Recital Terrícola a La Poeteca amb Ricard Mirabete i Mireia Vidal-Conte


El proper dijous 25 ens visitarà l’editorial Terrícola per portar-nos dues de les seves novetats poètiques: Nuclear, de Ricard Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. Serà una doble presentació on Odile Arqué, Mireia Calafell, Sebastià Portell Clar i Mireia Vidal-Conte diran versos de Veces, mentre Sander Classen hi posarà la nota musical. En el cas de Mirabete, aquesta vindrà de la mà de Jordi Calvet, mentre que a la recitació Daniel Busquets i David Madueño acompanyaran a l’autor llegint Nuclear. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Nuclear i Veces

Ricard MirabeteDe Nuclear n’ha dit Jordi Valls a Núvol:

“Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió”.

Mireia Vidal-ConteSebastià Portell ha parlat així de Veces a Llegir en cas d’incendi:

“Tot i que Veces és una baula més de la ja extensa i consolidada producció de l’autora, també hi podem trobar alguns dels trets que han caracteritzat la seva obra fins avui: la necessitat de trencar la norma, sobretot en els aspectes més formals, i de fer de cada poema una reivindicació sense tòpics ni banderes, personal com la poesia mateixa, lluny de “feministes caspositats” ni maniqueismes. Diu Antònia Vicens al magistral text que acompanya el llibre, el qual podem trobar al revers d’una postal amb una imatge de l’autora amb el seu padrí, que són “versos closos, els de Mireia Vidal-Conte. Igual que les bajoques de la veça. Calen ulls avesats a esclovellar per obrir-los i passar gust d’una escriptura de la pell que es revolta contra exilis i condemnes”.

Anuncis