Algunes de les imatges que ens va deixar el recital d’ahir de lectures de Maria Beneyto organitzat per Mireia Vidal-Conte:
Mireia Vidal-Conte presentant l’acte i recitant, Francesc Garriga i Mireia Calafell.
Daniel Busquets,Cinta Massip, Eduard Carmona i Rodolfo Häsler.
Nú Miret, Maite Mateo, Esteve Plantada i Marc Romera.
Odile Arqué, Esther Zarraluki, Annie Bats i Maria Antònia Massanet
Un esplet de poetes que van gaudir del retrobament amb o del descobriment dels versos de Maria Beneyto.
El proper dijous La Poeteca, el cicle de poesia del bar La Createca (Comte Borrell, 122), acollirà un recital dedicat a la poeta valenciana Maria Beneyto, organitzat per Mireia Vidal-Conte i que aplegarà a un grup de 17 poetes integrat per Anna Aguilar-Amat, Odile Arqué, Annie Bats, Daniel Busquets, Mireia Calafell, David Caño, Eduard Carmona, Francesc Garriga, Rodolfo Häsler, Cinta Massip, M. Antònia Massanet, Maite Mateo, Nú Miret, Esteve Plantada, Marc Romera, Esther Zarraluki i la mateixa Mireia Vidal-Conte.
Maria Beneyto (1925-2011) va ser una poeta i novel·lista valenciana d’expressió en català i castellà que va desenvolupar una obra intensa i personalíssima, molt avançada al seu temps en molts aspectes i que tot sovint tractà temes molt conflictius per la seva època que, curiosament, van escapar de la censura. Sovint difícil de classificar per haver conreat la literatura en dues llengües, des de que va morir el 2011 ha estat objecte d’alguns homenatges i reconeixements, que creiem, tot i això, escassos per una autora d’una obra de gran riquesa i matisos. Aquest recital pot representar una bona ocasió per aprofundir, o fins i tot descobrir, en l’obra d’una autora imprescindible.
La seva obra inicial fou en castellà: Canción olvidada (1947) i Eva en el tiempo (1952). Durant els anys cinquanta publica els seus dos primers poemaris en valencià: Altra veu(1952) i Ratlles a l’aire (1956). El 1958 realitza la seua primera obra en prosa; es tracta de la novel·la en castellà La promesa. No torna a publicar en valencià fins a mitjans dels anys 1960; d’aquesta època són les novel·les La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967). El 1977 publica el poemari Vidre ferit de sang, i a continuació inicia un llarg període de silenci. Aquesta tendència varia a partir dels anys 1990. El 1993 publica l’Antologia poètica i els poemaris Després de soterrada la tendresa i Poemes de les quatre estacions, a més de tres poemaris en castellà Archipiélago (poesia inédita 1975-1993), Nocturnidad y alevosía i Hojas para algún día de noviembre, i una Antología poética. El 1994 apareix un nou poemari: Para desconocer la primavera. L’any 1997 torna a ser un any prolífic quant a publicacions. Veuen la llum una reedició de la novel·la La gent que viu al món, l’antologia Poesia (1952-1993) i un nou poemari: Elegies de la pedra trencadissa. I encara el 2003 publica el seu darrer poemari: Bressoleig a l’insomni de la ira. Al llarg de la seva carrera literària ha estat antologada en diversos reculls de poesia, com ara Les veus de la medusa (1991), Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle XX (1999), Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans (1999) o Homenatge a la paraula. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià (1999), entre d’altres. Aquesta trajectòria la situa com una de les principals figures – junt amb Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sánchez-Cutillas o Joan Fuster – de l’anomenada generació poètica valenciana dels cinquanta.
La Montserrat Fandos va venir el dijous passat al recital de “Poesia amb accent… de l’Ebre” i en va fer aquestes improvitzacions tan genials en urban-sketching:
u Su
L’acte d’ahir de La Poeteca, el cicle de poesia de La Createca, ens va deixar moltes imatges per recordar, sobretot a la segona part, quan els poetes es van posar a recitar amb postures zen, en horitzontal, sobre una taula o fent múscia des de dins d’un plàstic. La prova, aquí sota:
D’esquerra a dreta: Miquel Àngel Marín, Andreu Subirats, Eduard Carmona i Joan Todó.
Miquel Àngel Marín provant la qualitat de les noves botes de vi en tetra brik, aquesta amb tap amb forma de bou.
Andreu Subirats la prova assegut a sobre mentre recita en posició zen.
Després va provar l’efecte de recitar amb la bota a sobre.
Joan Todó va testar la resistència tant de la bota com de la taula d’Ikea.
Eduard Carmona se la va posar per coixí, optant per recitar en horitzontal.
Per acabar el recital, Miquel Àngel Marín ens va oferir un petit tast de música plastificada.
I el nostre públic, compost en aquesta ocasió tant per fidels com per cares noves que esperem s’animin a repetir ben aviat.
