Crònica de Xavier Montoliu i galeria d’imatges d’Imma Tejero de la presentació de Letitia Ilea


Xavier Montoliu ens ofereix una crònica de la presentació de l’antologia Sobre pérdidas y ganancias, de Letitia Ilea, del passat dijous a La Poeteca:

Guanys poètics a la Createca

El mateix dia de la presentació de Sobre pérdidas y ganancias a la Createca arribaven per correu postal unes magranes collides al badiu ‘granaíno’ de la pintora Elena Laura i el seu marit Manolo Santana. Admiradors de la Letiţia Ilea, no podien no ser presents a la lectura organitzada per Maria Antònia Massanet, i ho van fer amb aquesta fruita dels déus.

La tècnica també ens fou favorable  i vam poder veure i parlar amb la poeta transsilvana Letiţia Ilea a través d’skype, malgrat algunes interrupcions i ‘congelacions’. Que pogués ser ella mateixa qui llegís els seus poemes i recollís l’entusiasme del públic que va venir-hi –al voltant d’una quinzena de persones amigues de la poesia romanesa–, fou emocionant. D’una banda perquè és ella qui també ha de poder assaborir el caliu d’aquests encontres i de l’altra, perquè per al públic, posar cara a la poeta i sentir-la amb la veu llegint els seus poemes en romanès sempre és un regal.

Miquel Desclot, Maria Antònia Massanet i Núria Busquet –en substitució de Christelle Enguix que malauradament no va poder venir aquest cop- varen llegir poemes en català, castellà i francès de l’autora, i poemes de la seva collita pròpia en diàleg amb els de la poeta.

Imma Tejero va fer algunes d’aquestes fotografies per testimoniar l’acte que ja són al facebook del llibre, i també ben aviat alguns vídeos d’aquella vesprada.

Recollim el post que va deixar Sira Domènech a la notícia del digital de cultura Núvol l’endemà de la lectura: “Els seus poemes tan directes, naturals i sincers te’ls fas teus a la primera mirada. Molt del que comuniquen et podría passar a tu en qualsevol part del mòn. I en alguns d’ells també pots sentir-hi el seu humor tan fi”. I un poema, publicat precisament al tercer volum de Poesía en el jardín, una antologia editada per Elena Laura fruit de la darrere lectura de poesia al seu badiu a las Vegas del Genil.

poema (lo máximo) de optimista

no tengo que escribir a la fuerza algo triste

deprimente pero qué puedo hacer

por la mañana no he oído el despertador

he resbalado en el hielo he perdido las llaves

en la tienda se había terminado la leche

y el pan ha costado mucho más que ayer

encima me he peleado con una compañera

quiero escribir algo lleno de vida

que haga que el lector se olvide

fíjate se ha atascado la cinta de música francesa

en la televisión ya no se pillan unos cinco canales

a causa de las nevadas al criminal le va la mar de bien

y me quedan aún diez páginas del libro

ya no tengo algocalmín se ha encallado una tecla

de la máquina de escribir “mañana será otro día” escribo

luego me doy cuenta de que he puesto el papel carbón al revés

I aquí tenim algunes de les fotografies que l’Imma Tejero va fer de la vetllada:

CIMG8328

CIMG8330

CIMG8333

CIMG8334

CIMG8335

CIMG8337CIMG8340

CIMG8342

Sóbre pérdidas y ganancias, primera traducció de la romanesa Letitia Ilea al castellà


El proper dijous 23 d’octubre presentació en primícia de Sobre pérdidas y ganancias, de la poeta romanesa Letitia Ilea. Serà com sempre a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

Letitia Ilea, poeta romanesa coneguda entre el públic català a arrel d’haver participat en el cicle Veus Paral·leles del 2011 -un cicle organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes que cada any aplega 3 poetes dels Països Catalans i 3 d’una altra llengua minoritària-, ha estat traduïda per primera vegada al castellà, en una antologia titulada Sobre pérdidas y ganancias (Valparaíso, 2014) traduïda i compilada per qui també va ser el seu traductor al català pel recull de les Veus, Xavier Montoliu, que també presentarà l’acte.

