Jordi Mas presenta Febrer, premi Octubre de poesia


El proper dijous 9 de maig tindrem un acte a càrrec de Jordi Mas. La primera part de l’acte consistirà en la presentació del llibre Febrer, publicat l’editorial 3i4, que va rebre el Premi Octubre de Poesia Vicent Andrés Estellés l’any 2014. La presentació anirà acompanyada de la projecció de les imatges del fotògraf Marcelo Aurelio incloses al volum. Tot seguit, Jordi Mas proposa un joc poètic als poetes i amics assistents: fer una lectura poètica col·lectiva combinant poemes (més o menys) infantils escrits per ell amb altres, propis o aliens, triats per cadascú que s’hagi animat a participar-hi. Hi participaran, entre d’altres, Rosa Maria Arrazola, Mireia Companys i M. Antònia Massanet. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

© Marcelo Aurelio

© Marcelo Aurelio

Jordi Mas López (Santa Coloma de Queralt, 1972) és professor de llengua i literatura japonesa a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tasca investigadora s’ha centrat en la incorporació de formes poètiques japoneses (la tanka i l’haiku) en la literatura en llengua catalana. És autor del volum Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku i de diversos articles publicats en revistes especialitzades. També ha editat els llibres La tanka catalana i L’haiku en llengua catalana.

Com a traductor, ha dut a terme versions catalanes dels clàssics japonesos els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki, l’antologia poètica Cent de cent. Hyakunin isshu, L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô i la Crònica de la cabana de Kamo no Chômei. Així mateix, ha traduït algunes novel·les de Haruki Murakami.

Com a autor de creació, ha publicat els reculls Autoretrat amb esfinx, Horus al desert, Sema (Premi Senyoriu d’Ausiàs March) i Febrer (Premi Vicent Andrès Estellés de Poesia 2014).

Febrer_coberta

Ressenya de Jordi Llavina:

El temps, el lloc

Aquesta obra bellíssima –que bé que farien tants poetes de l’hora actual de mirar d’assajar l’admirable contenció i la concreció de lasubstància lírica que practiquen els versos de Mas!– es titulaFebrer, ha guanyat el premi de poesia Vicent Andrés Estellés i es divideix en tres parts: Dimecres de cendra, Quaresma i Pasqua de resurrecció. El temps, per tant, travessa la matèria del llibre. I el lloc: el paisatge de Santa Coloma de Queralt, país natal del poeta, que, parafrasejant el Matsuo Bashô que ell mateix ha traduït (L’estret camí de l’interior, Edicions de 1984), podria considerar-se “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. El viatge –o més aviat el passeig– del poeta català no és tan radical com el del clàssic japonès, però és igualment significatiu, perquè constitueix el retorn a les arrels: “camins que sempre són, ineludiblement, de tornada”.

Febrer m’ha dut a la memòria l’esplèndida novel·la de Roger Vilà Padró Marges. Tractava d’un home a la ratlla de la quarantena que tornava al poble del seu pare, al Priorat; en principi, per fer-hi un estudi sobre els marges i construccions de pedra seca (al capdavall, però, aquell era un viatge iniciàtic al cor del temps, i els marges del títol desbordaven el camp semàntic dels de pedra seca). Febrer es compon de quaranta-dos poemes en prosa, cada un dels quals inclou un haiku –a la manera dels llibres de Francesc Prat–. L’haiku, però, no és pas la conclusió del poema, sinó que sembla fondre’s amb la resta del text, abraçar-s’hi o entortolligar-s’hi com les branques d’aquell om respecte a la figuera que apareixen en una peça de l’obra.

La pols i la cendra

Es tracta d’un llibre savi, de contemplació serena i fonda, la primera imatge del qual és la de la pols i la cendra, i l’última, la d’una lluna esplèndida com una fruita, “primera lluna / plena de primavera”: hi ha, doncs, el sentit de la regeneració (un tema molt rilkeà). El temps, com passa en els bons llibres, és i s’està, també, en les pàgines d’aquest. De vegades hi és personificat: “el temps sospira”. Passa, però, molt més sovint que aquest efecte de la prosopopeia s’aplica al paisatge, i és aquí que hi ha una de les marques memorables del llibre: “cau de la gorga, / ruminativa, un feble / fil de saliva”; “camps avars, adustos, / solcats d’arrugues”; “com si al matí es tragués la bena de la nafra que no l’ha deixat dormir en tota la nit, s’alça la boira”.

El poeta, amb el seu passeig fins al cor de les arrels, pretén allunyar-se de la consciència, o, encara millor, alleugerir-se de la consciència: “camino […] per deixar de ser o, almenys, per una estona, deixar de ser jo”. En aquest seu trajecte, considerarà els límits de les coses i de l’espai: “les relles arranen tant la llaurada que a cada tirada s’enduen una mica de camí”. Caminant, el poeta –que assegura: “en cap moment no he sentit l’exaltació mística que esperava”– reflexionarà sobre un món que ha mort, el del “molí sense sostre, ni aigua, ni grana”, que és el mateix que el de les “mules manyagues, cadascuna amb el seu nom, i l’escalf de les converses de la gent que esperava el seu torn per fer farina del blat que havia dut” (en un altre poema, és una aixada abandonada, amb la fulla rovellada la que alerta el lector). També llegim que “n’hi hauria d’haver prou de caminar en silenci, de descriure el paisatge –no intentar definir-lo”–. Mas descriu molt bé aquest seu paisatge familiar. Aquesta seva descripció, però, és alhora una magnífica definició del pas del temps. Ara penso que hauria d’haver començat el meu comentari citant el poema XXIII, que sembla que fixa el propòsit de l’obra: “potser el que busco no és ben bé l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a lloc, o almenys ho sembla”. En aquests poemes esplèndids (el número XL, un velat homenatge al Riba de Del joc i del foc), sembla, almenys, que tot és a lloc. I que tot hi era esperant, justament, la mirada del poeta i, després, la del lector que rep el consol de passejar amb ell i de veure-hi amb els seus ulls.

Aquest és un post de luxe: crònica del recital de traduccions poètiques i selecció de poemes!


La Núria Busquet, organitzadora del recital de traduccions poètiques “Ceci n’est pas une pipe”, que va reunir bona part del bo i millor de la traducció poètica en llengua catalana, ens ha fet la crònica de l’acte, així com una compilació dels poemes recitats aquell dia:

foto (78)

“Una mica tard, però encara amb el ressò dels fantàstics moments viscuts, cal informar del recital de poesia traduïda “Ceci n’est pas une pipe”, que el passat 19 de març va omplir la Poeteca d’aficionats a la poesia que van presenciar un recital maratonià (per la durada i per la intensitat de la poesia continguda), realitzat per alguns dels traductors de poesia al català més destacats de l’actualitat. Amb l’objectiu de reivindicar la poesia traduïda, i celebrar el Dia Internacional de la Poesia, que havia de ser dos dies després, els diferents traductors, alguns d’ells llargament premiats per la seva tasca, i amb una llarga trajectòria tant en el camp de la traducció com de la poesia, ens van recitar una tria de poemes traduïts per ells mateixos, una part important dels quals són encara inèdits. Així, els assistents al recital vam tenir el plaer d’escoltar en la nostra llengua una mostra de poetes destacats de la literatura internacional.

Els deu traductors que ens van acompanyar per recitar els poemes traduïts per ells mateixos van ser Mercè Altimir (japonès), Antoni Clapés (francès), Mireia Companys (italià), Xènia Dyakonova (rus), Montserrat Franquesa (grec modern), Jordi Jané (alemany), Xavier Montoliu (romanès), Marta Pera Cucurell (anglès), Dolors Udina (anglès) i Jordi Vintró (francès i italià).

Tots ells van fer una tria personal de poemes, no tots editats en català, i els van recitar, introduint-nos abans de cada poema a la trajectòria del poeta i donant-nos algunes dades del poema en qüestió. D’aquesta manera, el nombrós públic reunit a la Poeteca va poder gaudir no només d’un recital, sinó també d’una pinzellada de la poesia que es fa en diferents idiomes.

El recital va començar amb Toni Clapés i Dolors Udina recitant primer l’un, després l’altra, i finalment tots dos alhora poemes de Denise Desautels, Philippe Jacottet, Robert Creeley i Anne Carson. Mercè Altimir ens va introduir a les tankes japoneses, gràcies a la seva traducció d’Akiko Yosano, mentre que Mireia Companys ens recitava la seva traducció de la poeta sarda Elena Morando, per després presentar-nos dos poemes de Pasolini encara inèdits en català.

El tercer torn de recitació va correspondre a Montserrat Franquesa i Xènia Dyakonova. Amb el mateix entusiasme que els altres traductors, totes dues ens van introduir la poesia grega i russa, respectivament. Montserrat Franquesa va recitar les seves traduccions de Kiki Dimoula, Mikhalis Pierís i Iorgos Seferis. Per la seva part, Xenia Dyakonova va llegir poemes propis escrits en rus i traduïts al català per ella mateixa i una traducció inèdita d’Òssip Mandelxtam. Ja en la recta final del recital, vam poder sentir en català poesia alemanya i romanesa, gràcies als traductors Jordi Jané, de l’alemany, que ens va llegir les seves traduccions de prosa poètica de Gerhard Meier, i Xavier Montoliu, que ens va recitar les seves traduccions al català de la poeta romanesa Marta Petreu.

El recital de poesia va finalitzar amb Jordi Vintró, que ens va llegir i explicar fragments de les seves traduccions de Raymond Roussel, Paul Éluard i Eugenio Montale i Marta Pera Cururell, que ens va parlar de Charles Simic, i ens va presentar les seves traduccions inèdites de la poesia de Sharon Olds.

En total, més de dues hores de recitació sense parar, on els assistents vam poder escoltar en català la poesia que es fa o que s’ha fet en diferents idiomes de la mà dels mateixos traductors.

A nivell personal, voldria agrair a tots els participants la seva generositat a l’hora d’accedir a venir a recitar i pel seu entusiasme a l’hora de mostrar-nos les seves traduccions i introduir-les. Va ser un luxe i un plaer inusual poder veure tantes cultures representades a la Poeteca en un dijous de poesia. També voldria donar les gràcies a la Poeteca per tenir en compte la poesia traduïda dins la seva programació ja que, com vaig comentar el dia de recital, en molts casos és difícil de trobar-la en el circuit poètic de recitals, si no és formant part de presentacions concretes de llibres o en actes acadèmics. La poesia traduïda mereix també formar part dels actes lúdico-poètics, ser compartida i gaudida com ho és en l’actualitat i afortunadament al nostre país la creació poètica. Espero que aquest tipus de recitals tinguin continuïtat i d’aquesta manera puguem donar a conèixer i impregnar-nos de poesia traduïda, de la mà dels traductors.

