Presentació de Margelle d’étoiles, de Tònia Passola


El proper dijous 5 de desembre a les 20h30 La Poeteca, el cicle de poesia de La Createca (Comte Borrell, 122), acollirà la presentació de Margelle d’étoiles (L’Harmattan, 2013), en català “Brocal d’estels”, el poemari bilingüe francès-català de Tònia Passola.

L’acte comptarà amb les intervencions de l’autora, Tònia Passola, de la traductora, Annie Bats, del poeta Víctor Obiols i de la cantant i de la profesora d’alemany Joana Busquets. La presentació anirà a càrrec de Maria Antònia Massanet.

ImatgeTònia Passola és una poeta barcelonina, llicenciada en història de l’art i catedràtica de llengua i literatura catalanes de secundària.Té publicats els llibres: Cel rebel (premi “Cadaqués a Rosa Leveroni”, Ed Proa.2000), La sensualitat del silenci ( “Vicent Andrés Estellés”dels Octubre, Ed. Tres i Quatre, 2001), Bressol (Emboscall, 2005) i L’horitzó que no hi és (Ed. Tres i Quatre, 2009). El seu últim llibre, Margelle d´étoiles, s´acaba de publicar aquest octubre a França a la col.lecció “Poètes des cinq continents” de L´Harmattan en una edició bilingüe català-francès. Ha estat traduïda al francès, italià, holandès i espanyol.

Imatge

Annie Bats viu a Catalunya. Va estudiar Literatura Francesa a la Universitat de Paris-Sorbonne. Ha traduït una colla d’autors de totes dues ribes del Pirineu (Queneau, Arnau Pons, Carles Torner, Biel Mesquida, Víctor Sunyol, Víctor Obiols o Ester Xargai, entre d’altres), i fins i tot d’Àfrica (el poeta nigerià Remi Raji) i Rússia (Marina Tsvetàieva). La capital de Catalunya la va adoptar oficialment atribuint-li el Premi Ciutat de Barcelona per la traducció, en col·laboració amb Ramon Lladó, de La Vie mode d’emploi de Georges Perec. Ha publicat al març de 2013 una antologia de Maria-Mercè Marçal en francès. També acaba de publicar la traducció del llibre de poemes de Tònia Passola, Margelle d’étoiles. Quan no tradueix escriu poesia o comentaris, tot i que no sap quan comença una cosa i s’acaba l’altra.

Imatge
Víctor Obiols, nascut a Barcelona el 26 de maig de 1960, és llicenciat en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i Doctor en Literatura Comparada (Ph.D.) per la University of Southampton. Fou lector de català a la Universitat de Bristol i professor de traducció literària a la Universitat de Vic (1989-2008). És membre del consell de redacció de la revista de poesia Reduccions. Ha treballat en l’àmbit de la música i, més concretament, en la composició i interpretació de cançons (L’any 1984 fundà el grup Bocanegra, i publicà el disc Bocanegra U (1986)). Recentment ha editat el seu cinquè disc, Cançons de l’Akídelara (Saurí Records, 2013). Abans havia editat Villon (Les balades) (Nomada57, 2011), després de les Fonografies,(Aghartamusic, 2009) que va sortir juntament amb un llibre de proses, Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (Emboscall, 2009). El seu segon disc en solitari fou Bloc de lírica dura (Agartha, 2005). Ha publicat quatre llibres de poemes en català: Opus zero (1974), Carrer d’hivern(1983), Versos i contracants (1997) i El croc de l’esfera (1999), dos dels quals van ser premiats (Premi Miquel de Palol, 1982; Premi Màrius Torres 1996), un assaig sobre la poesia de l’escriptor Joan Ferraté, i nombroses traduccions de l’anglès i del francès (al català i al castellà) d’obres d’Oscar Wilde, Walter de la Mare, Walt Whitman, William Shakespeare, Stéphane Mallarmé, Stella Gibbons i Wallace Stevens, entre d’altres.

