Recital pre-Sant Valentí: L’amor romàntic alimenta les putes


Torna La Poeteca!
S’acosta Sant Valentí i des de La Poeteca ho celebrem desmuntant l’amor romàntic heteronormatiu amb un recital amb Meritxell Cucurella-Jorba, Míriam Reyes, Sebastià Portell llegint poemes de Biel Mesquida i Eduard Sanahuja.
 
I els vostres poemes, propis o d’altri, que contribueixin a desmuntar mites i clixés d’aquest amor que ens han venut com a únic i vertader i que acaba fent mal. Perquè hi ha moltes formes d’estimar, objectes de desig i subjectes amorosos diferents i moltes maneres de dir-los amb versos. Per mostra el vers de Mireia Calafell que dóna títol al recital: “L’amor romàntic alimenta les putes”.
Cartell Poeteca L'amor romàntic...
 
El fet és dedicar el recital a la crítica envers una certa visió de l’amor romàntic basat en l’heteronormativitat, és a dir, la regla implícita de que tota relació ha de seguir les pautes de l’amor heterosexual, que perpetua rols de passivitat associats a la dona i activitat-agressivitat associats a l’home. Es tracta de presentar formes d’estimar altrament que permetin eixamplar la visió del objectes i subjectes amorosos i que deixin d’exaltar l’amor romàntic entre home i dona -i, per extensió tots els altres- sota uns determinats paràmetres que han tendit a presentar la dona com a subjuagada i l’home com a dominant, establint unes bases per a l’acceptació de la violència per part de moltes dones.
 
Per tant, seran benvingudes no només les aportacions que desmuntin aquest estereotip, sinó també aquelles que presentin l’amor com un camí de treball, imperfecte, amb desamor inclòs, l’amor homosexual, el poliamor… i altres tipus d’amor no enfocat envers les relacions sexuals però que tenen un pes en les nostres vides igual o major: materno o paterno-filial, l’amical o de qualsevol altre tipus.
 
Serana benvingudes les intervencions en català, castellà o en qualsevol altre idioma en què vulgueu participar.
 
Per participar al micro obert us haureu d’inscriure abans de participar, donant nom i cognoms i títol del poema a la coordinadora: M. Antònia Massanet.
 
Esperem la vostra participació!
Anuncis

Nou format! Nova temporada! We’re back!


Després d’una llarga pausa, La Poeteca torna amb un nou format: a partir d’ara les sessions seran mensuals en lloc de setmanals, amb un recital col·lectiu sota un eix temàtic i amb una estona de micro obert al final per a tothom que s’hi vulgui afegir! Comencem el dijous 19 a les 20h30 a La Createca amb el recital de poesia jove catalana: “Tenien 20 anys…”, presentat per Lluís Calvo i amb la participació d’Anna Gual, Marc Rovira, Maria Sevilla, Carles Morell, Raquel Santanera, Laia Carbonell i Glòria Coll!

We-are-backYes-were-open-again

Jordi Mas presenta Febrer, premi Octubre de poesia


El proper dijous 9 de maig tindrem un acte a càrrec de Jordi Mas. La primera part de l’acte consistirà en la presentació del llibre Febrer, publicat l’editorial 3i4, que va rebre el Premi Octubre de Poesia Vicent Andrés Estellés l’any 2014. La presentació anirà acompanyada de la projecció de les imatges del fotògraf Marcelo Aurelio incloses al volum. Tot seguit, Jordi Mas proposa un joc poètic als poetes i amics assistents: fer una lectura poètica col·lectiva combinant poemes (més o menys) infantils escrits per ell amb altres, propis o aliens, triats per cadascú que s’hagi animat a participar-hi. Hi participaran, entre d’altres, Rosa Maria Arrazola, Mireia Companys i M. Antònia Massanet. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

© Marcelo Aurelio

© Marcelo Aurelio

Jordi Mas López (Santa Coloma de Queralt, 1972) és professor de llengua i literatura japonesa a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tasca investigadora s’ha centrat en la incorporació de formes poètiques japoneses (la tanka i l’haiku) en la literatura en llengua catalana. És autor del volum Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku i de diversos articles publicats en revistes especialitzades. També ha editat els llibres La tanka catalana i L’haiku en llengua catalana.