ALGUNS DELS POEMES RECITATS:

 

(fragment de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Jardins de Samarcanda. Barcelona: 2010. Trad. d’Antoni Clapés)

ajustar-se al record, agost, la fruiteria del carrer Mont-Royal, el teu cos ple d’olors, exactament com abans, les teves mans rodones, plenes a vessar d’albercocs, la teva veu, la teva veu inoblidable que d’ara endavant fuig, setembre, la meva frívola humanitat entre ceguesa i ximpleria, quilòmetres d’autopista m’allunyen de mi mateixa, una altra ciutat m’espera lluny, altres finals de món, altres impostures, octubre la meva ànima carrega la teva mort en l’espesseïment del paisatge, cada hora el passat s’accelera més i més, m’esclafa les retines, les nostres vides esquinçades en un caleidoscopi embogit, novembre, el parc Lafontaine, aquest camí incessant cap on m’empenys, on m’extravio, entre coloms,

aquesta imatge nostra que sura, falsa, amb un buit a dins, desembre, pany tancat a doble volta, acarat a la teva mort que no amolla, múltiple i golafre, la teva mort, en els teus objectes, els teus vestits, les teves cartes, la desunió de les teves consonants, el teu dringar a batzegades en els meus dits, la recreació arbitrària del teu alè a uns mil·límetres de la meva galta, damunt el teu rostre tot seguit, on augmenten intencionadament els nostres vertígens amorosos, desembre, lluny de les finestres, en la servitud de la casa, de les meves parets, dels meus quaderns, de les meves frases funeràries, del meu cap, de les meves llàgrimes, de la meva infal·lible memòria, de la meva follia, i fins i tot en l’aspror d’aquests sons fixats d’una vegada i per sempre, buidats de tota expectativa, desembre.

(traducció d’Antoni Clapés)

(poema d’A la llum de l’hivern de Philippe Jaccottet. Lleonard Muntaner. Palma: 2012. Trad. d’Antoni Clapés)

Oh, amics meus d’antany, en què ens hem convertit,

la sang empal·lideix, l’esperança s’escurça,

ens hem tornat prudents i avars,

perdem l’alè de seguida  – com vells gossos de guàrdia sense res

per guardar ni per mossegar–,

comencem a assemblar-nos als nostres pares…

No hi ha, aleshores, cap manera de vèncer

o almenys de no ser vençut abans de temps?

Vam sentir grinyolar les frontisses tenebroses de l’edat

el dia en què per primer cop

ens vam sorprendre caminant amb el cap girat

vers el passat, a punt de coronar-nos de records…

No hi ha un altre camí

que no sigui llanguir en la saviesa caduca,

el laberint de mentides o la por vana?

Un camí que no sigui ni impostura

com els maquillatges i els perfums del vell fatxenda

ni el gemec de l’eina esmussada

ni el quequeig de l’alienat que no té altre veí

que l’agressiu, insomne i sense rostre?

Si veure allò visible ja no és suportable, si

la bellesa ja no és ben bé per a nosaltres

–el tremolor dels llavis en separar el vestit–

cerquem encara més ensota,

cerquem més lluny, allí on els mots s’amaguen

i on ens mena, cega, no se sap quina ombra

o quin gos color ombra, i pacient.

Si hi ha una via de pas, no pot ser visible,

si hi ha una làmpada, no pot ser d’aquelles

que duia la serventa dos passos davant de l’hoste

–i es veia la seva mà enrogir en preservar

la flama, quan l’altre empenyia la porta–,

si hi ha una contrasenya, no pot ser un mot

que caldria inscriure aquí com una clàusula de seguretat.

Cerquem més aviat fora del nostre abast, o per no sé quin gest,

quin salt o quin oblit que ja no en diem

ni «cercar» ni «trobar»…

Oh amics que heu esdevingut gairebé vells i llunyans,

intento encara no refer els meus passos

–recorda’t del server, recorda’t de l’aranyoner

que brillava a la Vetlla Pasqual… i el cor

es decandeix aleshores, llagrimeja damunt la cendra–,

intento,

però gairebé hi ha massa

pes pel cantó fosc on veig com davallem,

i sostenir-se cada dia amb l’invisible,

qui podria encara aconseguir-ho, qui ho ha aconseguit?

(traducció d’Antoni Clapés)

(poema Indigència sumptuosa del llibre Men in the off hours, d’Anne Carson, Vintage Contemporaries. Nova York: 2000. Trad. al català inèdita)

INDIGÈNCIA SUMPTUOSA

La teva opinió em proporciona un sentiment greu. M’agradaria ser el que tu em consideris.

(Carta 319 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

és una frase

Pots veure que visc en la ignorància.

(Carta 368 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

que els acadèmics fan servir

Ella era un ésser massa enigmàtic per poder-la desxifrar en una entrevista d’una hora.

(Carta 342a de Thomas Higginson a Emily Dickinson)

per definir el silenci

Corrent entre el meu petit cor—i deixant la sang de banda—

(Carta 248 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

femení.

Déu em va fer [Senyor] Mestre—no vaig ser—jo mateixa.

(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Guarda tot allò que puguis, Emily.

I quan miro d’organitzar-me—la meva petita Força explota—i em deixa nua i carbonitzada.

(Carta 271 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Guarda tots els trossets de fils.

Tens un petit cofre per guardar els Vius?

(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Un d’ells pot ser

Per Déu, digué Ofèlia.

(Carta 268 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

el camí de sortida.

(Traducció de Dolors Udina)

 

(tankes del llibre Cabells enredats. Una tria de tankes de Midaregami, d’Akiko Yosano. Pagès editors, Biblioteca de la Suda 166. Lleida: 2014. Trad. de Mercè Altimir.)

[Títol original i data de la primera edició: Midaregami (1901)]

Interroga’ls!

Quin poema refusa

el roig robí?

Jove és la pecadora;

al camp, jove és la flor.

Si a l’aigua clara

els llargs cabells destrio,

que són manyacs!

Però el cor de noia jove,

als ulls goluts s’amaga.

Es clou el dia

I el batall asserena

el pas de l’hora.

És la flor dels cabells,

la que el teu sutra acuita!

El xiu-xiu tensa

l’arc del cel violeta

al vas de sake.

No sé si és teva o meva,

la cella que aquí sura.

Perdó vol ara

el cos que no es desfà

i dura encara.

Licor embriagador

porpra, blau i vermelló.

En una capsa

la parella de nines

tanco i sospiro.

El ram de presseguer

de la cambra em vigila.

Portal vernal:

la donzella desvetlla

el jove monjo.

Les mànigues distretes

bolquen els sutres sants.

Portal de palla,

un pruner vermelló

i aigua ben clara…

i una nena que riu

i en bellesa em guanya.

(Traducció de Mercè Altimir)

(Poema Una desesperada vitalitat, del llibre Poesia en forma de rosa de Pier Paolo Pasolini, Garzanti Libri. Milà: 1964. Reimpressió del 2006. Traducció al català inèdita.)

UNA DESESPERADA VITALITAT

V

La vida en els segles…

A això al·ludia

doncs – ahir al vespre…

encongit en el breu segment del seu gemec –

aquell tren llunyà…

Aquell tren que gemegava

desconsolat, com astorat d’existir

(i, alhora, resignat – perquè tot acte

de la vida és un segment ja senyalat en una línia

que és la vida mateixa, clara tan sols en el somni)

gemegava aquell tren, i l’acte del gemec

-inconcebiblement llunyà, més enllà de les Àpies

i els Centocelle del món-

s’unia a un altre acte: unió casual,

monstruosa, estrambòtica

i tan privada

que tan sols més enllà de la línia dels meus ulls

potser tancats, és possible prendre’n consciència…

Acte d’amor, el meu. Però perdut en la misèria

d’un cos concedit per miracle,

en el cansament d’amagar-se, en l’esbufec

per la foscor d’una via abandonada, en el trepig del fang

d’un camp cultivat per gegants…

La vida en els segles…

com una estrella fugaç

més enllà del cel de ruïnes gegantesques,

més enllà de les propietats dels Caetani o dels Torlònia,

més enllà de les Tuscolanes i les Capannelles del món-

aquell gemec mecànic deia:

la vida en els segles…

I els meus sentits eren allà i l’escoltaven.

Acaronava un cap escabellat i polsegós,

del color ros que cal tenir a la vida,

dissenyat tal com el vol el destí,

i un cos de poltre àgil i tendre

amb la roba aspra dels vestits que fan olor de mare:

consumava un acte d’amor,

però els meus sentits escoltaven:

la vida en els segles…

Després el cap ros del destí desaparegué

per un forat,

i dins el forat quedà el cel blanc de la nit,

fins que, contra aquell tros de cel, aparegué

un altre pentinat, una altra nuca,

negra, potser, o castanya: i jo

dins la cova perduda al cor de les terres

dels Caetani o dels Torlònia

entre ruïnes construïdes per gegants del segle XVII

en dies immensos de carnaval, jo,

amb tots els meus sentits, escoltava…

la vida en els segles…

Més d’un cop en el forat contra la blancor

de la nit que es perdia

més enllà de les Casilines del món,

desaparegué i reaparegué el cap del destí,

amb la dolçor ara de la mare meridional

ara del pare alcoholitzat, sempre el mateix

caparró escabellat i polsegós, o bé

mudat amb la presumpció d’una joventut de poble

i jo,

amb tots els meus sentits, escoltava

la veu d’un altre amor

-la vida en els segles-

que s’alçava puríssima cap al cel.

(Traducció de Mireia Companys)

(Poemes del llibre Η εφηβεία της Λήθης (Adolescència de l’oblit), de Kikí Dimoulà, Stigmí. Atenes: 1996. Traducció al català inèdita.)

CITA AMB UNA DESCONEGUDA

Què duràs posat, harmonia,

perquè et conegui i no ens perdem de nou

entre les multituds dels teus dobles?

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

MUSEU BRITÀNIC (ELS MARBRES DE LORD ELGIN)

En la freda sala del Museu,

és la Cariàtide solitària,

la bonica, la robada, la que fito.

Té la mirada obscura i dolça

girada amb insistència

cap al cos robust de Dionís (esculpit en postura luxuriosa)

que té a dues passes.

La seva mirada ha caigut

sobre la sòlida cintura de la jove.

Sospito que els ha unit un llarg idil·li.

I així, quan a la tarda la sala es buida

de tants i tan sorollosos visitants,

imagino Dionís alçant-se amb cura del seu lloc

perquè no sospitin les escultures i estàtues adjacents,

i arrossegant-se impulsiu

per doblegar amb vi i carícies

el pudor de la Cariàtide.

Però és possible que m’estigui equivocant.

Potser els uneix una altra relació

més forta, més dolorosa:

les tardes d’hivern

i les meravelloses nits d’agost

els veig

baixar dels pedestals, abandonant el seu aire convencional dels matins,

i amb sospirs de nostàlgia i llàgrimes

erigir amb passió en llur memòria

els Partenons i els Erecteus que els van arrabassar.