Imatge
Joana Busquets Figueras és llicenciada en Història de l’art. Ha fet estudis de Belles Arts, Traducció i Interpretació, veu i cant. És professora de llengua alemanya i teatre a l’institut Menéndez y Pelayo de Barcelona. Ha realitzat diversos muntatges teatrals amb alumnes, alguns dels quals s’han representat al Theaterhaus de Berlín. És membre de la Coral Cármina de Barcelona.

Demà no hi haurà sessió de La Poeteca, però la poesia continua el desembre!


Els poetes que ens havien d’acompanyar demà, Payaso Manchego i red927, no podran venir per motius laborals. Després d’intentar moure diversos recitals infructuosament, haurem d’ajornar la nostra cita setmanal.

La poesia, però, continua el mes desembre a La Poeteca:

-5 de desembre: presentació de Margelle d’étoiles (L’Harmattan, 2013), poemari bilingüe català-francès, amb 19 poemes inèdits, de Tònia Passola. Amb la presència de l’autora, traductora, Annie Bats, del poeta Víctor Obiols i de la cantant i professora de teatre Joana Busquets. Presentarà Maria Antònia Massanet.

-12 de desembre: recital “Aigua sobre tela”, de la mà de Marc Romera i Tomàs Àrias.

-19 de desembre: presentació d’El cel i la terra (LaBreu, 2013), d’Eduard Escoffet.

I recordeu que La Createca (Comte Borrell, 122) us acollirà tan bé com sempre, de la mà d’en Julián, la Sònia i el Bernat!

Ens veiem el dia 5 de desembre!

Àlbum presentació “Desig i sofre” de Josep-Ramon Bach


La presentació de Josep-Ramon Bach del seu darrer poemari Desig i sofre (Tèmenos, 2013) va resultar tota una lliçó de poesia de la mà del Ricard Mirabete més crític i teòric -fins ara ens havia visitat com a poeta-, que en va fer la presentació i dels aclariments i comentaris de Josep-Ramon Bach, que també ens va oferir la seva vessant com a rapsonda, acompanyat de la magnífica Rosa Renom.

Imatge

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Foto de Mercè Banqué.

Imatge

Pròleg de Miquel Desclot a Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach


No us perdeu la presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach de demà a La Poeteca,  amb Ricard Mirabete i Rosa Renom, atenció al que en diu al pròleg Miquel Desclot!

“A la seva obra, desplegada de manera regular al llarg de vora mig segle, es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita. En aquesta seva actitud no s’hi endevina, en canvi, ni un sol rastre de l’esperit dogmàtic del conqueridor de reialmes: el que estimula el poeta no és pas la conquesta de nous objectius, sinó el descobriment i la fruïció dels camins que el poden portar a l’única destinació final sempre anhelada, que és la de la pròpia veritat. Ell ja sap d’entrada on és que vol anar, doncs, però és en cada nou camí que enceta que es topa les sorpreses que l’engresquen i el motiven per posar-se en moviment. És en l’incert de l’anar-hi que floreix la poesia, no pas en la certesa de l’arribar-hi; la poesia és en el camí, no pas en la fita. Per a Josep-Ramon Bach, més que per a ningú, la poesia és troballa i sorpresa, no pas consecució o designi.

En els últims anys, hem vist l’autor produir-se tan aviat en les proses breus suggerides pel seu estimat i estimable Kosambi com en els aforismes de L’enunciat o en les recreacions de poesia africana, xinesa o lapona. D’una manera o d’una altra, en prosa o en vers, per viaranys diferents, sempre l’hem trobat perseguint la rara intensitat de la brevetat. Era ben natural, doncs, que el poeta se sentís atret una hora o altra per les formes de la poesia japonesa, que al llarg del segle passat han encarnat el desideràtum d’intensitat lírica nascut entre els occidentals com a reacció contra certs excessos romàntics. Ara sabem, amb retard, que Josep-Ramon Bach ja es va mesurar amb la tanka una vintena d’anys enrere. Desig i sofre n’és el resultat, que tot just ara se’ns dóna a conèixer.

