Jordi Mas presenta Febrer, premi Octubre de poesia


El proper dijous 9 de maig tindrem un acte a càrrec de Jordi Mas. La primera part de l’acte consistirà en la presentació del llibre Febrer, publicat l’editorial 3i4, que va rebre el Premi Octubre de Poesia Vicent Andrés Estellés l’any 2014. La presentació anirà acompanyada de la projecció de les imatges del fotògraf Marcelo Aurelio incloses al volum. Tot seguit, Jordi Mas proposa un joc poètic als poetes i amics assistents: fer una lectura poètica col·lectiva combinant poemes (més o menys) infantils escrits per ell amb altres, propis o aliens, triats per cadascú que s’hagi animat a participar-hi. Hi participaran, entre d’altres, Rosa Maria Arrazola, Mireia Companys i M. Antònia Massanet. Serà, com sempre, a les 20h30 al bar La Createca (Comte Borrell, 122).

© Marcelo Aurelio

© Marcelo Aurelio

Jordi Mas López (Santa Coloma de Queralt, 1972) és professor de llengua i literatura japonesa a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tasca investigadora s’ha centrat en la incorporació de formes poètiques japoneses (la tanka i l’haiku) en la literatura en llengua catalana. És autor del volum Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku i de diversos articles publicats en revistes especialitzades. També ha editat els llibres La tanka catalana i L’haiku en llengua catalana.

Com a traductor, ha dut a terme versions catalanes dels clàssics japonesos els Contes d’Ise, el Diari de Tosa de Ki no Tsurayuki, l’antologia poètica Cent de cent. Hyakunin isshu, L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô i la Crònica de la cabana de Kamo no Chômei. Així mateix, ha traduït algunes novel·les de Haruki Murakami.

Com a autor de creació, ha publicat els reculls Autoretrat amb esfinx, Horus al desert, Sema (Premi Senyoriu d’Ausiàs March) i Febrer (Premi Vicent Andrès Estellés de Poesia 2014).

Febrer_coberta

Ressenya de Jordi Llavina:

El temps, el lloc

Aquesta obra bellíssima –que bé que farien tants poetes de l’hora actual de mirar d’assajar l’admirable contenció i la concreció de lasubstància lírica que practiquen els versos de Mas!– es titulaFebrer, ha guanyat el premi de poesia Vicent Andrés Estellés i es divideix en tres parts: Dimecres de cendra, Quaresma i Pasqua de resurrecció. El temps, per tant, travessa la matèria del llibre. I el lloc: el paisatge de Santa Coloma de Queralt, país natal del poeta, que, parafrasejant el Matsuo Bashô que ell mateix ha traduït (L’estret camí de l’interior, Edicions de 1984), podria considerar-se “tan profundament espiritual [que] omple de reverència i admiració”. El viatge –o més aviat el passeig– del poeta català no és tan radical com el del clàssic japonès, però és igualment significatiu, perquè constitueix el retorn a les arrels: “camins que sempre són, ineludiblement, de tornada”.

Febrer m’ha dut a la memòria l’esplèndida novel·la de Roger Vilà Padró Marges. Tractava d’un home a la ratlla de la quarantena que tornava al poble del seu pare, al Priorat; en principi, per fer-hi un estudi sobre els marges i construccions de pedra seca (al capdavall, però, aquell era un viatge iniciàtic al cor del temps, i els marges del títol desbordaven el camp semàntic dels de pedra seca). Febrer es compon de quaranta-dos poemes en prosa, cada un dels quals inclou un haiku –a la manera dels llibres de Francesc Prat–. L’haiku, però, no és pas la conclusió del poema, sinó que sembla fondre’s amb la resta del text, abraçar-s’hi o entortolligar-s’hi com les branques d’aquell om respecte a la figuera que apareixen en una peça de l’obra.

La pols i la cendra

Es tracta d’un llibre savi, de contemplació serena i fonda, la primera imatge del qual és la de la pols i la cendra, i l’última, la d’una lluna esplèndida com una fruita, “primera lluna / plena de primavera”: hi ha, doncs, el sentit de la regeneració (un tema molt rilkeà). El temps, com passa en els bons llibres, és i s’està, també, en les pàgines d’aquest. De vegades hi és personificat: “el temps sospira”. Passa, però, molt més sovint que aquest efecte de la prosopopeia s’aplica al paisatge, i és aquí que hi ha una de les marques memorables del llibre: “cau de la gorga, / ruminativa, un feble / fil de saliva”; “camps avars, adustos, / solcats d’arrugues”; “com si al matí es tragués la bena de la nafra que no l’ha deixat dormir en tota la nit, s’alça la boira”.

El poeta, amb el seu passeig fins al cor de les arrels, pretén allunyar-se de la consciència, o, encara millor, alleugerir-se de la consciència: “camino […] per deixar de ser o, almenys, per una estona, deixar de ser jo”. En aquest seu trajecte, considerarà els límits de les coses i de l’espai: “les relles arranen tant la llaurada que a cada tirada s’enduen una mica de camí”. Caminant, el poeta –que assegura: “en cap moment no he sentit l’exaltació mística que esperava”– reflexionarà sobre un món que ha mort, el del “molí sense sostre, ni aigua, ni grana”, que és el mateix que el de les “mules manyagues, cadascuna amb el seu nom, i l’escalf de les converses de la gent que esperava el seu torn per fer farina del blat que havia dut” (en un altre poema, és una aixada abandonada, amb la fulla rovellada la que alerta el lector). També llegim que “n’hi hauria d’haver prou de caminar en silenci, de descriure el paisatge –no intentar definir-lo”–. Mas descriu molt bé aquest seu paisatge familiar. Aquesta seva descripció, però, és alhora una magnífica definició del pas del temps. Ara penso que hauria d’haver començat el meu comentari citant el poema XXIII, que sembla que fixa el propòsit de l’obra: “potser el que busco no és ben bé l’oblit, sinó el silenci que sorgeix quan tot és a lloc, o almenys ho sembla”. En aquests poemes esplèndids (el número XL, un velat homenatge al Riba de Del joc i del foc), sembla, almenys, que tot és a lloc. I que tot hi era esperant, justament, la mirada del poeta i, després, la del lector que rep el consol de passejar amb ell i de veure-hi amb els seus ulls.