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

(Poema del llibre Transformacions de ciutats. Antologia poètica (1979-2008), de Mikhalis Pierís, Editorial Ikaros. Atenes: 2010. Traducció al català inèdita.)

EL DRAC I LA DONZELLA

(escrit davant del quadre de Dominique Ingres

Angèlica salvada per Roger)*

Sempre pensava en el drac espantat.

Aquell que als contes ens deien

que roba l’aigua i devora les noies boniques.

Mai no havia vist, però, una imatge amb membres

humans entre les dents. En canvi sempre he vist

un pobre drac travessat per una llarga llança.

La de Sant Jordi o la de qualsevol altre cavaller.

Tanmateix se m’esquinça el cor quan penso

en el drac enamorat.

Una bèstia així malalta de desig.

Amb accions perilloses i agosarades

amb penes i turments ha aconseguit la seva estimada

l’ha portada al seu reialme, brillant joiell

de la seva cova fosca i erma.

Ara està enlluernat per la seva bellesa.

Incapaç de res, no menja, no beu,

no dorm. Simplement la té allí nua, lligada

que no escapi. I s’està davant seu i la mira

i cerca la manera de dir-li

com l’ha d’estimar. Que no és una bèstia,

que no és un drac. És l’amant ideal,

un romàntic que l’estima amb tota l’ànima,

i si veu la seva bellesa esdevindrà feliç

per sempre, eternament intacta i bella.

Altrament, a ella també li espera la desgràcia

i sobretot a ell. Perquè vindrà un Roger

a alliberar-la. Del seu reialme,

del mite i del somni, per retornar-la

a la vida espantosa. Als lligams del temps que destrueix.

A la negra foscor del món superior.

Nicòsia, novembre de 2003

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

* El quadre d’Ingres que serveix d’inspiració al poeta, Angèlica salvada per Roger, està inspirat en l’obra de Ludovico Ariosto, Orlando furioso i en concret en l’episodi en què un dels herois, Roger, salva la principal heroïna del relat, Angèlica, de les urpes d’un drac.

(Poema de Quadern d’exercicis (1928-1937) del llibre Poemes, de Iorgos Seferis, Editorial Ikaros. Atenes: 1940. 16a. reimpressió del 1989. Traducció al català inèdita.)

A LA MANERA DE I. S.*

Viatgi on viatgi Grècia em fereix.

Al Pílion entre els castanyers la túnica

del Centaure

lliscava entre les fulles per embolcallar el meu cos

mentre pujava la costera i el mar

em seguia

pujant també ell com el mercuri d’un termòmetre

fins que trobàrem les deus de la muntanya.

A Santorini tocant illes que s’enfonsaven

sentint sonar un flabiol en algun lloc

de les tosques pedres

una sageta llençada de sobte

des dels confins d’una joventut en ocàs

em clavà a la barana.

A Micenes vaig aixecar pedres ciclòpies

i els tresors d’Atreu

i vaig jeure amb ells a l’hotel «La Bella

Hèlena de Menelau».

Només van desaparèixer a l’alba quan Casandra cantà

amb un gall penjat del coll negre.

A Spetses a Poros i a Míkonos

em van turmentar les barcaroles.

Què volen tots aquests que diuen

que són a Atenes o al Pireu?

L’un ve de Salamina i pregunta a l’altre

si de cas «ve d’Omònia»

«No, vinc de Síntagma» respon

complagut

«M’he trobat en Iannis i m’ha convidat a un gelat».

Mentrestant Grècia viatja

no sabem res no sabem que som mariners en terra

tots nosaltres

no sabem l’amargura del port quan viatgen tots

els vaixells;

fem burla d’aquells que la senten.

Estrany món que diu que es troba a l’Àtica

i no es troba enlloc;

compren confits pel casori

es posen «creix-pèl» es fan fotos

l’home que he vist avui assegut davant d’un fons

amb colomins i flors

deixava que la mà del vell fotògraf li allisés

les arrugues

que li havien deixat al rostre

tots els galls del cel.

Mentrestant Grècia viatja només viatja

i si «veiem florit de mort l’Egeu»**

són aquells que volien agafar el gran vaixell

nedant

aquells que es van cansar d’esperar les naus

que no es poden moure

l’ELSI, el SAMOTHRAKI, l’AMVRÀKIKO.

Xiulen els vaixells ara que cau la tarda al Pireu

xiulen només xiulen però no es mou cap

cabestrant

cap cadena no ha brillat amarada sota la darrera llum

que es pon

el capità roman petrificat entre els blancs

i els daurats

Viatgi on viatgi Grècia em fereix;

rerefons de muntanyes arxipèlags granits nus…

El vaixell que viatja es diu AG  ONIA 937.

A bord de la nau Aulis, esperant salpar.

Estiu de 1936

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

* Traducció del terme francès «à la manière de…» que significa imitació conscient de l’estil i del temes d’un altre poeta. En aquest cas, però, Seferis juga amb el títol, ja que I.S. Son les inicials dels mateix poeta: Iorgos Seferis.

** Esquil, Agamèmnon, 659.

(Poemes en rus inèdits de Xènia Dyakonova. Traducció al català també inèdita.)

I

No m’acabo de creure que t’hagis mort del tot: com si fos una extravagància indigna d’algú que sempre havia estat tan fiable. Ahir vaig posar una foto teva en un marc, i es va passar la nit sobre el meu escriptori. Avui he vist que el vidre estava entelat: ets tu qui, des de dins, l’has cobert amb el teu alè, o sóc jo, que començo a oblidar-te?

II

Quan un ventríloc està refredat, quina de les seves veus es torna ronca? La que xerra amb el públic com un titella amanerat, o aquella altra, que el renya amb ràbia per no haver triat un ofici menys ridícul? O potser cap de les dues, perquè al cap i a la fi, és un professional!

Això sí, segur que li ploren aquells ulls de recanvi que amaga a la butxaca de darrere dels pantalons.

(Traducció de Xènia Dyakonova)

(Fragments del llibre Terra dels vents, de Gerhard Meier. Editorial Pabst&Pesch. Barcelona: 2011.  Pendent d’edició. Traducció de Jordi Jané-Lligé.)

Amrain era el centre del món. Me n’havia adonat quan un matí de començaments de novembre, com cada diumenge, anava a correus, relativament d’hora per tant. De camí cap a casa vaig passar per davant la fàbrica de cervesa. El arbres deixaven caure les fulles. El vent les arremolinava. Els morts, és a dir, el vell ferrer de la fàbrica, el meu company d’escola (venedor i pianista, intèrpret de Chopin), el robust taverner de la fàbrica de cervesa, el doctor cirurgià Ramser i el sabater, que havia estat durant molts anys de  la seva vida instructor d’atletisme, tots ells traspassats, seguien les fulles amb la mirada. I jo vaig sentir, de forma molt punyent de fet, que allò havia de ser per força el centre del món: Amrain, sobretot la fàbrica de cervesa d’Amrain, juntament amb les cases del voltant, el terreny del voltant i els arbres que hi havia damunt, també aquells que havien deixat d’existir.

[…]

La nostra parla feia la mateixa olor que la vida. I venia també de la vida. La llengua escrita agafava de la parla local un deix rústic, una pesantor. De tal manera que des dels marges anava perdent elements ornamentals, brillantor, i una mica començava a fer olor d’aviram, de margaridoia. I allò que la llengua no era capaç d’aconseguir, ho aconseguien les imatges. I allà on les imatges no arribaven, allò quedava reservat per a la música. Potser el món era un so…

[…]

Per aquests carrers i carrerons, per damunt d’aquestes teulades devia haver sonat, doncs, la música del piano del forner. Però també els músics de la banda devien haver escampat els seus sons i les seves composicions completes per damunt d’aquestes teulades, per damunt de les llambordes, en celebracions festives, de vegades conjuntament amb músics d’altres associacions, també en festes de benedicció de la bandera, etcètera. I vaig pensar en les cançons populars que, segons Baur, s’havien escampat des de l’interior de l’envelat, de ratlles vermelles i blanques, fins al prat del venedor d’ous. Amrain devia estar ple, engreixat, de totes aquestes tonades; sense comptar les melodies de les merles, que calia afegir-hi. Però també els renills dels cavalls, els lladrucs dels gossos, el clacar de les oques, el cant dels galls i els xisclets dels porcs a punt de ser sacrificats devien haver deixat un pòsit a l’arrebossat de les parets, als porus de les teules de les teulades, a la fusta de les portes i de les tanques dels horts. Mentre també les olors, evidentment, devien haver-se dipositat en aquest Amrain; l’olor de les roses o dels lilàs per exemple, per no parlar de l’olor del saüc, a l’època de la florida s’entén, l’olor de la glicina i de la discreta flor de la pomera. Llargues cues d’automòbils hi arremeten ara en contra, en contra d’aquest decorat d’olors i de sons del vell Amrain.

(Traducció de Jordi Jané-Lligé)

(Poema del llibre Asta nu este viaţa mea, de Marta Petreu. Iași: Polirom, 2014. Traducció al català inèdita.)

MOCADORS VERDS DE QUADRETS

A casa miro dues vegades abans de seure

per no trobar la cadira ocupada

m’aparto pel carrer davant de tothom

el menjar que preparo me l’empasso dempeus

sabent que hi ha qui està més famolenc:

ningú no m’ha comprat un bitllet per a aquest tren tan ple

enlloc res no és meu

no diria que mereixi gran cosa

potser res

el rellotge del cor mostra un temps diferent del de la torre

i quan camino

l’aire ametllat que disloco

m’entra als pulmons xiulant com metralla al front del nord

procuro ocupar tan poc espai respirar el mínim

i somiar que guillo d’aquí ben aviat

aquí tot m’enverina i res no em mata

sóc un peix assecant-se fora de l’aigua

La postal que ara mateix m’estic escrivint

amb els dits mullats dins la boca com en un tinter

me la llegeixo tremolant. Ho comprenc. Vull escapar-me

i no trobo l’escletxa per la qual esmunyir-me endarrere

La llum marejada per la qual avui faig saltirons com un nen

em punxa com l’agulla de la màquina de cosir marca Singer

amb la qual la mare fa la vora als mocadors verds de quadrets

fets de camises del pare –per molt que les rentis encara fan olor

com ell

de suor i de terra

(Traducció de Xavier Montoliu)

(Poema del llibre La Bufera e altro, d’Eugenio Montale. Mondadori, Milà: 1970. Traducció al català inèdita*.)