Si hem de creure sense fer preguntes el que ens en diu l’autor a la nota final, l’única novetat d’aquesta aventura estaria en la forma. No tan sols en l’adopció de la tanka ribiana, sinó també en la mateixa subjecció a una forma mètrica determinada. Habitualment, Josep-Ramon Bach no s’ha sentit particularment còmode en les constriccions de la mètrica regular; de fet, malgrat el seu cognom, ell no ha estat mai un poeta de l’orella en el mateix grau que ho ha estat de l’ull. Aquí, doncs, el trobem desacostumadament cenyit a un motllo mètric constant, que observa de manera escrupolosa.

Però jo no crec, en canvi, que ell defugi d’una manera tan categòrica com Riba les seduccions de l’estètica japonesa. És cert que escomet la forma de la tanka amb una llibertat equiparable a la del mestre, però no sembla pas que es prohibeixi com ell qualsevol contaminació del gènere tradicional japonès. De fet, a diferència del que ocorre en els llibres de Riba o d’Espriu, hi ha tankes en aquest recull que no desdirien en una antologia de poetes japonesos moderns. La contemplació d’algun detall de la natura encén sovint en el poeta una revelació sobtada: “En branca nua, / la fulla solitària / i la tristesa. / I el cel dubtós que crida / el vent de la tempesta” (n. 7). O encara: “Miro la lluna / que bandeja els abismes. / I el corb salvatge / que m’alegra la vista / com si fos una merla” (n. 17). En altres casos, potser no tota la tanka “sona” japonesa, però hi ha algun detall que ens remet a la imatgeria d’aquella tradició oriental: “El temps et mira / quan elegant camines / per l’alba negra. / ¿No veus la lluna a l’arbre / com una rosa fresca?” (n. 34). O també: “Martell insomne / que murmures venjança, / la papallona / naixerà clara i nua / sobre la teva branca” (n. 16).

Si m’he entretingut a remarcar l’existència de connexions esparses amb la poesia japonesa no és pas per assenyalar cap mena de mimetisme oportunista en l’autor, sinó justament per subratllar que aquesta ingenuïtat embadalida de regust oriental (o no occidental, si es vol) és bàsicament la mateixa que trobàvem en les petites proses kosambianes o en alguns dels aforismes més recents: és baquiana, més que japonesa, per dir-ho de cop i de pressa. Com escrivia al començament, els camins són en efecte diferents, però el punt de partida i el d’arribada són els mateixos.

Així i tot, la personalitat poètica de Josep-Ramon Bach és més que això, i no sempre el trobarem en aquest estat de meravellament. La natura, tanmateix, continua afirmant la seva presència en quasi tots els poemes de la col·lecció, abordada de manera ara interrogativa, ara reflexiva, ara intuïtiva…!

Pel que fa a la dicció dins la tanka, el poeta se cenyeix en general als períodes que li brinda el nombre de síl·labes de cada vers. La sintaxi, doncs, se sol subjectar dòcilment a la mètrica, com ara en: “Fulla vençuda / per l’alta vara negra. / La missatgera, / que de nit és moscarda / i de dia és abella” (n. 21). Més d’una vegada, però, el sorprenem també rebel·lant-se de manera característica contra aquesta imposició de la mètrica i desbordant-la rítmicament, sense tanmateix fer trencadissa, com per exemple en els tres versos darrers d’aquesta tanka: “A l’hora nova / dels horitzons dubtosos, / alço bandera / blanca dalt la carena / tosca del vell silenci” (n. 76). Sembla que el poeta ens vulgui recordar de tant en tant que, tot i sotmetre’s sense escarafalls a la disciplina acceptada, li agrada més ballar al grat de l’instint que no pas amb els passos tots comptats pel coreògraf.

Pel que fa a la forma de la tanka, Bach adopta el model ribià sense embuts, i només en una ocasió es permet una petita afirmació de llibertat, canviant la posició del segon vers de cinc síl·labes, que del tercer lloc canònic passa al quart: “Ai, quina pena / ser soldat i no veure / que la mort ha de vèncer / tant la fortuna / com la casa del pobre!” (n. 30).

En aquesta nova exploració, doncs, Bach ens apareix amb un vestit inusual, amb l’aire d’afirmar amablement —i sense jactància— que, fins i tot tancat dins una tanka, ell no deixa de ser el que ha estat sempre per a nosaltres. I a mi se m’acut afegir-hi: que per molts anys”.