El debut dels alumnes de na Maria Antònia Massanet de l’Aula de Escritores que va tenir lloc ahir a La Createca va ser tot un èxit de públic i participació, on tant els poetes novells i inèdits com els ja consolidats que els van apadrinar van demostrar les seves dots interpretatives com a rapsodes davant un públic nombrós i molt animat, resultant una de les sessions de La Poeteca més engrescadores.
Elisa Campmajó i el seu padrí, Eduard Carmona.
Eduard Carmona recitant
Alfons García de fons, mentre espera que acabi de recitar la seva padrina: Àngels Gregori.
L’alumne Alfons Garcia recitant. 
El torn de la Gemma Peres, alumna que ha publicat recentment Des de les rajoles (Curbet, 2013).
La seva padrina i prologuista de l’obra, Mireia Vidal-Conte, que tindrem també a La Poeteca el proper dijous 27 de juny, presentant el seu darrer poemari: 5 cm (la cicatriu) (Curbet, 2012).
Octavi Sánchez amb la seva padrina, Rosmarí Torrens, de fons.
Rosmarí Torrens recitant poemes de Cuando el acto está tensado (El bardo, colección de poesía. Libros de la Frontera, 2012).
Foto de grup amb part dels poetes participants.
El nostre públic.
Un tastet de la vida, obra i miracles dels autors que ens acompanyaran el dijous a La Poeteca:
Andreu Subirats Aleixandri (Tortosa, 1968). Text extret de la solapa de la seva darrera obra publicada: Galtes de perdiu (La Breu, 2011):
Fins avui ha publicat L’ull entorn (LaBreu Edicions, 2006). De la resta de la seva obra només n’hem pogut gaudir mitjançant les aparicions en diverses antologies com L’illa dels bous(1989), L’orgull de ser pocs (1993), Terres d’aigua(2004), Bouesia 2006, Bouesia 2007 o Lletres de casa(2009), així com al llibre d’artista Traç Pi (amb Pau Alemany, 1999) i a algunes revistes i catàlegs. L’any 2010 va aparèixer en aquesta mateixa col·lecció la seva traducció de Les Balades de François Villon, obra que li valgué el premi “Mots Passants 2011” de la UAB a la millor traducció literària del francès. Però durant molts anys la seva obra ens ha estat donada a conèixer, sobretot, a través de l’oralitat, i els seus recitals, sovint acompanyat de músics amb qui ha sabut generar una complicitat molt singular, segueixen estant entre els més seguits i aclamats. “El llibre que teniu a les mans, i que recull una part dels poemes d’Andreu Subirats durant vint-i-cinc anys —tal com llegim al pròleg de Joan Todó—, no ve tant d’una rebequeria com d’una tenacitat. No és ni un seguit d’experiments ni una filera de botifarres sortida d’una cadena de muntatge: és part d’una obra fent-se.
I és el resultat d’una sedimentació, del pòsit i el solatge dels dies, de la depuració que la memoria realitza quan es gira cap a uns versos antics i s’adona que allò que determinava tal gir, tal imatge, no ha superat la prova. I ens ho estalvia als lectors.” Galtes de perdiu és, doncs, un llibre que conclou, més que no pas inaugura, la poesia de Subirats des de 1986 fins al 2010, reescrita i depurada, reorganitzada a partir dels cinc llibres originals, inèdits a excepció d’Ull entorn, esdevingut aquí una segona edició revisada i corregida de L’ull entorn que inaugurava aquesta col·lecció —amb les Cartes de sota mà vintronianes— i que ben aviat es va exhaurir convertint-se en l’introbable.
CAPVESPRES A LA PLAÇA
Los crits, la música, la joia,
la festa, l’emoció, lo bou,
lo berenar, lo dia que se’n va
i la plaça que exclama el temps de l’estiu.
La plaça de carros i taulons
és una festa just després
del berenar: anguila en suc
i estofat de bou, vi de la terra.
Polseguera i llum esbiaixada,
los valents que arramblen
i els crits d’esverament.
Tot fa festa, també la trista
xaranga que ara sí, ara no, acompanya.
Hi ha qui creu que l’animal patix,
Què sap lo neci del patiment de l’altre!
Què sap lo bou del patiment de l’altre!
Joan Todó (La Sénia, 1977), va estudiar Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona, i ha anat bastint una obra de prematura maduresa a partir d’un ultralocalisme que la converteix en universal, on l’aposta per un llenguatge intimista i alhora deutor de l’exterioritat, amb un indisciplinat ús del lèxic local que s’expandeix a qualsevol territori que el pugui enriquir, el converteix en una de les veus més importants del present literari del nostre país.
Posseïdor d’un llenguatge personal i inconfusible, Todó també ha treballat com a músic (dins el sempre animat món de la música folklòrica) i com a assagista (als blogs Palumbus Columbus i Fàstic, però també a Caràcters o a L’Avenç), alhora que col·laborava en revistes com Esment, Reduccions, Paper de Vidre, Pèl Capell, o El tacte que té.
