Tapa poètica d’Edgar Alemany, Marta Bertran Perelló i Irene Solà


A La Createca fan unes tapes boníssimes i al seu cicle de poesia, La Poeteca, no volem ser menys. Per això us oferim aquesta tapa poètica del recital-presentació de Solstici d’estiu de dijous, amb un tastet d’Edgar Alemany, Marta Bertran Perelló i Irene Solà:

 

EDGAR ALEMANY

By… By…

Fill del rabent moment, aquest torpede

que ni el veus i de maragda: el zenit

ran dels teus ulls amb què m’aculls? Sí. Fi,

i tant, que duc la cinquena posada

i ni ho notes. Sols de pissarres, còdols

de retrets de retruc i les cascades

com escales fins la posta i la crosta

dels dies que s’embullen en els bars

o els passadissos de quarz a dos quarts

perquè el quisso que sóc marra quan tu.

Multiplicitat d’alçades t’hi saben

en cada dictat del tictac diran.

I mira com piren les oronelles

al tròpic. Elles eren les parpelles

de la teulada del pis del costat.

I la peuada a tot risc que he tustat,

que he apostat perquè tu facis la teva

a la porta de la realitat

o bé a un teatre de marionetes

m’ha dit que vinga, que vola, que vés.

Com, com, com, jo ho vull saber i ves que sí ,

sí, sí que ho dec saber de tant que bec.

No et veig i faig de travessar parets

perquè fa estona ja que he canviat

les hòsties del poble pel ble doble

de la ciutat. Car tot on és ca teva

hi vull tornar a anar: no, no, hi sóc; sí, sí.

Tardor gotosa de blaus bombardinos.

Mai no sentiràs la bomba del bard

dir no i encara manco quan llur cap

surt de l’estoig d’uns peixos tan taronges

que no ho sé. Ça va i no tant. I tu? I tot?

 

MARTA BERTRAN PERELLÓ

Subtitular els somnis en suec.

Oblidar els desgasts amniòtics.

Caure entre espirals de mol·luscs

i llàgrimes verdes.

L’enyor és mal d’accentuar

fins i tot quan és invisible,

diu l’oblit,

poliglota.

***

Ni quilometres ni hores,

aquesta setmana no té forma

universalment mesurable.

La paciència repel·leix l’aigua

al mateix ritme

que el desglaç mostra

la fi de la innocència.

Les estones dolces són de gelatina

i gelats de xocolata en el sofà.

Són la reconducta dels dits,

la rehabilitació dels sentits.

L’assaig del noi, del m’ha sabut greu,

del per què costa tant assumir la senzillesa,

de la fibra desangelada del pop,

de la metàfora refregida del no-res,

del tu filosòficament desvestit

i d’aquest jo que històricament

ha iniciat un concili.

Ni agulles, ni velcro,

aquesta setmana no té costura

per on perdre’s.

IRENE SOLÀ

No tinc res,

tinc una bola de pèl a l’estèrnum

com les vaques. I els pits molls

de gata maula.

Una cobra nòrdica se’m menja

desmenjada i impuntual,

i jo m’alegro de morir així.

Llenceu el meu pijama als vampirs i als indis.

Les noies només es volen divertir.

***

Les monges velles

seuen aparcades com cadires

i donen molles als mosquits.

A nosaltres, melindros.

Al jardí una verge

trepitja una serp.

Els budells com serps.

Els cabells com serps.

Fas petons com una serp.

Quan mates un mosquit,

la meitat de sang és teva.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s