LA TEMPESTA

Les princes n’ont pas d’yeux pour voir ces grand’s merveilles,

Leurs mains ne servent plus qu’à nous persécuter…

AGRIPPA D’AUBIGNÉ, À Dieu

La tempesta que bat contra les fulles

de magnòlia dures els llargs trons

marcencs la pedregada

(els sons de cristall que omplen el teu niu

nocturn i que et sorprenen, els de l’or

estès per les caobes, pel tall ample

dels llibres relligats, encara crema

un gra de sucre dintre la clofolla

de les teves parpelles),

el llampec que preserva

arbres i murs i els sorprèn en aquella

eternitat d’instant ―marbre mannà

i ruïna― que a dintre cisellada

portes per penitència i que et lliga

més que l’amor a mi, germana estranya,

i a la fi l’espetec, sistres, repic

de tamborins sobre l’avara fossa,

el trepig del fandango, i al damunt

algun gest de defensa…

Com el dia

en què mirant-me, alliberat el front

del núvol dels cabells, amb una mà

em saludaves ―per entrar a les ombres.

(Traducció de Jordi Vintró)

*Segons l’edició crítica a cura de Rosanna Bettarini i Gianfranco Contini L’opera in versi (1980), on informen que la distribució dels versos en estrofes està equivocada en totes les edicions anteriors, i que Montale ja s’havia queixat d’això als editors diverses vegades.

(Poema del llibre The Secret Thing, de Sharon Olds. Knof,  Nova York: 2008. Traducció al català inèdita.)

DIAGNÒSTIC

Quan tenia sis mesos, la mare va veure

que em passava alguna cosa.  Feia una expressió

que no havia vist en cap criatura

de la família, ni de la parentela,

ni del veïnat. La mare em va portar

al pediatre de les mans suaus,

un metge amb nom de peça de recanvi per a una roda:

Hub Long. La mare no li va dir què pensava

de veritat: que jo estava Posseïda.

Aquella mirada estranya…

El metge em va agafar, va parlar amb mi,

de la manera com es parla amb les criatures, i la mare

va dir: Ara ho fa! Miri!

Ara ho fa! I el metge va dir:

Del que té la seva filla

se’n diu sentit

de l’humor. Oh, va dir ella, i se’m va emportar

a casa, on examinarien aquest sentit

i el donarien per incurable.

(Traducció de Marta Pera Cucurell)

Recital de poesia traduïda


El proper dijous 19: recital de traduccions poètiques!

Organitzat per Núria Busquet Molist i amb alguns dels millors traductors de poesia del país!

poeteca4

Atenció amants de la poesia: El proper dijous, dia 19 de març a les 20:30 a la Poeteca, un comitè de traïdors consumats, valents de mena, es reuniran per mostrar públicament i orgullosa la traïció més gran i absoluta que mai s’hagi donat a la literatura. Podreu veure la gosadia, l’atreviment, la temeritat, la intrepidesa en la seva màxima expressió. La Poeteca us convida a viure en directe el recital de recitals,  CECI N’EST PAS UNE PIPE: RECITAL DE POESIA TRADUÏDA A LA POETECA.

Ens disposem a reunir una colla de traductors, impertèrrits amants de la literatura i coneixedors de les llengües estrangeres que han gosat desafiar la creença que la poesia no pot ser traduïda. Valents i agosarats militants de la causa.

Veniu a sentir les seves veus recitant els versos que han escollit de tot allò que han traduït al nostre idioma. Esteu convidats a assistir a una reunió de perillosos representants de la poesia traduïda de diferents idiomes al nostre país. Outsiders de la traducció i outsiders de la literatura. Amb un coratge digne de ser admirat. No els deixeu sols! Us hi volem a tots! No us en penedireu!

L’assemblea de traïdors estarà formada per (en rigorós ordre alfabètic): Mercè Altimir, Toni Clapés,  Mireia Companys, Xenia Dyakonova, Montserrat Franquesa, Jordi Jané, Xavier Montoliu, Marta Pera Cucurell, Dolors Udina i Jordi Vintró.

Mercè Altimir i Losada (JAPONÈS)

Mercè Altimir és Llicenciada en Filosofia i Lletres (divisió Filologia Hispànica) i Doctora en Teoria de la Traducció. És membre dels grups de recerca GETCC (Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània) i Étienne Dolet (Estudis Transdisciplinars sobre traducció, literatura i arts). Ha realitzat diverses traduccions del japonès al català, entre les quals destaquen la selecció de tankes de Cabells enredats​, d’Akiko Yosano, una poeta japonesa molt important del segle XX, que ha publicat l’editorial Pagès.

Toni Clapés i Flaqué (FRANCÈS)

Toni Clapés té estudis d’economia i a més de ser poeta és un referent de la traducció poètica a Catalunya no només en la seva vessant de traductor, sinó d’editor d’una de les col·leccions més importants de poesia traduïda en català que és Jardins de Samarcanda, de l’editorial Cafè Central. Vindrà a recitar-nos algunes de les seves magnífiques traduccions del francès, entre les quals destaquen les de Denise Desautels (la seva traducció de “Tomba de Lou” li ha valgut diversos premis), Nicole Brossard o Philippe Jacottet. També ha traduït de l’italià.

Mireia Companys Tena (ITALIÀ)

Mireia Companys és Llicenciada en Humanitats, Filologia Catalana i en Traducció i Interpretació. Té també un Diploma d’Estudis Avançats en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha estat professora de llengua catalana a la Universitat de Sàsser (Sardenya) i al Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer, així com professora de llengua i literatura catalanes a la Universitat Ca’Foscari de Venècia (2007-2009). Ha rebut diversos premis literaris de poesia, entre els quals destaca el Premio Letterario Celso Macor del Comune di Romans d’Isonzo (Udine, Itàlia) 2013 amb el recull de poesia Anatomia di un viaggio.

Xenia Dyakonova (RUS)

Xènia Dyakonova va néixer a Leningrad i va arribar a Barcelona el 1999. A partir de l’any 2001, publica nombroses seleccions de poemes a les revistes literàries de Rússia (guanya el premi de poesia jove Els Nous Noms), i l’any 2003 publica el seu primer poemari a més de la seva traducció de Txèkhov. Els anys següents imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i fa diverses col·laboracions culturals a diaris, segueix traduïnt i publicant poesia, a més de llicenciar-se en Teoria de literatura i literatura comparada. Ha traduït diversos autors russos, entre els que destaca Aleksandre Kúixner.

Montserrat Franquesa i Gòdia (GREC)

Montserrat Franquesa és llicenciada en filologia clàssica i en filologia germànica i doctora en traducció. Acabada la carrera de clàssiques, aprofundí en el coneixement de la llengua grega en els cursos d’estiu de la Universitat Aristotèlica de Salònica i, tot seguit, en les classes de grec modern de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Ha traduït del grec diversos autors, algunes de les seves traduccions li han valgut premis de l’Associació de Traductors Grecs. És coautora de la versió catalana del Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (2008), llibre de referència que normalitza més de tres mil noms propis en català. Actualment és professora d’alemany d’institut i professora associada a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tradueix de l’alemany, francès i grec modern.

Jordi Jané i Lligé (ALEMANY)

Jordi Jané és Llicenciat en filologia catalana i doctor en traducció, és professor del departament de Filologia Anglesa i de Germanística de la UAB des de l’any 2008 i professor d’alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes. Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i de traducció a les universitats alemanyes de Tübingen i Stuttgart (1999-2003) i va gaudir d’una beca d’investigació a l’Innsbrucker Zeitungs Archiv a la ciutat austríaca d’Innsbruck (2003-2004). És traductor de l’alemany i fa de lector per a diferents editorials. Ha traduït autors com Elfriede Jelinek, Gerhard Meier, Andrea Maria Schenkel, Johanna Adorján, Charlotte Roche, Saša Stanisič, Iris Hanika. Pel que fa a la poesia, ha traduït bàsicament prosa poètica.

Xavier Montoliu i Pauli (ROMANÈS)

És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, on va efectuar un postgrau de llengua catalana com a llengua estrangera. Lector de català a la Universitat de Bucarest (1992-1999) i a la Universitat Toulouse-Le Mirail (1996-1997). Entre 1999 i 2003 treballà al Centre Cultural Blanquerna, de la Generalitat de Catalunya a Madrid, fent de gestor cultural i de llibreter. Fins a l’actualitat treballa a la Institució de les Lletres Catalanes. Les seves traduccions de poesia del romanès li han valgut diversos premis, entre els quals destaquen el Premi Rafel Jaume a la millor traducció poètica de l’any per Per entre els dies (antologia poètica) de Marin Sorescu, juntament amb Carina Oproae. També ha traduït una antologia de la poeta Letitia Ilea al castellà.

Marta Pera Cucurell (ANGLÈS)

Marta Pera Cucurell és un referent de la traducció literària i audiovisual a Catalunya. Ha traduït documentals, sèries i pel·lícules per a la televisió i el cinema, i més d’una cinquantena d’obres de narrativa. Llicenciada en filologia anglogermànica, ha traduït de l’anglès al català, entre altres autors, Henry James, W. Faulkner, Harold Pinter, Doris Lessing, Salman Rushdie, Martin Amis, Tom Sharpe, Daphne du Maurier, V. Nabokov, Ohran Pamuk, Margaret Atwood, Edgar A. Poe o W. Shakespeare. De l’alemany també ha traduït diversos autors. És la guanyadora de la darrera edició del premi Jordi Domènech de traducció de poesia amb la traducció de Charles Simic del poemari Mestre de disfresses.

Dolors Udina (ANGLÈS)

Dolors Udina és un altre referent. Traductora literària i professora associada de traducció de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB des del 1998. Després d’haver-se llicenciat en història contemporània a la Universitat de Barcelona, va decidir dedicar-se professionalment a la traducció, una activitat que li permetia satisfer el seu afany de lectora i, alhora, arrodonir la lectura dels llibres escrivint-los de nou. La primera novel·la que va traduir va ser Wide Sargasso Sea, de Jean Rhys, publicada per Columna el 1984, i, des de llavors, ha traduït més d’un centenar de novel·les d’autors com ara J. M. Coetzee, Toni Morrison, Raymond Carver, Nadine Gordimer, J. R. R. Tolkien i Jane Austen; i llibres d’assaig d’autors com ara Isaiah Berlin, E. H. Gombrich, E. M. Forster i Carl Sagan. Pel que fa a la poesia, ha traduït, entre altres, Poemes i històries, de Robert Creeley, i pel que fa a poesia, ha traduït els Sonets del portuguès, d’Elizabeth Barrett Browning o A la terra, de Robert Creeley.

Jordi Vintró (FRANCÈS)

Jordi Vintró és poeta. Enginyer informàtic de formació, es donà a conèixer en l’àmbit de la poesia amb Poemes i dibuixos (1984). A partir de llavors, ha publicat diversos poemaris a més d’altres obres. Col·labora en revistes científiques i culturals com Àrtic, Els Marges o El Pont. És el guanyador del darrer Premi Ciutat de Barcelona de traducció per l’obra Noves impressions d’Àfrica de Raymond Roussel.