Ha publicat el llibre de poemes Los fòssils (al ras) en aquesta mateixa col·lecció, i el llibre de narracions A butxacades (LaBreu Edicions, 2011) que ha estat tot un esdeveniment segons la crítica i els lectors. Ha participat en el llibre col·lectiu Els pobles perduts (Ed. Sidillà, 2012), així com en Els caus secrets (Ed. Moll, 2013). Ara, amb El fàstic que us cega, teniu al davant, com diu Raül Garrigasait al text que clou el llibre, una gran experiència de llenguatge i un objecte lingüístic excepcional, una alenada d’aire fresc que flirteja amb el tremendisme però que se’n salva perquè la forma poètica acaba imposant-se convertint el pessimisme en la bellesa que només la poesia excepcional pot convertir en ofrena.
Allà juga un xiquet entre enderrocs;
s’encimbella figuera amunt, percaça
les bosses moradenques, de vellut,
que suen llet, les obre i abeurant-s’hi
intueix l’estimball.
Miquel Àngel Marín, músic i poeta. Ha estudiat clarinet en la banda del seu poble, La Cava- Deltebre, amb Antoni Sebastià, al Conservatori Municipal de Barcelona amb Juli Panyella i a la Hochschule für Musik Karlsruhe, amb Wolfgang Meyer. Estudis d’Història a la Universitat de Barcelona. Toca en projectes clàssics de cambra i solista (quartets Dafna, Venus-Kapralova, Moyzes, Aleph gitarrenquartett, Orquestra Cambra Conservatorio Moscú, Polish Chamber Philarmonic, Brno y Janacek Chamber Orchestras…). Col.labora amb compositors: Barber, Hechtle, Humet, Changwon Park, Santos, Sebastià. Concerts en Europa, Corea Israel. Projectes d’ improvisació, acció i poesia amb Misaluba, Carles Andreu, Joan Saura, Duquende i Alfredo Lagos, Carles Hac Mor i Ester Xargay, Andreu Subirats (LEM, Nits d’Aielo i Art, Fundació Tàpies, Barcelona Poesia, Bouesia, Heliogàbal, Horiginal, Museu Picasso, Espai Brossa…). Projecte de cine mut amb música en directe, amb el compositor i pianista Carles Robert, des de l’any 2001. Des de l’any 2005, coordina el festival d’arts poètiques i experimentals, ‘Bouesia’, en el Delta de l’Ebre. Ha publicat els llibres Lo clarinet és l’aixada (Cafè Central/Emboscall) i Música és enxampar mosques (Arola Editors).
Definitivament: la música és el territori
verge del preverbal, d’allò ínfim, del xiular;
cap nom, ni cap convenció, ni cap institució
embruta aquest espai, aquest art.
Eduard Carmona (Deltebre, 1982) és, entre altres moltes coses, poeta i rapsoda. De fet, la vena poètica li ve de lluny, quan ja de menudet recitava poemes de Josep Piera a la perruqueria de la seua mare a Deltebre, davant les cares, suposo que al·lucinades de les clientes. Actualment, viu i treballa a Barcelona, a la productora Produccions Audiovisuals Antàrtida, però abandona de tant en tant el seu exili voluntari per tornar al Delta a carregar piles. Entre els seus mèrits hi ha el d’haver-se inventat la paraula Bouesia, que dóna nom a un festival multidisciplinari, nascut el 2005 a Deltebre i del qual ell n’és part activa. Ja té un llibre de poemes publicat, El llibre dels errors (La Cantàrida, 2010). També té un bloc on penja alguns dels seus poemes: http://pamibotxa.blogspot.com/. I a més, juntament amb uns amics músics, han creat el grupRecitals a domicili que ofereix vetllades poètiques en pisos particulars de Barcelona a canvi simplement del sopar.
El proper dijous 20 de juny comptarem amb una nova cita del minicicle “Poesia amb accent…”, aquesta vegada dedicada als poetes ebrencs Eduard Carmona, Miquel Àngel Marín, Andreu Subirats i Joan Todó.
Serà, com sempre, a les 20h30 a La Createca (Comte Borrell, 122).
Miquel Àngel Marín Andreu Subirats
Joan Todó Eduard Carmona
El proper dimecres a les 20h30 tindrem una sessió especial de poesia fora del ritme habitual de La Poeteca: el debut dels alumnes del taller de poesia de l’Aula de Escritores, impartit per Maria Antònia Massanet: Gemma Peres, apadrinada per Mireia Vidal-Conte, Octavi Sànchez, apadrinat per Rosmarí Torrens, Alfons García, per Àngels Gregori, i Elisa Campmajó, per Eduard Carmona.
Serà una fantàstica oportunitat de veure en un recital tant a poetes novells com a d’altres de més trajectòria que els recolzaran amb el seu mestratge, recitant a duo i dialogant a través dels seus versos.
Els alumnes de l’Aula de Escritores, d’esquerra a dreta: l’Elisa, la Gemma, l’Alfons i l’Octavi.
La Poeteca 