 

Presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach, amb l’actriu Rosa Renom


El proper dijous 21 de novembre a les 20h30 ens visitarà a La Poeteca, el cicle de poesia de La Createca (Comte Borrell, 122), el poeta sabadellenc Josep-Ramon Bach, que ens presentarà el seu darrer poemari: Desig i sofre (Tèmenos, 2013). 

El poeta i crític Ricard Mirabete presentarà el llibre i l’autor i l’actriu Rosa Renom, en recitaran fragments.

Imatge

Josep-Ramon Bach(Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg.Ha publicat una pila de llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: L’Ocell Imperfecte (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), i Kosambi, el Narrador, així com Viatge per l’Àfrica i El Gos Poeta, escrits per a infants. Els de versions lliures de poesia: Viatge al cor de Li BoPloma Blanca (Poesia Oral Africana) i Versions Profanes. Els de poesia: Reliquiari i El laberint de Filomena(Premi Cadaqués a Rosa Leveroni). Els de teatre: Diàlegs Morals sobre la Felicitat(Premi Recull) i La Dama de Cors se’n va de Copes (Premi Lluís Solà). Els més recents: L’Enunciat (d’aforismes poètics) i Desig i Sofre (de poemes). I en procés d’edició Caïm i L’Estrany.

 

Recital de “Poesia amb accent… gironí”


El proper dijous 14 de novembre a les 20h30 ens visitaran a La Poeteca 3 poetes molt actius de l’escena gironina: Ramon Bartrina, David Casadellà i Laia Claver.

Imatge

Ramon Bartrina és poeta, novel·ista i performer. Membre del grup de poesia i dansa La Companyia; co-fundador de l’associació cultural Kerunta i del col•lectiu poètic Kerunta Poetry; membre actiu del col·lectiu Teories de la Inspiració amb el qual organitza el cicle “Alvarinho Nits”, el festival anual “Jardins de la Poesia” i amb el mateix col·lectiu ha creat els espectacles “4×4” i “Flors del Temps”. És el director artístic de les Nits ESLIM que se celebren al teatre del Centre Cívic Sant Narcis. Imparteix tallers de poesia, rapsòdia i d’escriptura creativa a la ciutat de Girona.

Imatge

David Casadellà Llavià és licenciat en Ciències Empresarials. Com a poeta, el 2011 apareix a l’Antologia de la frontera, editada per Editorial Serret. Des del 2010 experimenta amb totes les facetes de la poesia oral, darrerament sobretot formant part del col·lectiu Teories de la Inspiració amb qui presenta tres espectacles: “3×3”, “De tardors” i “Flors dels temps”, i amb qui organitza a Girona el festival Jardins de la Poesia, i les Alvarinho Nits durant el 2012. A finals del 2012 publica dins la col·lecció “El llop ferotge” el poemari Negre, sempre negra, del qual, aquest setembre n’ha aparegut la segona edició.

Imatge

Laia Claver és poeta i artista plàstica, escriu poesia des de fa més de quinze anys. Va cursar estudis de Sociologia a Barcelona i Berlín on va descobrir la seva passió artística. Després cursà estudis d’arts plàstiques (pintura, escultura i gravat) a l’Escola Llotja de Barcelona, l’Escola municipal d’Art de Tàrrega que sempre va anar combinant amb la producció poètica. Participa assíduament en recitals i slams poètiques arreu de Catalunya i darrerament es vincula a projectes multidisciplinaris lligats a la poesia posada en escena: Cia. Nahla (dansa fusió), Cia. Les Laulai (poesia dramatitzada), Cia. Les Corbes (poesia fusionada amb dansa i circ), projecte Tritònia, Kerunta Poetry (poesia polifònica amb David Casadellà i Ramon Bartrina). I actualment està treballant en l’edició del seu primer llibre.