Galeria fotogràfia del recital Acords en vers


La Mireia Companys a la recitació i en Jordi Calmet Xartró (Jordx) a la guitarra ens van brindar ahir la millor de les inauguracions per la nova temporada de La Poeteca: un recital dinàmic i intens amb un poema final del Vinyoli que se li va fer curt al nombrós públic assistent. Un excel·lent començament per una temporada que esperem continuï així de bé.

foto 1 (27)

foto 2 (43)

foto 3 (42)

foto (68)

Mostra de poemes de Poesia amb accent de dona 2014


Tot i que el 8 de març ja quedi lluny, no volíem perdre l’oportunitat de compartir amb vosaltres alguns dels poemes que van ressonar a La Poeteca amb motiu del Dia de la Dona i que ens han fet arribar 26 de les poetes participants:

 

ANTOLOGIA DE POEMES DEL RECITAL:

MONTSERRAT ABELLÓ 

 

(Tarragona, 1918) és poeta i traductora. Va iniciar la seva trajectòria literària el 1963 amb Vida diària i ha publicat, entre d’altres, Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps(1998). L’any 2002 va aplegar tota la seva obra a Al cor de les paraules. Posteriorment, ha publicatMemòria de tu i de mi (2006) i El fred íntim del silenci (2009) També ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l’anglès com de l’anglès al català, traduccions d’autores tan significatives com ara Adrienne Rich (Atles d’un món difícil, 1994), Sylvia Plath (Sóc vertical, 2006), Anne Sexton (Com ella, 2011) o Margaret Atwood. Per la seva trajectòria, i també per la publicació de l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993), va rebre la Creu de Sant Jordi, l’any 1998. L’any 2008 és guardonada amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.
Amb una activitat prolífica que queda condensada en la seva divisa Visc i torno a reviure, cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades, Montserrat Abelló ha escrit el poema inèdit per al Dia Mundial de la Poesia, Tan sols la paraula nua, que se celebra el divendres 21 de març, però també aquest mes presenta a Londres i a Barcelona les seves dues darreres traduccions a l’anglès, de la seva obra Fifty Love Poems i The Body’s Reason, que ha tret l’editorial Francis Boutle Publishers.

 

Tan sols la paraula nua

 

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

 

 

 

***

 

JOANA ABRINES

 

(Inca, 1984). Llicenciada en periodisme, amb postgrau en guió televisiu per a programes d’humor i entreteniment, treballa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on ha portat la documentació audiovisual de l’exposició Pantalla Global, la programació de Canal Alfa del festival de literatura amplificadaKosmopolis i actualment és la productora del programa televisiu Soy Cámara coproduït pel CCCB i TVE. Al 2010, guanya el premi E-poemes de La Vanguardia amb el videopoemaI’Marte i autopublica el poemari il·lustrat i musicat Poseía Poesía amb Joan Garau, amb qui formen el col·lectiu Impar3en1. Ha estat antologada a Caldo de Cultivo, El Comecuentos iAnonimos 2.0 i és una de les poetes compilades al documental Som Elles, a la web-sèrieDisertando a la hora del postre, i al Festival Nuevas Realidades Videopolíticas. Ha estat co-coordinadora de l’Aparador de Poesia de l’Espai Mallorca, amb Maria Antònia Massanet, col·labora mensualment en el programa radiofònic La Inercia i reuneix contingut sobre art i literatura, poemes, escrits breus i reflexions personals a la bitàcorawww.alehop13.blogspot.com

 

Nefertiti 

 

Per fi he trobat

una dona que em mira als ulls

mentre un sèquit de persones

la observen des de lluny.

Coll esbelt i decorat,

mig somriure que

pareix respirar.

Esculpida per tota l’eternitat,

emmirallada, envasada al buit.

La sala pintada de verd perla

desafia al temps

i ella s’alimenta del sol que reb cada matí

mentre els guardians que la retenen

capturen les mirades furtives

dels visitants que s’atreveixen

a tornar-li la mirada als ulls.

Eclipsada per ella mateixa,

la còpia en bronze es deixa tocar.

Nefertiti, beneïda ets

entre totes les dones

de cara i de perfil.

 

 

***

 

ESTER ANDORRÀ

 

(Barcelona,1972) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i va gestionar una impremta familiar fins l’any 2007. Ha exercit de llibretera i és auxiliar de producció editorial. L’any 2004 va posar la primera llavor del projecte de LaBreu Edicions, que arrencaria seriosament el 2006, amb Marc Romera, amb l’inici de la col·lecció Alabatre de poesia.

A mig camí, entre la poesia i la fotografia, el seu món creatiu es pot seguir al blog www.espaistacats.blogspot.com. L’any 2005 publica i signa les fotografies de les plaquettes Eclosions, amb poema de Josep Perals, i Nuatges, amb poema de Marc Romera.

 

 

Tenir l’portunitat d’anar-me’n lluny

de mi per si el batec acaba

a un ritme de fireta i la rèplica tardana

no és ni eco ni lava de coixí.

deixar d’educar l’animal que ets

amb les puntes dels dits.

agafar embranzida amb dies

de quaresma estètica per saltar

els terrats a la recerca de continents

ben florits, en caiguda lliure.

com qui farta de solapar costums,

pretén  girar a la valenta i desmuntar

la tramoia d’aquest circ, per si tot és dinamita.

la fantasia predictiva de qui vol canviar de carril,

i evaporar-se en noves línies de força  sense fi.

florida, sí, però de gestos lents.

podrida, també, perquè em dóna la gana.

 

 

***

 

ROSA MARIA ARRAZOLA

 

(Barcelona, 1969) comparteix la tasca de docent de llengua a secundària amb la passió per la poesia i la pintura. Ha publicat dos reculls de poemes, Els silencis escrits (Grafein, 2009) i Llibre dels Xiscles, (Paralelo Sur, 2013) i tres plaquettes que acompanyen les diverses col·leccions de la seva obra pictòrica, Quadremes de l’ aigua, (2010), Mosaic (2011) i  Miques (2012). Els seus poemes han rebut diversos reconeixements, des del Premi Joves Poetes Catalans de la Generalitat de Catalunya l’ any 1987 fins altres més actuals com el Premi de Poesia de Sant Hilari de Sacalm per Closca i Llavor el 2010, el Premi de la Vinya i el Vi per la seva obra En Brut, el Premi Francesc Candel de Poesia per Marona  l’ any 2012, el Premi Federico García Lorca de Barcelona per La Barca i el Premi Esteve Albert de la Vila d’ Argentona per Poma Tocada l’ any 2013. Actualment forma part del col·lectiu de dones creadores del barri de Gràcia que participen en el Projecte Minerva liderat per l’ Ajuntament del Districte per tal de donar a conèixer la tasca creadora de les artistes d’ aquest barri.

 

IV, La barca

 

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.

 

Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.

 

Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.

 

Lliure és haver estat valenta

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.

 

***

 

MIREIA CALAFELL

 

(Barcelona, 1980) ha publicat Poètiques del cos (Galerada, 2006), Costures (Viena Edicions, 2010) i Tantes mudes (Perifèric Edicions, en premsa) obres per les quals ha rebut els premis de poesia Amadeu Oller (2006), el VIII Memorial Anna Dodas (2008), el Josep M. López Picó de Poesia (2009) i el Benvingut Oliver (2013). Alguns dels seus poemes formen part d’antologies publicades a l’Argentina, Brasil, Holanda, Regne Unit, Emirats Àrabs i Espanya.

http://mireiacalafell.com/

 

 

Diacrític

 

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

dona dóna dona dóna

 

que violent és un accent

quan no fa prou diferència

 

*Del poemari Tantes mudes (Perifèric edicions, en premsa)

 

***

 

GEORGINA CASTILLO

 

Pasos

 

a veces

los pasos

se me acumulan

y se me enredan

entre las piernas

y los piso

sin querer

a veces

los pasos de ahora

se me juntan

con los de ayer

o con los de mañana

y se me hace un lío

tremendo de pasos

que al final

me hacen caer

a veces

sin darme cuenta

voy corriendo

detrás de las huellas

de los pasos

que voy dando

y otras veces

no muchas

los pasos

sólo pasan

sin prisa

charlando

distraídos

de su juego

ignorantes

de su rastro

y me dejan

paseando

tranquila

un rato

 

***

 

LAIA CLAVER NADAL

 

És poeta i artista plàstica, escriu poesia des de fa més de quinze anys. Va cursar estudis de Sociologia a Barcelona i Berlín on va descobrir la seva passió artística. Després cursà estudis d’arts plàstiques (pintura, escultura i gravat) a l’Escola Llotja de Barcelona, l’Escola municipal d’Art de Tàrrega que sempre va anar combinant amb la producció poètica. Participa assíduament en recitals i slams poètiques arreu de Catalunya i darrerament es vincula a projectes multidisciplinaris lligats a la poesia posada en escena: Cia. Nahla (dansa fusió), Cia. Les Laulai (poesia dramatitzada), Cia. Les Corbes (poesia fusionada amb dansa i circ), projecte Tritònia, Kerunta Poetry (poesia polifònica amb David Casadellà i Ramon Bartrina). I actualment està treballant en l’edició del seu primer llibre.

 

Amnèsia

 

Amnèsica de mi

deambulo en els desitjos d’altres

torno a nedar en fluït a-temporal

m’aviso i m’alarmo

començo a no veure’m

 

en el reflex d’una ondada

m’he  intuït  transparent

com una medusa

impulsant-me cap a la ingravidesa

la corrent se m’enduu

mil milles més enllà

ja no trobo l’u per cent de substància

que em fa ser bèstia i no mar

esdevinc només

aigua salada

diluïda en un tot

moll i xop

regalimant històries alienes

amb un percentatge substancial

molt elevat

però que no puc absorbir

perquè sóc només mar.

 

I em bellugo amb la lluna

sense un fi final

ni una raó motriu

 

l’aigua no taca

ni atipa

i tipa de salnitre

m’evaporo

mutant en núvol gris

a l’espera de la tempesta

i trono

i llampego

i fins i tot em precipito

i es en topar amb la tangència horitzontal

que m’adono que soc

fang

i terra

i llavor que germina

si es rega dia a dia amb foc i consciència

 

***

 

TERESA COLOM

 

Poeta i escriptora andorrana. Llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universtitat Pompeu Fabra va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Després de guanyar l’any 2000 el Premi Miquel Martí i Pol dotat pel Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, publicava Com mesos de Juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001). El 2002 sortia La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra). El 2004 va deixar la feina de gestora de patrimonis i fons d’inversió en l’entitat bancària on havia estat treballant des del 1995 per dedicar-se a escriure. També ha publicat Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), On tot és vidre (Pagès, 2009) reconegut amb el Talent FNAC 2009 i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012). El 2010 estrenava, sota la direcció de Pere Planella, “32 Vidres” un muntatge poètico-teatral amb textos i interpretació de la pròpia autora.

