiana, sinó també en la mateixa subjecció a una forma mètrica determinada. Habitualment, Josep-Ramon Bach no s’ha sentit particularment còmode en les constriccions de la mètrica regular; de fet, malgrat el seu cognom, ell no ha estat mai un poeta de l’orella en el mateix grau que ho ha estat de l’ull. Aquí, doncs, el trobem desacostumadament cenyit a un motllo mètric constant, que observa de manera escrupolosa.

Però jo no crec, en canvi, que ell defugi d’una manera tan categòrica com Riba les seduccions de l’estètica japonesa. És cert que escomet la forma de la tanka amb una llibertat equiparable a la del mestre, però no sembla pas que es prohibeixi com ell qualsevol contaminació del gènere tradicional japonès. De fet, a diferència del que ocorre en els llibres de Riba o d’Espriu, hi ha tankes en aquest recull que no desdirien en una antologia de poetes japonesos moderns. La contemplació d’algun detall de la natura encén sovint en el poeta una revelació sobtada: “En branca nua, / la fulla solitària / i la tristesa. / I el cel dubtós que crida / el vent de la tempesta” (n. 7). O encara: “Miro la lluna / que bandeja els abismes. / I el corb salvatge / que m’alegra la vista / com si fos una merla” (n. 17). En altres casos, potser no tota la tanka “sona” japonesa, però hi ha algun detall que ens remet a la imatgeria d’aquella tradició oriental: “El temps et mira / quan elegant camines / per l’alba negra. / ¿No veus la lluna a l’arbre / com una rosa fresca?” (n. 34). O també: “Martell insomne / que murmures venjança, / la papallona / naixerà clara i nua / sobre la teva branca” (n. 16).

Si m’he entretingut a remarcar l’existència de connexions esparses amb la poesia japonesa no és pas per assenyalar cap mena de mimetisme oportunista en l’autor, sinó justament per subratllar que aquesta ingenuïtat embadalida de regust oriental (o no occidental, si es vol) és bàsicament la mateixa que trobàvem en les petites proses kosambianes o en alguns dels aforismes més recents: és baquiana, més que japonesa, per dir-ho de cop i de pressa. Com escrivia al començament, els camins són en efecte diferents, però el punt de partida i el d’arribada són els mateixos.

Així i tot, la personalitat poètica de Josep-Ramon Bach és més que això, i no sempre el trobarem en aquest estat de meravellament. La natura, tanmateix, continua afirmant la seva presència en quasi tots els poemes de la col·lecció, abordada de manera ara interrogativa, ara reflexiva, ara intuïtiva…!

Pel que fa a la dicció dins la tanka, el poeta se cenyeix en general als períodes que li brinda el nombre de síl·labes de cada vers. La sintaxi, doncs, se sol subjectar dòcilment a la mètrica, com ara en: “Fulla vençuda / per l’alta vara negra. / La missatgera, / que de nit és moscarda / i de dia és abella” (n. 21). Més d’una vegada, però, el sorprenem també rebel·lant-se de manera característica contra aquesta imposició de la mètrica i desbordant-la rítmicament, sense tanmateix fer trencadissa, com per exemple en els tres versos darrers d’aquesta tanka: “A l’hora nova / dels horitzons dubtosos, / alço bandera / blanca dalt la carena / tosca del vell silenci” (n. 76). Sembla que el poeta ens vulgui recordar de tant en tant que, tot i sotmetre’s sense escarafalls a la disciplina acceptada, li agrada més ballar al grat de l’instint que no pas amb els passos tots comptats pel coreògraf.

Pel que fa a la forma de la tanka, Bach adopta el model ribià sense embuts, i només en una ocasió es permet una petita afirmació de llibertat, canviant la posició del segon vers de cinc síl·labes, que del tercer lloc canònic passa al quart: “Ai, quina pena / ser soldat i no veure / que la mort ha de vèncer / tant la fortuna / com la casa del pobre!” (n. 30).

En aquesta nova exploració, doncs, Bach ens apareix amb un vestit inusual, amb l’aire d’afirmar amablement —i sense jactància— que, fins i tot tancat dins una tanka, ell no deixa de ser el que ha estat sempre per a nosaltres. I a mi se m’acut afegir-hi: que per molts anys”.

 

Presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach, amb l’actriu Rosa Renom


El proper dijous 21 de novembre a les 20h30 ens visitarà a La Poeteca, el cicle de poesia de La Createca (Comte Borrell, 122), el poeta sabadellenc Josep-Ramon Bach, que ens presentarà el seu darrer poemari: Desig i sofre (Tèmenos, 2013). 

El poeta i crític Ricard Mirabete presentarà el llibre i l’autor i l’actriu Rosa Renom, en recitaran fragments.

Imatge

Josep-Ramon Bach(Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg.Ha publicat una pila de llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos Poeta, escrits per a infants. Els de versions lliures de poesia: Viatge al cor de Li BoPloma Blanca (Poesia Oral Africana) i Versions Profanes. Els de poesia: Reliquiari i El laberint de Filomena(Premi Cadaqués a Rosa Leveroni). Els de teatre: Diàlegs Morals sobre la Felicitat(Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Els més recents: L’Enunciat (d’aforismes poètics) i Desig i Sofre (de poemes). I en procés d’edició Caïm i L’Estrany.