A La Createca fan unes tapes boníssimes i al seu cicle de poesia, La Poeteca, no volem ser menys. Per això us oferim aquesta tapa poètica del recital-presentació de Solstici d’estiu de dijous, amb un tastet d’Edgar Alemany, Marta Bertran Perelló i Irene Solà:
EDGAR ALEMANY
By… By…
Fill del rabent moment, aquest torpede
que ni el veus i de maragda: el zenit
ran dels teus ulls amb què m’aculls? Sí. Fi,
i tant, que duc la cinquena posada
i ni ho notes. Sols de pissarres, còdols
de retrets de retruc i les cascades
com escales fins la posta i la crosta
dels dies que s’embullen en els bars
o els passadissos de quarz a dos quarts
perquè el quisso que sóc marra quan tu.
Multiplicitat d’alçades t’hi saben
en cada dictat del tictac diran.
I mira com piren les oronelles
al tròpic. Elles eren les parpelles
de la teulada del pis del costat.
I la peuada a tot risc que he tustat,
que he apostat perquè tu facis la teva
a la porta de la realitat
o bé a un teatre de marionetes
m’ha dit que vinga, que vola, que vés.
Com, com, com, jo ho vull saber i ves que sí ,
sí, sí que ho dec saber de tant que bec.
No et veig i faig de travessar parets
perquè fa estona ja que he canviat
les hòsties del poble pel ble doble
de la ciutat. Car tot on és ca teva
hi vull tornar a anar: no, no, hi sóc; sí, sí.
Tardor gotosa de blaus bombardinos.
Mai no sentiràs la bomba del bard
dir no i encara manco quan llur cap
surt de l’estoig d’uns peixos tan taronges
que no ho sé. Ça va i no tant. I tu? I tot?
MARTA BERTRAN PERELLÓ
Subtitular els somnis en suec.
Oblidar els desgasts amniòtics.
Caure entre espirals de mol·luscs
i llàgrimes verdes.
L’enyor és mal d’accentuar
fins i tot quan és invisible,
diu l’oblit,
poliglota.
***
Ni quilometres ni hores,
aquesta setmana no té forma
universalment mesurable.
La paciència repel·leix l’aigua
al mateix ritme
que el desglaç mostra
la fi de la innocència.
Les estones dolces són de gelatina
i gelats de xocolata en el sofà.
Són la reconducta dels dits,
la rehabilitació dels sentits.
L’assaig del noi, del m’ha sabut greu,
del per què costa tant assumir la senzillesa,
de la fibra desangelada del pop,
de la metàfora refregida del no-res,
del tu filosòficament desvestit
i d’aquest jo que històricament
ha iniciat un concili.
Ni agulles, ni velcro,
aquesta setmana no té costura
per on perdre’s.
IRENE SOLÀ
No tinc res,
tinc una bola de pèl a l’estèrnum
com les vaques. I els pits molls
de gata maula.
Una cobra nòrdica se’m menja
desmenjada i impuntual,
i jo m’alegro de morir així.
Llenceu el meu pijama als vampirs i als indis.
Les noies només es volen divertir.
***
Les monges velles
seuen aparcades com cadires
i donen molles als mosquits.
A nosaltres, melindros.
Al jardí una verge
trepitja una serp.
Els budells com serps.
Els cabells com serps.
Fas petons com una serp.
Quan mates un mosquit,
la meitat de sang és teva.
La Poeteca 