Com a traductor, ha dut a terme versions catalanes dels clàssics japonesos els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki, l’antologia poètica Cent de cent. Hyakunin isshu, L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô i la Crònica de la cabana de Kamo no Chômei. Així mateix, ha traduït algunes novel·les de Haruki Murakami.

Com a autor de creació, ha publicat els reculls Autoretrat amb esfinx, Horus al desert, Sema (Premi Senyoriu d’Ausiàs March) i Febrer (Premi Vicent Andrès Estellés de Poesia 2014).

Febrer_coberta

Ressenya de Jordi Llavina:

El temps, el lloc

Aquesta obra bellíssima –que bé que farien tants poetes de l’hora actual de mirar d’assajar l’admirable contenció i la concreció de lasubstància lírica que practiquen els versos de Mas!– es titulaFebrer, ha guanyat el premi de poesia Vicent Andrés Estellés i es divideix en tres parts: Dimecres de cendra, Quaresma i Pasqua de resurrecció. El temps, per tant, travessa la matèria del llibre. I el lloc: el paisatge de Santa Coloma de Queralt, país natal del poeta, que, parafrasejant el Matsuo Bashô que ell mateix ha traduït (L’estret camí de l’interior, Edicions de 1984), podria considerar-se “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. El viatge –o més aviat el passeig– del poeta català no és tan radical com el del clàssic japonès, però és igualment significatiu, perquè constitueix el retorn a les arrels: “camins que sempre són, ineludiblement, de tornada”.

Febrer m’ha dut a la memòria l’esplèndida novel·la de Roger Vilà Padró Marges. Tractava d’un home a la ratlla de la quarantena que tornava al poble del seu pare, al Priorat; en principi, per fer-hi un estudi sobre els marges i construccions de pedra seca (al capdavall, però, aquell era un viatge iniciàtic al cor del temps, i els marges del títol desbordaven el camp semàntic dels de pedra seca). Febrer es compon de quaranta-dos poemes en prosa, cada un dels quals inclou un haiku –a la manera dels llibres de Francesc Prat–. L’haiku, però, no és pas la conclusió del poema, sinó que sembla fondre’s amb la resta del text, abraçar-s’hi o entortolligar-s’hi com les branques d’aquell om respecte a la figuera que apareixen en una peça de l’obra.

La pols i la cendra

Es tracta d’un llibre savi, de contemplació serena i fonda, la primera imatge del qual és la de la pols i la cendra, i l’última, la d’una lluna esplèndida com una fruita, “primera lluna / plena de primavera”: hi ha, doncs, el sentit de la regeneració (un tema molt rilkeà). El temps, com passa en els bons llibres, és i s’està, també, en les pàgines d’aquest. De vegades hi és personificat: “el temps sospira”. Passa, però, molt més sovint que aquest efecte de la prosopopeia s’aplica al paisatge, i és aquí que hi ha una de les marques memorables del llibre: “cau de la gorga, / ruminativa, un feble / fil de saliva”; “camps avars, adustos, / solcats d’arrugues”; “com si al matí es tragués la bena de la nafra que no l’ha deixat dormir en tota la nit, s’alça la boira”.

