Presentació de “Forat”, de Laura López Granell


El proper dijous 28 La Poeteca acollirà la presentació de Forat, de Laura López Granell, el poemari número 2 de la nova col·lecció de poesia de Godall Edicions, Cadup. La també poeta Isabel Ortega presentarà el llibre i l’autora recitarà poemes del mateix. Serà, com sempre, a les 20h30 al fons del bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Forat

Laura López Granell és poeta i professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, a més de consultora i formadora en creativitat i en estratègia narrativa aplicades a la comunicació. Ensenya a escriure relats que revelin idees i les connectin amb els altres. També, a desvetllar la creativitat i a posar-la a treballar al servei dels propis projectes. Creu en la metàfora com a eina de comprensió. Pensa que comunicar és estendre ponts, ferms i flexibles. Ajudar els altres a expressar qui són i què volen fa més de vint anys que li dóna sentit. Diu que llegeix més que dorm i que la poesia li és un salvavides. Creu que per ser valent cal conèixer la por.

Laura López Granell

Joan Todó, autor del pròleg, en va dir a la presentació del llibre:

“Laura escriu sobre passadissos, sobre forats: del peix n’agafa el color, de l’arbre el vent. Prescindeix dels objectes per parlar d’allò que hi ha entre ells. Però els objectes, l’ombra dels objectes, hi són. La depuració permet donar-nos-els amb les mínimes paraules: el martell només és un martell, el pètal només un pètal, ja sigui de la flor collida o de la flor donada. I el passadís secret entre elles. Explicar-ho tot plegat exigiria força paraules, però arribar a dir-ho, en aquest cas, en 46 caràcters demana una elaboració, demana temps. Trobar que el que vols dir és ‘martell’, i que el que vols dir ‘pètal’. Per això aquest llibre ha costat vint anys d’escriure.”.

Pròleg de Miquel Desclot a Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach


No us perdeu la presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach de demà a La Poeteca,  amb Ricard Mirabete i Rosa Renom, atenció al que en diu al pròleg Miquel Desclot!

“A la seva obra, desplegada de manera regular al llarg de vora mig segle, es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita. En aquesta seva actitud no s’hi endevina, en canvi, ni un sol rastre de l’esperit dogmàtic del conqueridor de reialmes: el que estimula el poeta no és pas la conquesta de nous objectius, sinó el descobriment i la fruïció dels camins que el poden portar a l’única destinació final sempre anhelada, que és la de la pròpia veritat. Ell ja sap d’entrada on és que vol anar, doncs, però és en cada nou camí que enceta que es topa les sorpreses que l’engresquen i el motiven per posar-se en moviment. És en l’incert de l’anar-hi que floreix la poesia, no pas en la certesa de l’arribar-hi; la poesia és en el camí, no pas en la fita. Per a Josep-Ramon Bach, més que per a ningú, la poesia és troballa i sorpresa, no pas consecució o designi.

En els últims anys, hem vist l’autor produir-se tan aviat en les proses breus suggerides pel seu estimat i estimable Kosambi com en els aforismes de L’enunciat o en les recreacions de poesia africana, xinesa o lapona. D’una manera o d’una altra, en prosa o en vers, per viaranys diferents, sempre l’hem trobat perseguint la rara intensitat de la brevetat. Era ben natural, doncs, que el poeta se sentís atret una hora o altra per les formes de la poesia japonesa, que al llarg del segle passat han encarnat el desideràtum d’intensitat lírica nascut entre els occidentals com a reacció contra certs excessos romàntics. Ara sabem, amb retard, que Josep-Ramon Bach ja es va mesurar amb la tanka una vintena d’anys enrere. Desig i sofre n’és el resultat, que tot just ara se’ns dóna a conèixer.

Si hem de creure sense fer preguntes el que ens en diu l’autor a la nota final, l’única novetat d’aquesta aventura estaria en la forma. No tan sols en l’adopció de la tanka ribiana, sinó també en la mateixa subjecció a una forma mètrica determinada. Habitualment, Josep-Ramon Bach no s’ha sentit particularment còmode en les constriccions de la mètrica regular; de fet, malgrat el seu cognom, ell no ha estat mai un poeta de l’orella en el mateix grau que ho ha estat de l’ull. Aquí, doncs, el trobem desacostumadament cenyit a un motllo mètric constant, que observa de manera escrupolosa.