Montoliu estarà acompanyat pels poetes Miquel Desclot, Christelle Enguix i M. Antònia Massanet, que juntament a Marc Romera ja la van acompanyar en l’experiència del 2011, que recitaran poemes de l’autora en català i castellà, a més de dialogar amb els seus propis. També es comptarà amb la recitació d’alguns poemes en romanès i via Skype per part de Letitia Ilea.

37-sobre-perdidas-y-ganancias

Letitia Ilea

“A punto de cumplirse el vigésimo quinto aniversario de la caída del régimen, el mundo literario y cultural y la sociedad rumana siguen planteándose cuál es el balance y cuáles han sido las pérdidas y las ganancias, en primer lugar vitales, de aquel régimen y de esta transición todavía en marcha. Este libro permite conocer la geografía más familiar de la autora y descubrir una de las más representativas del panorama literario rumano actual”. Xavier Montoliu

Letitia Ilea (Cluj-Napoca Rumanía, 1967). Poeta y traductora. Licenciada en Filología, especialidad francés y rumano, por la Universidad de su ciudad natal, actualmente ejerce como profesora de francés en la Universidad “Babes-Bolyai”. Ha recibido premios tanto por su obra en rumano como por sus traducciones, entre ellos el Prix Jean Malrieu en 2007, y está reconocida como una de las poetas más representativas de la literatura rumana actual.  Sobre pérdidas y ganancias es su primer libro traducido y publicado en español.

Pròleg de Miquel Desclot a Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach


No us perdeu la presentació de Desig i sofre, de Josep-Ramon Bach de demà a La Poeteca,  amb Ricard Mirabete i Rosa Renom, atenció al que en diu al pròleg Miquel Desclot!

“A la seva obra, desplegada de manera regular al llarg de vora mig segle, es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita. En aquesta seva actitud no s’hi endevina, en canvi, ni un sol rastre de l’esperit dogmàtic del conqueridor de reialmes: el que estimula el poeta no és pas la conquesta de nous objectius, sinó el descobriment i la fruïció dels camins que el poden portar a l’única destinació final sempre anhelada, que és la de la pròpia veritat. Ell ja sap d’entrada on és que vol anar, doncs, però és en cada nou camí que enceta que es topa les sorpreses que l’engresquen i el motiven per posar-se en moviment. És en l’incert de l’anar-hi que floreix la poesia, no pas en la certesa de l’arribar-hi; la poesia és en el camí, no pas en la fita. Per a Josep-Ramon Bach, més que per a ningú, la poesia és troballa i sorpresa, no pas consecució o designi.

En els últims anys, hem vist l’autor produir-se tan aviat en les proses breus suggerides pel seu estimat i estimable Kosambi com en els aforismes de L’enunciat o en les recreacions de poesia africana, xinesa o lapona. D’una manera o d’una altra, en prosa o en vers, per viaranys diferents, sempre l’hem trobat perseguint la rara intensitat de la brevetat. Era ben natural, doncs, que el poeta se sentís atret una hora o altra per les formes de la poesia japonesa, que al llarg del segle passat han encarnat el desideràtum d’intensitat lírica nascut entre els occidentals com a reacció contra certs excessos romàntics. Ara sabem, amb retard, que Josep-Ramon Bach ja es va mesurar amb la tanka una vintena d’anys enrere. Desig i sofre n’és el resultat, que tot just ara se’ns dóna a conèixer.

Si hem de creure sense fer preguntes el que ens en diu l’autor a la nota final, l’única novetat d’aquesta aventura estaria en la forma. No tan sols en l’adopció de la tanka ribiana, sinó també en la mateixa subjecció a una forma mètrica determinada. Habitualment, Josep-Ramon Bach no s’ha sentit particularment còmode en les constriccions de la mètrica regular; de fet, malgrat el seu cognom, ell no ha estat mai un poeta de l’orella en el mateix grau que ho ha estat de l’ull. Aquí, doncs, el trobem desacostumadament cenyit a un motllo mètric constant, que observa de manera escrupolosa.