 

 

Puntades

a la meva mare

 

un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons

que ja no em poso

a tu que m’escrius notes als pots

de salsa de tomàquet

tancats al bany maria

on m’hi detalles els ingredients

un dia t’hi llegiré

darrere tantes coses senzilles

hi ha el teu temps

 

· La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012) ·

 

 

***

 

JOSEFA CONTIJOCH

 

(Manlleu20 de gener de 1940) és escriptora. Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudia comerç i idiomes a les germanes carmelites de Manlleu. Després estudia filologia a laUniversitat de Barcelona. Entre 1963 i 1967 va formar part del grup literari Cau Faluga de Manlleu, format per Josep Gallardo,Joan Josep Guillén, Elies Mas, Jacint Sala, Josep Serra, Joan i Josefa Contijoch.[2] Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) forma part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club; és de l’equip fundador del col·lectiu Quark Poesia de la UAB. Les seves primeres obres de poesia són dels anys 60 i les escriu en castellà, serà uns anys més tard quan comença a publicar en catalàQuadern de vacances (una lectura d’El segon sexe) (1983; Premi Miquel Martí i Pol de poesia de Comissions Obreres el 1981), Ales intactes (1996; Premi de Poesia Salvador Espriu 1994), Les lentes il·lusions (2001; Premi Màrius Torres 2000) i Congesta (2007). També conrea la narrativa. Així ha escrit novel·les com Potala (1986), La dona liquada (1990) o Els dies infinits (2001); i narrativa infantil. També conrea els gèneres de crítica literària o assaig, amb llibres com Les vacants (2005), i és traductora del francès. El 2012 va publicar l’antologia de poemes propis Ganiveta amb Lleonard Muntaner Editor.

 

Rap

 

Tenir una cambra pròpia

un cotxe un fill i un arbre

un raspall per les dents

i cosetes inútils idiotes

tenir sobretot propi tenir propi

i quan vingui el mal pas millor enviar-hi un frare

tenir el propi cos que acabarà al taüt

tenit tenir tenir i bon profit ens faci

i el calaix dels coberts

de plata sí de plata

 

jo tinc tu tens ell té

i el qui no tenen què

jo vaig amb Porsche i tu no i què

jo tinc de tot i més

i tu no res i què?

 

bon plat a taula ara i adés

saps tu qui ets?

no sé qui sóc i tu

saps qui ets?

ets la Margarideta de can Llabrés?

 

i què m’importa la Margarida

si sóc l areina del cabaret

la pela fàcil sobre el parquet de linòleum

que va molt bé

per netejar les vomitades de tants calés

tu no ets ningú no spas qui ets

només follia per quatre versos

ciència infusa de pacotilla

i això no és tenir res

ho entens o no? Ho veus o què?

per tant no ets res.

 

De Cançons de seda i ferro, Senhal nº 137, 2014.

 

***

 

MIREIA COMPANYS

 

(Barcelona, 1975). Filòloga, docent i traductora. Ha publicat el recull poètic Perfils de la inconsistència (Viena, 2003) i el llibre de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Pagès, 2009). Ha participat en els llibres col·lectius Salvatges silencis i Bellesa ferotge (Fonoll, 2004 i 2006, respectivament, amb els guanyadors dels premis de poesia Joan Duch 2003 i 2005) i en l’antologia Donzelles de l’any 2000 (Mediterrània, 2013), en l’exposició de fotografia i poesia “Interpretazioni” (2013, a Roma i a l’Alguer, amb l’algueresa Silvia Fiori), i en diverses presentacions i recitals a Barcelona, l’Alguer, Venècia i Guadalajara (Mèxic). Alguns dels seus poemes, llegits per ella mateixa, es poden trobar a http://phonodia.unive.it/people/mireia-companys/

 

El crit

 

Aquest cos que avui crida,

que s’incendia i crea i nodreix i tremola,

que es revolta des de les entranyes del vers,

des dels seus laberints inundats d’intempèrie;

aquest cos que se sap límit

il·limitadament omnívor,

que frueix, golut, i respira

l’excés, la tristesa, la ràbia;

aquest cos que vol ser carn

que vol ser molt més enllà de la carn,

que em cenyeix i que és jo i aplec d’incerteses,

nàufrag orfe de mar, melic ungit de saba,

aquest cos ara es fa vers,

cadena, núvol, boca immensa,

i ple de límits, de ràbia, de joia,

avui

crida.

 

***

 

MONTSE COSTAS

 

(Capellades, 1976) és poeta, treballa d’editora i viu a Barcelona. La seva obra es caracteritza per l’estil concís i sobri, el to d’humor i ironia i la predilecció pels temes contemporanis. Ha publicat els llibres La murga (2013), L’amplitud dels angles (2003), Híbrid (1999, amb Jordi Condal) i Poesia egocèntrica (1997). Apareixen poemes seus en diverses antologies de poesia contemporània catalana, i part de la seva obra ha estat traduïda al japonès, al noruec i al castellà. Ha recitat la seva poesia arreu dels Països Catalans i també a Noruega.

 

Binomi

       

(a Yoko Ono, amb gratitud)

 

Fes a miques un minut.

Llença’l a terra.

Escombra’n els trossos.

Enganxa’ls amb cola.

Hi ha maneres precioses

de guanyar temps,

però ocupen massa espai.

 

De “L’amplitud dels angles”.

 

***

 

SANDRA D. ROIG

 

(Barcelona, 1974) Escriptora i periodista multidisciplinar cultiva diferents gèneres literaris però en especial la Poesia. Forma part de l’equip editorial de la revista literària “LO CÀNTICH” (premis blocs Catalunya l’any 201), en la que dirigeix dues seccions: “L’art de la nit eterna” i “L’entrevista”. També participa de forma activa amb la plataforma poètica “VERSOS.CAT” guanyadora dels premis Blocs Catalunya 2012, on ha col·laborat de forma activa en diverses presentacions de llibres, i recitals de poesia catalana. Ha estat antologada a “Versos de tardor” Ed. Petròpolis, “Totes les baranes dels teus dits” Ed. Petròpolis. “Poetes en la xarxa” Ed. A.A.v.v. ”Abraçada a la meva pròpia pell” Ed. Lo  Càntich. “Estels de paper”, (vint poetes per al segle XXI”), Projecte Agatha (març 2014).- Ha prologat “Camins d’Exili” de Josep Maria Corretjer Olivart. Ha publicat “De Blanc Setí” Ed. Germania  que ha estat ressenyat a la revista caràcters nª 60 i esmentat a la revista “Serra d’Or” editada per edicions Abadia de Montserrat. És compiladora editorial de “Donzelles de l’any 2000”, conjuntament amb Noèlia Díaz Vicedo.

 

La meva devota missió

 

Qui gosa traïr la meva devota misió d’amor vers a un fill.

Assistiràs a la lenta agonia de la seva mort fruït d’una malaltia

mentre empobrit i miserable no podrás sadollar-li ni l’últim instant.

Qui s’atreveix a abatre les portes de les decisions meves,

I romàs impune al dolor d’un génere.

Aquest conegut traïdor es pensa la veu de Déu i agosarat contradiu a  la natura!

I qui, em fa vàlvula, cel.lula o animal reproductor?

Si no hi ha drets tampoc obligacions.

 

Visca la insubmissió fiscal femenina, i la vaga sexual

fins que paguin el delme del greuge, o fins que es fonguin

en la linia del passat.

 

***

 

MARTA DARDER

 

 

Ego sum lux, aqua, terra, aer et ignis

 

 

Ego sum lux (mundi)

omnia habeo

et tibi dabo

 

Ego sum aqua

fontes habeo

et vitam dabo

 

Ego sum terra

montes habeo

et orbem dabo

 

Ego sum aer

aether habeo

et caelum dabo

 

Ego sum ignis

passio habeo

et amorem dabo.

 

 

 

27.11.11

 

Marta Darder

(a partir del llibre del pantocràtor de Sant Climent de Taüll que reprodueix les paraules que Jesús va dir als fariseus -cf. Vulgata Joan, 8, 12-: Ego sum lux mundi i barrejant-ho amb l’estructura de la cançó anònima Ego sum pauper/ nihil habeo/ et nihil dabo, i pensant en els 5 elements que segons algunes creences formen la vida: aigua, aire, foc, terra, llum).

 

 

***

 

ANNA GUAL

 

(Vilafranca del Penedès, 1986). Amb vint-i-dos anys publica el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008), gràcies a la proposta feta per l’editorial. Fins llavors havia escrit al blog digital No caic, em tiro, on va ser descoberta. Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012) és el seu segon poemari, en aquest cas acompanyat per les il·lustracions de l’austríaca Bianka Tschaiskner. L’any 2013 guanya el Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom i publica L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013). Llicenciada en Comunicació Audiovisual i especialitzada en Gestió de projectes culturals, Gual participa sovint en recitals arreu de la geografia catalana (Festival de Poesia de la Mediterrània a Mallorca, Festival Primavera Poètica a La Garriga, Festival de Poesia de Sant Celoni, Trobades poètiques Versos Lliures a Granollers, etc.), així com més enllà de les nostres fronteres -recitals a Croàcia i Sardenya, entre d’altres-. Poemes seus s’han traduït al croat, francès, italià, castellà i anglès.

 

Clariana


Sentir-me sola per ser-ne conscient, que a la vida només hi sóc per col·lisionar amb vosaltres, però mai fusionar-me, mai junts del tot, mai per sempre ens tindrem l’un a l’altre i mai res fins a la mort. Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el que visc, sense parets per decorar, que en uns dies ja hauré fugit, que en poques hores ja hauré marxat, i un altre cop cremar una casa i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i abandonar-vos quan es fa fosc. Sentir-me quieta per adonar-me que l’exili real és l’interior i que el cim és la base i que la muntanya que escalo és un cercle viciós, ple de pedres, ple de trampes, ple de talls per tot el cos. Sentir-me viva i tenir la certesa que quan torni d’on vaig marxar no em sentiré com a casa ni em sentiré com abans perquè les coses que ara visc sumen en totes direccions i és camp a través el camp de batalla i les fletxes arriben on acaba l’horitzó.

 

***

 

CLARA MIR

 

 

Tancar el cercle

 

Enfilar el poal sense conciliar la set

refer el gest

dibuixar-ne mil vegades la corba

com l’ombra que lluita per configurar

la forma acabada

entre el pou i la boca.

 

Despertar al so de la corriola.

Enfilar els dies.

Posar oli a les hores.

Sobreviure

entre el pou i la set

sense trencar el fil d’aigua.

 

 

***

 

SÒNIA MOLL GAMBOA

 

És llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l’antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el premi de narrativa 25 d’Abril de Benissa per l’obra Creixen malgrat tot les tulipes. També és autora del bloc “La vida té vida pròpia“, que pretén ser un espai per explorar noves vies d’expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica.

 

Reservat el dret d’admissió

 

Mare,

és meu, només,

el lloc on t’acomiado

el lloc on crido,

el lloc on sagno.