El poeta, amb el seu passeig fins al cor de les arrels, pretén allunyar-se de la consciència, o, encara millor, alleugerir-se de la consciència: “camino […] per deixar de ser o, almenys, per una estona, deixar de ser jo”. En aquest seu trajecte, considerarà els límits de les coses i de l’espai: “les relles arranen tant la llaurada que a cada tirada s’enduen una mica de camí”. Caminant, el poeta –que assegura: “en cap moment no he sentit l’exaltació mística que esperava”– reflexionarà sobre un món que ha mort, el del “molí sense sostre, ni aigua, ni grana”, que és el mateix que el de les “mules manyagues, cadascuna amb el seu nom, i l’escalf de les converses de la gent que esperava el seu torn per fer farina del blat que havia dut” (en un altre poema, és una aixada abandonada, amb la fulla rovellada la que alerta el lector). També llegim que “n’hi hauria d’haver prou de caminar en silenci, de descriure el paisatge –no intentar definir-lo”–. Mas descriu molt bé aquest seu paisatge familiar. Aquesta seva descripció, però, és alhora una magnífica definició del pas del temps. Ara penso que hauria d’haver començat el meu comentari citant el poema XXIII, que sembla que fixa el propòsit de l’obra: “potser el que busco no és ben bé l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a lloc, o almenys ho sembla”. En aquests poemes esplèndids (el número XL, un velat homenatge al Riba de Del joc i del foc), sembla, almenys, que tot és a lloc. I que tot hi era esperant, justament, la mirada del poeta i, després, la del lector que rep el consol de passejar amb ell i de veure-hi amb els seus ulls.

“Del rostoll a la bava del cargol”, recital de Dolors Coll Magrí


El proper dijous 2 de juliol, Maria Dolors Coll Magrí ens oferirà un recital que recorrerà els seus dos darrers poemaris: Rostoll (Godall, 2014) i En sordina (Meteora, 2015), a través d’audiovisuals i de la veu de Manel Guitart i de l’autora. Serà, com sempre, a les 20h30 a La Createca (Comte Borrell, 122).

la bava del caragol 1PORTADA jpg

De Rostoll, Mònica Miró Vinaixa en diu a la revista Caràcters,  núm. 68:

“S´imposa la feina pacient del vers despullat i directe, el que és capaç d´esmussar els ossis coltells del toro brau, de destrossar de mica en mica les peülles del cavall desbocat, o de convertir-se en peix lloro que digereixi esculls per fer-ne, a poc a poc, platges de sorra fina on tots, vius i morts, puguem descansar.”

Maria Dolors Coll Magrí
Foto d’Antònio Galeote.

Recital Terrícola a La Poeteca amb Ricard Mirabete i Mireia Vidal-Conte


El proper dijous 25 ens visitarà l’editorial Terrícola per portar-nos dues de les seves novetats poètiques: Nuclear, de Ricard Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. Serà una doble presentació on Odile Arqué, Mireia Calafell, Sebastià Portell Clar i Mireia Vidal-Conte diran versos de Veces, mentre Sander Classen hi posarà la nota musical. En el cas de Mirabete, aquesta vindrà de la mà de Jordi Calvet, mentre que a la recitació Daniel Busquets i David Madueño acompanyaran a l’autor llegint Nuclear. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Nuclear i Veces

Ricard MirabeteDe Nuclear n’ha dit Jordi Valls a Núvol:

“Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió”.

Mireia Vidal-ConteSebastià Portell ha parlat així de Veces a Llegir en cas d’incendi:

“Tot i que Veces és una baula més de la ja extensa i consolidada producció de l’autora, també hi podem trobar alguns dels trets que han caracteritzat la seva obra fins avui: la necessitat de trencar la norma, sobretot en els aspectes més formals, i de fer de cada poema una reivindicació sense tòpics ni banderes, personal com la poesia mateixa, lluny de “feministes caspositats” ni maniqueismes. Diu Antònia Vicens al magistral text que acompanya el llibre, el qual podem trobar al revers d’una postal amb una imatge de l’autora amb el seu padrí, que són “versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes”.