Però jo no crec, en canvi, que ell defugi d’una manera tan categòrica com Riba les seduccions de l’estètica japonesa. És cert que escomet la forma de la tanka amb una llibertat equiparable a la del mestre, però no sembla pas que es prohibeixi com ell qualsevol contaminació del gènere tradicional japonès. De fet, a diferència del que ocorre en els llibres de Riba o d’Espriu, hi ha tankes en aquest recull que no desdirien en una antologia de poetes japonesos moderns. La contemplació d’algun detall de la natura encén sovint en el poeta una revelació sobtada: “En branca nua, / la fulla solitària / i la tristesa. / I el cel dubtós que crida / el vent de la tempesta” (n. 7). O encara: “Miro la lluna / que bandeja els abismes. / I el corb salvatge / que m’alegra la vista / com si fos una merla” (n. 17). En altres casos, potser no tota la tanka “sona” japonesa, però hi ha algun detall que ens remet a la imatgeria d’aquella tradició oriental: “El temps et mira / quan elegant camines / per l’alba negra. / ¿No veus la lluna a l’arbre / com una rosa fresca?” (n. 34). O també: “Martell insomne / que murmures venjança, / la papallona / naixerà clara i nua / sobre la teva branca” (n. 16).

Si m’he entretingut a remarcar l’existència de connexions esparses amb la poesia japonesa no és pas per assenyalar cap mena de mimetisme oportunista en l’autor, sinó justament per subratllar que aquesta ingenuïtat embadalida de regust oriental (o no occidental, si es vol) és bàsicament la mateixa que trobàvem en les petites proses kosambianes o en alguns dels aforismes més recents: és baquiana, més que japonesa, per dir-ho de cop i de pressa. Com escrivia al començament, els camins són en efecte diferents, però el punt de partida i el d’arribada són els mateixos.

Així i tot, la personalitat poètica de Josep-Ramon Bach és més que això, i no sempre el trobarem en aquest estat de meravellament. La natura, tanmateix, continua afirmant la seva presència en quasi tots els poemes de la col·lecció, abordada de manera ara interrogativa, ara reflexiva, ara intuïtiva…!

Pel que fa a la dicció dins la tanka, el poeta se cenyeix en general als períodes que li brinda el nombre de síl·labes de cada vers. La sintaxi, doncs, se sol subjectar dòcilment a la mètrica, com ara en: “Fulla vençuda / per l’alta vara negra. / La missatgera, / que de nit és moscarda / i de dia és abella” (n. 21). Més d’una vegada, però, el sorprenem també rebel·lant-se de manera característica contra aquesta imposició de la mètrica i desbordant-la rítmicament, sense tanmateix fer trencadissa, com per exemple en els tres versos darrers d’aquesta tanka: “A l’hora nova / dels horitzons dubtosos, / alço bandera / blanca dalt la carena / tosca del vell silenci” (n. 76). Sembla que el poeta ens vulgui recordar de tant en tant que, tot i sotmetre’s sense escarafalls a la disciplina acceptada, li agrada més ballar al grat de l’instint que no pas amb els passos tots comptats pel coreògraf.

Pel que fa a la forma de la tanka, Bach adopta el model ribià sense embuts, i només en una ocasió es permet una petita afirmació de llibertat, canviant la posició del segon vers de cinc síl·labes, que del tercer lloc canònic passa al quart: “Ai, quina pena / ser soldat i no veure / que la mort ha de vèncer / tant la fortuna / com la casa del pobre!” (n. 30).

En aquesta nova exploració, doncs, Bach ens apareix amb un vestit inusual, amb l’aire d’afirmar amablement —i sense jactància— que, fins i tot tancat dins una tanka, ell no deixa de ser el que ha estat sempre per a nosaltres. I a mi se m’acut afegir-hi: que per molts anys”.