 

I ara estic de genolls damunt les pedres

i no trobo cap clot

on fer-hi cabre Déu.

No l’he deixat entrar.

Em mira d’un tros lluny,

amb el seu Únic Ull,

amb el seu Ull tot sol

tan sol, potser,

com jo.

 

“T’odio, amor meu”,

li dic, sense mirar-lo.

O t’ho dic.

O us ho dic.

Ja no ho sé.

 

Què importa, ara.

Estic sola igualment,

en aquest pedregar

on t’acomiado.

 

 

***

 

MARTA PÉREZ SIERRA

 

Va néixer a Barcelona l’any 1957, un 7 del 7. Mestra i llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat els poemaris:Sexe Mòbil singular, SMS (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Ed. Bubok, 2008), Dones d’heura (Pagès Editors, 2011), que va obtenir el Premi Jordi Pàmias 2010 de poesia a Guissona, boCins (Ed. Bubok 2012), Si goso dir-li un mot d’amant (Ed. Cims 2013) menció especial Jordi Pàmias de poesia 2009, Sexe Mòbil singular, SMS il·lustrat (Ed. Cims 2013). De narrativa, ha publicat un llibre de relats curts, I demà, l’atzar (Ed. Setzevents, 2009) el primer dels set relats va ser premi de narrativa curta Vila de Castellbisbal 2009, i Bavastells (Walrus Editorial, 2014) 50 microrelats de caire social agrupats en sis capítols, el primer d’ells XXXVè Premi de Narració curta de Sant Hilari Sacalm 2012.Coordina diverses iniciatives literàries com ara el Projecte Àgatha i dinamitza esdeveniments culturals. Per a saber-ne més www.martaperezsierra.com

 

Cicles lunars

A l’Anna Ruiz Mestres

 

Quan la vida eren cicles lunars,

i jo n’orbitava,

tot quadrava, fèrtil calendari.

Nova vermella coàgul.

Creixent enamorada.

Plena, visible, turgent i desitjable.

Minvant de llàgrimes de xocolata.

Vermell coàgul el noviluni.

 

Ara m’he empassat la lluna,

així, ras, sense pensar-hi,

desesperada per recuperar

les seves fases i tenyir-me

de roig principi i fi, nova.

I tinc la lluna en el ventre,

est, oest, impertinent.

Accessible. Invisible.

 

Poema dins el recull “M’he empassat la lluna”

Finalista premi de poesia miquel arimany 2013

 

***

 

AINA RIERA SERRA 

 

(Palma, 1982). Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat com a periodista a Nova Televisió (Grup Serra), la delegació de Balears de Televisió Espanyola i Televisió de Mallorca, i ha col.laborat en revistes d’àmbit cultural com “Hamlet” i “D-Palma”. Va guanyar la final del Poetry Slam de Mallorca de 2012 i va participar al campionat nacional que es va celebrar aquell mateix any Jaén, quedant en 4ª posició. Ha dirigit també el documental “Som Elles” sobre les poetes de Mallorca i recentment ha participat al programa de Veus Paral.leles que impulsa l’Institució de les Lletres Catalanes.

 

Què en faig de tot això?

 

De les teves

fraules obertes plorant

dels teus vestits esguerrant-se el plor

de tu plorant i esquitant-me el cor

de jo covant i negant-me el plor.

 

Què en faig de tot això?

 

Dins aquesta alqueria d’un sol maó

ja he cremat el sucre

dur, a la base, fent-me la gelatina

roja amargant.

 

Que ja no tenc més roses, a qui insultar

on escopir

idil·lis

ni mals a desatendre.

 

Ara em dius que m’estimes?

Que em necessites?

Que em vols a l’abast de la teva cintura

amputada  i orfe

vòrtex del cicló?

 

Escoltes l’orgànic repòs

i el record de la meva boca

perbocant tomàquets

insípids, com els teus petons d’hivern.

 

No sé què fer-ne doncs ara

del teu plor

que és com el meu.

La mateixa forma de maduixa.

 

 

***

 

Isabel Ortega Rion

 

Sóc tarragonina, visc a Barcelona els dies feiners i treballo a Cornellà com a professora de Llengua catalana a l’ensenyament secundari. En poesia, m’han publicat Enfilall (Cossetània 2002) -XXII premi Comas i Maduell, Ciutat de Tarragona-, Runa plena (Arola 2004), Nòmada (Cossetània 2009) i Medusa (Cossetània, 2013), i he col·laborat en diverses publicacions col·lectives.

 

                Per si de cas

Convé tenir una ànima de recanvi

perquè no se sap mai.

Una segona ànima, més informal,

moblada amb senzillesa: somnis

de material barat, records reciclats, virtuts difuses,

retrets de plexiglàs coberts de fundes,

amors de qui sap quan potser un pèl caducats.

 

Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,

on en veuràs d’usades, però en molt bon estat.

Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.

Em van dir que s’hi troba alguna ànima robada,

alguna de perduda o, fins i tot, en pena.

 

Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition

n’hi ha d’última generació: indolores, menudetes,

amb múltiples funcions i de poca durada.

Els venedors consultant poden assessorar-te.

Té un disseny exquisit, l’ànima de la moda,

però el preu que s’hi paga és desproporcionat.

 

Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.

Potser la desaràs al racó del calaix on guardes

les espelmes, les piles i les bosses,

però en cas d’emergència, sempre hi podràs recórrer.

 

Perquè convé tenir una ànima de recanvi.

Per si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.

Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món no t’hi cap, a l’ànima.

 

I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,

que d’aquests mai no en falten. I no et sentis estranya,

que el món n’és ple, de gent desanimada.

 

 

***

 

 

JUDIT ORTIZ CARDONA

 

A temps parcial és poeta, escriptora, rapsoda i correctora de textos, i a temps complet, mare d’un pirata de set anys. Ha publicat els poemaris Sobreàtic i Soterrani (Arola Editors, 2010), el primer d’ells guardonat el 2004 per Òmnium Cultural, Vallès Oriental. Ha col·laborat en antologies i reculls de poemes i relats amb les editorials Aeditors, Cossetània Edicions, Arola Editors, March Editors, Empúries-Grup 62 i Anagrama. Podeu llegir part de la seva obra al blog Letters, words and poetry (http://sigorgik.blogspot.com).

 

Sense bales ni canons

 

Aixafo el fregall amb sabó i lleixiu, i l’aigua que corre, corre, corre el xorroll que xoca contra la puta cullera cap per amunt, i l’aigua explota com una bomba a la cuina, contra el vidre, el terra, sobre els fogons, al meu vestit; explota l’aigua a la meva cara mullada ja fa estona. Els macarrons també, en aigua bullenta, no és dieta mediterrània, és la dieta de la caritat, del pobre que retorna cada dia de l’infern i per més que retorni, mai se’n va. Es queda, roman en aquesta guerra sense bales ni canons.

I jo volia posar sal a l’aigua, amb les mans humides, encara ensabonades, i agafo els mistos i encenc la flama damunt la sal. No menteixo. És el pobre, impotent, i la sal la seva bomba, casolana, inútil. I diuen que no hi ha cap guerra aquí, a la televisió, però menteixen. És la guerra de la misèria, la silenciosa, en els seus camps de batalla la sang és la gana, les seves bales, la por. No pots comprar-les, no hi ha tancs, no hi ha negoci. Hi ha cases buides, dormitoris silenciosos i aranyes i bitxos, i senyores que venen tot allò seu, sigui roba o cos, la seva història o el seu cant.

I aquí, en aquest racó de ma vida, la ronya ha tornat, l’esperit escantellat i desposseït; les ombres. No, no he estat a trinxeres ni refugis antiaeris, he estat a camps de misèria, i no és un invent, als meus records hi són i ara tornen. És mentida l’estat del benestar, és una fotuda farsa. I aixafo el fregall, aixafo el cor i escupo en terra, amb fàstic i em cago en tot.

No hi ha bales, no hi ha canons, hi ha avions enormes al cel; la meva casa és a sota. Només tinc aigua.

 

***

 

VINYET PANYELLA

 

És poeta, escriptora i gestora cultural. Es dedica a la poesia i als estudis i assaigs sobre art, literatura, història cultural moderna i contemporània, i al comissariat d’exposicions. Especialitzada en història cultural moderna i contemporània (Modernisme, Noucentisme, Avantguardes). Ha estat subdirectora (1989), gerent (1990-2006) i directora de la Biblioteca nacional de Catalunya (2000-2004).  Des de l’1 de desembre de 2011 dirigeix els Museus de Sitges (Consorci del Patrimoni de Sitges). Dirigeix l’edició digital de l’Obra completa de Santiago Rusiñol (projecte de l’Institut d’Estudis Catalans). En poesia ha publicat Memorial de platges (Columna, 1993), Les ales del buit (Cafè Central, 1997), Jardí d’ambre (Columna, 1999), Miralls de marbre (Mediterrània, 2000), Quintet de l’Havana : un homenatge a Alejo Carpentier (Papers de Terramar, 2001), París-Viena. (Ed. 62 – Empúries, 2002), Dins del cercle d’Orfeu (Pagès, 2004), Taller Cézanne (2007, Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere 2006), Cavalls i collaret (Suite de Terramar. Edició trilingüe en català, castellà i anglès, 2009), Aprenent a mirar. Fotografies de Quim Curbet (2011), Sang presa. Premi Miquel de Palol 2011. Barcelona: Columna, 2011, La mar que se m’enduu. Suite Camille Claudel (Senhal, 2012), i On life and shadows / La vida i les ombres. Edició bilingüe català- anglès (Curbet Edicions, 2013).

Des de 2006 manté el bloc literari Quadern de Terramar on publica poemes, traduccions i articles.

 

 

Ceremonial de falles   

Despulla’m lentament, com si volguessis
– i sé que ho vols- tastar l’aiguabarreig de mel
obrint de mica en mica els pètals i els replecs
que esperen el teu embat, sense cap límit.

Et vull sentir irisat en cada bri de pell,
abeurant en cada glop de sang que em travessa,
que no hi ha llamp que em fereixi més endins.

No trobaràs botons ni tall de cremallera
ni noses ni entrebancs d’entretenir.
Només pell nua sota l’ajust d’una altra pell
perquè al llevar-la ofereixi la justa resistència
i l’escalf dels teus dits apunti al foc
recorrent els vials, vorejant tots els traus
que bateguen en la fúria de l’espera.

Ben lentament has de moure mou el caliu de la brasa.
Traspassa’m marcant els camins senyalats,
arbrat i incandescent i amb el gest savi,
que no es malmetin fruits, arbre i sembrats.

Planta la falla a l’indret més profund
i el rec ruixarà sexe i poema.

 

Premi Joan Climent, “al millor poema líric d’un llibret de falla”.