“L’univers en un bri d’herba”, els versos de Jordi Valls i la dansa d’antoniasway


El proper dijous 18 Jordi Valls vindrà a presentar-nos el seu darrer poemari, L’illa misteriosa (Meteora, 2015), d’una manera ben especial: sota el títol de “L’univers en un bri d’herba” i amb l’acompanyament de la dansa d’antoniasway. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

IMG_0233

Jordi Valls i Pozo Foto Jordi Valls(Barcelona, 25 de gener de 1970) és un poeta del Barcelonès Nord. Ha presidit l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (1994-1996), i és membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el PEN Club Català. Com a guanyador dels Jocs Florals de l’any 2006, va ser el primer autor a ostentar el càrrec de Poeta de la Ciutat. Ha publicat: D’on neixen les penombres? (premi Martí Dot de poesia 1994), Natura morta (premi Vila de Martorell 1998), Oratori (premi Senyoriu d’Ausiàs March 1999), La mel d’Aristeu (premi de poesia Gorgos 2003), La mà de batre (premi Grandalla de poesia 2005), Violència gratuïta (premi Jocs Florals 2006), Última oda a Barcelona, coautoria de Lluís Calvo, Retrat de Montserrat Abelló (2009), Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011), Mal (2013) i L’illa misteriosa (2014, premi Rosa Leveroni).

illa misteriosa

Marta Pérez Sierra s’empassa la lluna a La Poeteca


El proper dijous 11 de juny ens visita a La Poeteca la Marta Pérez Sierra, que ens ve a presentar el poemari M’he empassat la lluna (Viena, 2015) en un format molt especial de recital amb guitarra acústica, de la mà d’Inmaculada Balsells. De més a més, podrem gaudir del fantàstic vídeo que l’Enric Macia va fer a partir dels seus poemes. Serà, com sempre, a les 20h30 al fons del bar La Createca (Comte Borrell, 122).

lluna-poeteca-poster

«Aquest poemari pateix i convida. Pateix el dol de la maternitat perduda i convida a fer fecund el climateri. És crit estripat, autèntic, irreductible. I alhora té un punt juganer que l’il·lumina i una tossuderia vital que es nega a rendir-se.» TERESA FORCADES

“Després de dos llibres de poemes (SMS sexe mòbil singular i Dones d’heura) en què se submergia en la vivència biològica, psicològica i sociològica de la dona des del lirisme i la sensualitat, Marta Pérez retrata a M’he empassat la lluna l’afrontament de la menopausa: l’entrada en un cicle vital en què la dona es veu despullada del seu paper procreador i mantenidor de les societats patriarcals, i que esdevé la porta d’entrada al tram final de l’existència”, David Madueño, ressenya publicada al suplement Cultura del diari El Punt Avui, amb el títol “De fèrtil a fecunda” el diumenge 31 de maig de 2015.

Marta Pérez Sierra

Va estudiar filologia catalana i ha treballat com a professora. És coautora de llibres de text i de guies didàctiques de llengua i literatura d’E.P. Ha obtingut diversos premis, per exemple va ser guanyadora dels Jocs Florals de Gràcia 1986 i del Premi Ràdio Llinars 1988. El 2007 va guanyar el primer premi del Concurs de Relats Breus del TRAM. El seu llibre Sexe Mòbil Singular (SMS) va tenir molt de ressò als mitjans de comunicació, per exemple a l’Avui, El Periódico i La Vanguardia.

El 2010, Marta Pérez i Sierra va guanyar el Premi Jordi Pàmias per al seu poemari Dones d’heura que es va publicar l’any seguint per Pagès editors.

Coordina la iniciativa interactiva “Il·lustra un poema de mps”, on 30 creatius plàstics il·lustren poemes del seu poemari Sexe Mòbil singular, SMS. L’exposició d’aquestes il·lustracions en diferents espais (bars, centres cívics, escoles d’art, etc.) ha donat lloc a un vernissatge poètic itinerant que encara continua. Un altre recull poètic de diversos autors en el que també ha col·laborat és Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia, impulsat des del Projecte Àgatha. L’any 2015 edita M’he empassat la lluna (Viena) que va quedar finalista del IV Premi Miquel Arimany de Poesia 2013.

en cada concierto un en - copia