 

Versos, il·lustracions i arròs amb conill: àlbum del recital d’Afamats i Conill de gàbia


Versos, il·lustracions i arròs amb conill van ser els ingredients bàsics amb els que es va cuinar el recital d’Afamats, d’Ester Andorrà, il·lustrat per Nú Miret, i de Conill de gàbia, d’Anna Ballbona, la primera de les diverses visites que ens farà LaBreu aquesta tardor a La Poeteca, i que ens va deixar imatges com aquestes:

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Imatge

Recital de LaBreu: Afamats, d’Ester Andorrà, i Conill de gàbia, d’Anna Ballbona


Imatge

Després de 15 dies de descans, La Poeteca torna amb força de la mà de LaBreu Edicions i de la seva col·lecció de poesia Alabatre, amb un recital-presentació dels poemaris Afamats, d’Ester Andorrà, i Conill de Gàbia, d’Anna Ballbona. Atenció perquè, de més a més, el Julián, el cuiner de La Createca, farà tapetes de conill especialment per l’ocasió!

Imatge

Ester Andorrà Culubret (Barcelona,1972) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i va gestionar una impremta familiar fins l’any 2007. Ha exercit de llibretera i és auxiliar de producció editorial. L’any 2004 va posar la primera llavor del projecte de LaBreu Edicions, que arrencaria seriosament el 2006, amb Marc Romera, amb l’inici de la col·lecció Alabatre de poesia.

A mig camí, entre la poesia i la fotografia, el seu món creatiu es pot seguir al blog www.espaistacats.blogspot.com. L’any 2005 publica i signa les fotografies de les plaquettes Eclosions, amb poema de Josep Perals, i Nuatges, amb poema de Marc Romera.

Sobre Afamats:

El seu primer llibre, Afamats (LaBreu Edicions, 2013), és una aposta de valentia i gosadia poètica on la memòria de la intimitat queda fixada pel subtil engany de la paraula poètica, que exposa a l’ull còmplice del lector veritats que altres llenguatges defugirien per massa agosarades, tot jugant entre els límits de l’exuberància de les imatges i la sobrietat d’un llenguatge que en la depuració esdevé elegant i concís.

Afamats és un memorial del cos, una biografia dels sentits on l’experiència es transforma en esdeveniment poètic mitjançant la depuració del llenguatge i de la conversió de la paraula en imatge a través d’una expressió deutora de referents com Nothomb, Duras, Jeffrey Eugenides, Houellebecq, Anaïs Nin, la música pop petarda i Adrià Puntí.

Imatge

Anna Ballbona (Montmeló, 1980) viu a la Garriga, al Vallès Oriental. Ha estudiat Periodisme i Teoria Literària i Literatura Comparada. Exerceix de periodista i de crítica literària. És redactora al diari El Punt Avui i col·labora amb EL 9 NOU del Vallès Oriental i EL 9 Esportiu. El seu primer llibre de poemes va ser La mare que et renyava era un robot, amb què va guanyar el Premi Amadeu Oller del 2008 per a poetes joves. Té cinc poemes inclosos en l’antologia Quàntiques: 10 poetes joves amb diferencial femení (Aula de Poesia de la UAB, 2008). Una de les seves fixacions són els escriptors de preguerra: els va reivindicar, per exemple, amb l’article “La ironia que ens manca”, guardonat amb el Premi Salvador Reynaldos de Periodisme, dins dels Premis Recvll de Blanes (2009). Manté el blog “Radiacions” i ha participat en altres experiències blocaires. Corre i de tant en tant fa alguna mitja marató.

Conill de gàbia planteja un joc que parteix de l’intent d’acostar-se a una certa realitat exterior i interior, d’escrutar-la i fins i tot d’escatir-la. Per això des del “Dietari” inicial, un bloc de 24 poemes on una tercera persona sembla despullar-se, i a través de les següents parts del llibre, el mirall es va tombant progressivament i completant un recorregut de revolts i racons canviants, que ensenyen dubtes, inconcebibles, interrogants, impossibles i algun efecte de triomf; un poemari on, com remarca Francesco Ardolino al pròleg, el llenguatge s’ha perfeccionat, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica, just al damunt de l’evanescència dels seus continguts, i on Anna Ballbona ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d’una quotidianitat real i alhora visionària.