 

***

 

TÒNIA PASSOLA

 

Nascuda a Barcelona, és llicenciada en Història de l´Art i catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes de secundària. Té diversos treballs sobre la poesia de Maragall, Rosa Leveroni i Mercè Rodoreda. Alguns dels seus primers poemes es van llegir a la primera “Agenda de la dona” de la Sal Edicions de 1978 i a la revista “Alcance “ de Lleó d´aquest mateix any. I durant els vuitanta en plaquettes i artefactes poètics com ara “Nits d´Urània” (1980), “ Camins d´Istar” (1981), “Soltici d´estiu” (1982), CAPS.A.4 (ZAS) (1983), Ampolla (1984-1986) o el tríptic TRAÇ 29 (1989), entre d´altres. Els seus llibres comencen a ser publicats a partir del 2000: Cel rebel (premi “Cadaqués a Rosa Leveroni”, Ed Proa.2001), La sensualitat del silenci (premi “Vicent Andrés Estellés”,  Ed. Tres i Quatre, 2001), Bressol (Emboscall, 2005), L’horitzó que no hi és (Ed. Tres i Quatre, 2009) i “Margelle d´étoiles” (col.lecció “Poètes des cinq continents”, Harmattan, 2013), una antologia en edició bilingüe català-francès. Té poemes traduïts al francès, italià, holandès, anglès i castellà.

 

És a  l´abril, al maig

 

És a l´abril, al maig,

quan l´aigua enxopa amb plaer les arrels

i aquestes brollen la claror d´un any.

Quan la il.lusió du

rock als ulls mentre passeja la llum

despullada i feliç sobre l´asfalt.

Quan la finestra s´obre

al verd, sense retícula d´eixample

i el dia s´engrandeix com una panxa.

És a l´abril, al maig,

mentre els nens botirons són plàcids monstres

al cotxet i els nadons amb cara de granota,

petits prínceps que imposen el seu regne.

És a l´abril, al maig,

quan em pot agafar el desig suïcida

-el que sí respirem i anomenem instint-

L´infinita, la vella i dolça valentia

de ser mare, d´omplir-me,

d´estrangular-me amb una nova vida.

 

 

***

 

CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH

 

Va néixer a Barcelona el 1954 i viu a Sitges. La seva obra, essencialment poètica, aplega també novel·la, biografia, narrativa breu i narrativa de no ficció. Entre els seus darrers títols publicats, el llibre de contes “Ara et diré què em passa amb les dones –i tretze contes més” (2013) i els poemaris “A la taula del mig” (2009)i “On no sabem” (2010), aquest últim de propera publicació a França (juny 2014) en edició bilingüe. Al maig editarà un nou llibre de poemas, “A l’hotel, a deshora”. Ha rebut, entre d’altres, el premi Mercè Rodoreda de narrativa, i els premis  Rosa Leveroni, Miquel de Palol, Crítica Serra d’Or i Octubre, de poesia. Alguns dels seus poemas han estat traduïts al gallec, èuscar, castellà, italià i francès. De formació musical, ha impulsat projectes creatius que sovint han vinculat  poesia i música. Des de l’any 2007 dirigeix, juntament amb el poeta Joan Duran, la Festa de la Poesia a Sitges.

 

 

Transferències

 

Mentre ara m’escric, sóc dona

i ocell que estarrufa les plomes

i cavall que renilla

sota anques de nit.

I també sóc qui deixa

que li premeu els testicles

a vessar de paraules

i qui us clava un vers erecte

en la boca de túnel

que la lluna dibuixa.

 

En el moment d’escórre’m

la nit em descavalca.

Ja som demà i sento la ploma eriçada

sobre la pell matinal

d’un esborrany de dona.

 

 

Aclariment: aquest poema, de moment inèdit, pertany al llibre “A l’hotel, a deshora” que serà publicat al maig. Va ser llegit a la trobada del 2013, i el transcric en comptes de “Canvi de prisma” –llegit el 2014- ja que aquest ha de sortir publicat en un llibre col·lectiu d’aquí a poc.

 

***

 

MIREIA VIDAL-CONTE

 

És llicenciada en Literatura Comparada i Ciències de la Informació. Ha publicat Gestual (Pagès, 2005, Premi Recull), Pragari (Columna, 2005, Premi Miquel de Palol), Anomena’m nom (Pagès, Premi Maria Mercè Marçal), Margarides de fons (Cossetània, 2007, Premi Ciutat de Tarragona), Orlando natural (2010, laBreu) i 5 cm, la cicatriu (Curbet ed. 2012). Ha estat inclosa en diverses antologies: Eròtiques i despentinades (Arola), El poder del cuerpo (Castalia, Meri Torras), Erato. Bajo la piel del deseo (Sial. Pura Salceda), Màscares i reclams (homenatge a Montserrat Abelló. Curbet ed.). Com a traductora ha publicat: La casa de la Compassió (Eugénia de Vasconcellos, amb Carles Duarte, Curbet ed.), Pols de vidre (Jordi Carrió) i Corrent d’esperits (Brigittte Oleschinski). Recitals a: Barcelona, Madrid, Girona, Tarragona, Praga, La Havana, Reus, Les Borges del Camp, Peratallada, Torroella de Montgrí, Sant Cugat, Blanes, Badalona, Sitges, Sant Feliu de Llobregat, Manresa, L’Alguer,… Actualment escriu per la revista de poesia Poetari i en forma part del consell de redacció amb Lluís Calvo, Susanna Rafart, Vinyet Panyella, Carles Duarte i Quim Curbet.

 

Com ella, d’Anne Sexton

(Amb aquest poema, Anne Sexton sempre començava els seus recitals)

 

Bruixa posseïda, a rondar he sortit

per l’aire negre, més valenta de nit;

somiant amb malvestats, he passat

per damunt les cases, d’un llum a l’altre;

solitària, amb dotze dits, fora de mi.

Una dona així no és ben bé una dona.

Jo he estat com ella.

 

He trobat les coves ardents al bosc

les he omplert d’olles, prestatges, armaris,

gravats, sedes, i molts béns;

he fet el sopar pels cucs i els follets:

queixant-me, posava ordre en el desordre.

Una dona així no pot ser ben entesa.

Jo he estat com ella.

 

En el teu carro he pujat, conductor

he dit adéu als pobles amb el braç un,

he après les darreres rutes enceses, i sobrevisc

on les flames encara em mosseguen la cuixa

i les costelles em cruixen on giren les rodes.

A una dona així no li fa res morir.

Jo he estat com ella.

 

***

 

ESTER XARGAY

 

(Sant Feliu de Guíxols, 1960). Escriptora i videoartista, combina aquestes dues pràctiques amb videorecitals, exposicions i concerts en què col·labora amb músics i artistes. Col·labora al diaris i revistes d’art i poesia. I, juntament amb Carles Hac Mor, ha traduït, entre altres, Adrian, Todorov, Pascal i Queneau. Darrerament ha tingut cura de “Barcelona poesia” Set dies de poesia a la ciutat. 2005/2010, juntament amb D.Castillo (El 2010 amb E. Escoffet i M.Sales) , i de “Poesia als parcs” cicle de poesia als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. 2007/2014, juntament amb Carles Hac Mor. En poesia, ha publicat els llibres de poemes “ I n f i n i t i u s”, “Aürt”; “Eixida al sostre”; “Fissura”; “Salflorvatge”; “Trenca-sons” i “Darrere les tanques” entre d’altres. I, coescrits amb Carles Hac Mor, els llibres “Zooflèxia”; “Amor lliure, ús i abús”; “Tirant lo Blanc la”; “Epítom infranu o no” i “Un pedrís de mil estones”.En aquests enllaços trobareu els meus canals de videopoemes i videoart:

https://vimeo.com/user3412517/videos  / http://www.youtube.com/user/esterxargay/videos / http://www.youtube.com/watch?v=7IQJLy1atTA  / http://ca.wikipedia.org/wiki/Ester_Xargay / http://www.fluxfestival.org/08/projeccions/esterxargay/index.htm

 

Pel Dret a l’Avortament Lliure i Gratuït!

 

DE LA MÍSTICA PAGANA

 

Procura desmentir los elogios que a un retrato

de la poetisa inscribió la verdad, que llaman pasión.

Sor Juana Inés de la Cruz

 

 

I pits a fora desnono vers i rima

que furguinyant-hi plaer se’ls miren massa

i d’un cop de mugró venç la carnassa

d’aquells que s’hi recreen a la cima

 

la veu cenyida armada amb dents de llima

a l’entrecuix el monument s’amassa

i majestàtic el Jo erecte s’empassa

la mossegada que li cardo a l’estima

 

l’ego interruptus el coit essent vedat

amb el cap cot el gland exclòs dels vots

en processó vers a vers lubricat

 

dins el meu sexe xop abeuro els mots

obscens i lliures amb flaires de pecat

dons terrenals revelació amb dots.

 

 

 

 

La presentació de La murga, de Montse Costas en imatges


El recital-presentació de La murga, de Montse Costas, ens va deixar ahir tot un seguit d’imatges per recordar d’un recital plurilingüe, ric i amb ple de públic:

Image

Montse Costas en acció.

Image

Image

Edward Smallfield va llegir en anglès.

Image

Mireia Companys, que va recitar en italià.

Image

Toni Quero, que havia fet la traducció al castellà dels poemes de La Murga.

Image

Anne-Lisse Cloetta, traductora del català al noruec.

Image

Jordi Mas va llegir les traduccions al japonès de Ko Tanaka.

Image

 

Tastet de La murga, de Montse Costas


El recital-presentació de La murga (Lapislàtzuli, 2013), de Montserrat Costas de demà anirà carregat de sorpreses! Recitaran poemes propis i poemes de La murga traduïts a diverses llengües els poetes i traductors:

-Montserrat Costas, català

-Edward Smallfield, anglès

-Mireia Companys, italià

-Toni Quero, castellà

-Anne-Lise Cloetta, noruec

-Txell Pucurull, francès

-Jordi Mas, japonès

 Sobre La Murga:

En un paisatge idíl·lic, sempre hi ha un pal de la llum que esguerra la fotografia. En un plat de sopa deliciosa, hi ha un pèl del cuiner. En l’amor més sòlid, hi ha sempre aquella ombra de dubte que ens corseca. En un poema sublim, segur que hi sobra una síl·laba.

A La murga, de Montserrat Costas, hi ha humor, hi ha intel·ligència, hi ha crítica social, hi ha ironia, i per damunt de tot hi ha una poesia personalíssima que és el reflex del temps i el lloc on s’ha gestat: la Barcelona dels anys dos mil.

Poemes:

L’arrel de les dissonàncies
 
Genolls a terra, braços en creu,
em sé estendard de la foscor absoluta.
Només les ombres em reten homenatge.
Però si se’m trenca una corda del violí
 
en pessigaré una altra.
 
 
 
Cibersíndrome de Stendhal
 
Asfixiant la bellesa
tanta i aquí
tota i ara
 
Quan no em vigilis
m’ompliré les butxaques
 
            de pètals.