Però jo no crec, en canvi, que ell defugi d’una manera tan categòrica com Riba les seduccions de l’estètica japonesa. És cert que escomet la forma de la tanka amb una llibertat equiparable a la del mestre, però no sembla pas que es prohibeixi com ell qualsevol contaminació del gènere tradicional japonès. De fet, a diferència del que ocorre en els llibres de Riba o d’Espriu, hi ha tankes en aquest recull que no desdirien en una antologia de poetes japonesos moderns. La contemplació d’algun detall de la natura encén sovint en el poeta una revelació sobtada: “En branca nua, / la fulla solitària / i la tristesa. / I el cel dubtós que crida / el vent de la tempesta” (n. 7). O encara: “Miro la lluna / que bandeja els abismes. / I el corb salvatge / que m’alegra la vista / com si fos una merla” (n. 17). En altres casos, potser no tota la tanka “sona” japonesa, però hi ha algun detall que ens remet a la imatgeria d’aquella tradició oriental: “El temps et mira / quan elegant camines / per l’alba negra. / ¿No veus la lluna a l’arbre / com una rosa fresca?” (n. 34). O també: “Martell insomne / que murmures venjança, / la papallona / naixerà clara i nua / sobre la teva branca” (n. 16).

Si m’he entretingut a remarcar l’existència de connexions esparses amb la poesia japonesa no és pas per assenyalar cap mena de mimetisme oportunista en l’autor, sinó justament per subratllar que aquesta ingenuïtat embadalida de regust oriental (o no occidental, si es vol) és bàsicament la mateixa que trobàvem en les petites proses kosambianes o en alguns dels aforismes més recents: és baquiana, més que japonesa, per dir-ho de cop i de pressa. Com escrivia al començament, els camins són en efecte diferents, però el punt de partida i el d’arribada són els mateixos.

Així i tot, la personalitat poètica de Josep-Ramon Bach és més que això, i no sempre el trobarem en aquest estat de meravellament. La natura, tanmateix, continua afirmant la seva presència en quasi tots els poemes de la col·lecció, abordada de manera ara interrogativa, ara reflexiva, ara intuïtiva…!

Pel que fa a la dicció dins la tanka, el poeta se cenyeix en general als períodes que li brinda el nombre de síl·labes de cada vers. La sintaxi, doncs, se sol subjectar dòcilment a la mètrica, com ara en: “Fulla vençuda / per l’alta vara negra. / La missatgera, / que de nit és moscarda / i de dia és abella” (n. 21). Més d’una vegada, però, el sorprenem també rebel·lant-se de manera característica contra aquesta imposició de la mètrica i desbordant-la rítmicament, sense tanmateix fer trencadissa, com per exemple en els tres versos darrers d’aquesta tanka: “A l’hora nova / dels horitzons dubtosos, / alço bandera / blanca dalt la carena / tosca del vell silenci” (n. 76). Sembla que el poeta ens vulgui recordar de tant en tant que, tot i sotmetre’s sense escarafalls a la disciplina acceptada, li agrada més ballar al grat de l’instint que no pas amb els passos tots comptats pel coreògraf.

Pel que fa a la forma de la tanka, Bach adopta el model ribià sense embuts, i només en una ocasió es permet una petita afirmació de llibertat, canviant la posició del segon vers de cinc síl·labes, que del tercer lloc canònic passa al quart: “Ai, quina pena / ser soldat i no veure / que la mort ha de vèncer / tant la fortuna / com la casa del pobre!” (n. 30).

En aquesta nova exploració, doncs, Bach ens apareix amb un vestit inusual, amb l’aire d’afirmar amablement —i sense jactància— que, fins i tot tancat dins una tanka, ell no deixa de ser el que ha estat sempre per a nosaltres. I a mi se m’acut afegir-hi: que per molts anys”.