Marta Pérez Sierra s’empassa la lluna a La Poeteca


El proper dijous 11 de juny ens visita a La Poeteca la Marta Pérez Sierra, que ens ve a presentar el poemari M’he empassat la lluna (Viena, 2015) en un format molt especial de recital amb guitarra acústica, de la mà d’Inmaculada Balsells. De més a més, podrem gaudir del fantàstic vídeo que l’Enric Macia va fer a partir dels seus poemes. Serà, com sempre, a les 20h30 al fons del bar La Createca (Comte Borrell, 122).

lluna-poeteca-poster

«Aquest poemari pateix i convida. Pateix el dol de la maternitat perduda i convida a fer fecund el climateri. És crit estripat, autèntic, irreductible. I alhora té un punt juganer que l’il·lumina i una tossuderia vital que es nega a rendir-se.» TERESA FORCADES

“Després de dos llibres de poemes (SMS sexe mòbil singular i Dones d’heura) en què se submergia en la vivència biològica, psicològica i sociològica de la dona des del lirisme i la sensualitat, Marta Pérez retrata a M’he empassat la lluna l’afrontament de la menopausa: l’entrada en un cicle vital en què la dona es veu despullada del seu paper procreador i mantenidor de les societats patriarcals, i que esdevé la porta d’entrada al tram final de l’existència”, David Madueño, ressenya publicada al suplement Cultura del diari El Punt Avui, amb el títol “De fèrtil a fecunda” el diumenge 31 de maig de 2015.

Marta Pérez Sierra

Va estudiar filologia catalana i ha treballat com a professora. És coautora de llibres de text i de guies didàctiques de llengua i literatura d’E.P. Ha obtingut diversos premis, per exemple va ser guanyadora dels Jocs Florals de Gràcia 1986 i del Premi Ràdio Llinars 1988. El 2007 va guanyar el primer premi del Concurs de Relats Breus del TRAM. El seu llibre Sexe Mòbil Singular (SMS) va tenir molt de ressò als mitjans de comunicació, per exemple a l’Avui, El Periódico i La Vanguardia.

El 2010, Marta Pérez i Sierra va guanyar el Premi Jordi Pàmias per al seu poemari Dones d’heura que es va publicar l’any seguint per Pagès editors.

Coordina la iniciativa interactiva “Il·lustra un poema de mps”, on 30 creatius plàstics il·lustren poemes del seu poemari Sexe Mòbil singular, SMS. L’exposició d’aquestes il·lustracions en diferents espais (bars, centres cívics, escoles d’art, etc.) ha donat lloc a un vernissatge poètic itinerant que encara continua. Un altre recull poètic de diversos autors en el que també ha col·laborat és Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia, impulsat des del Projecte Àgatha. L’any 2015 edita M’he empassat la lluna (Viena) que va quedar finalista del IV Premi Miquel Arimany de Poesia 2013.

en cada concierto un en - copia

Anuncis

Tapa poètica de Mireia Vidal-Conte i Odile Arqué


Un tastet poètic dels 5 cm (la cicatriu) (Curbet, 2012) que Mireia Vidal-Conte ens presentarà demà a La Poeteca:

                II
gasa que tapa desig
llegenda en 5 cm
definició a partir d’ara
tibada
pena àncora de l’ham
horitzontal plores l’escot
sobre la placa
              X
de la ferida mateixa
ferralla violeta
renaixeràs en sortiràs
com pell segona
repartiràs
gerds i mà en ofrena
orgasme engolidor
de cicatriu
la llengua catalana
la dona
la cicatriu
tot ve a ser
ben bé el mateix
la visita
-ah, vosté és la de la cicatriu que em va quedar tan malament
no sap com ho sento        
no sap com poema

I d’Odile Arqué, un tastet musical:

Què teniu vós. Cançó tradicional de l’Alguer

I un poc de tastet crític de 5 cm (la cicatriu):

“Lluïsa Julià, la prologuista, qualifica la poesia de Vidal-Conte d’“inquietant i seductora”. Hi estic d’acord. És inquietant perquè es construeix a partir d’unes imatges que ens admiren per la seva cruesa. I és seductora per la personal formulació dels poemes, que, en algunes ocasions, poden semblar la nota embrionària d’un poema més llarg, i que sempre són més a tocar del nervi que no pas de l’amplificació. Si de cas, l’efecte amplificador recolza, poema rere poema, fragment rere fragment, esqueixament rere esqueixament, damunt el pretext ubic de la cicatriu. Perquè la veu lírica evoluciona, també, en funció de la intel·lecció de la ferida. És el procés que du el jo, aquest jo imposant i greu del llibre, a renéixer de la nafra i a assumir-la com a marca pròpia –intransferible, en diríem–”. […] “Llavors la cicatriu és el batent obert d’una finestra que garanteix (i afranqueix) una mirada nova. I és, encara, la mesura de totes les coses. I és, i ja no deixarà mai més de ser-ho (vet aquí el valor d’aquest llibre pertorbador), l’estigma fondo de la consciència: “i tot i que mínim / el fi monyó serà”.

Fragment de la ressenya “La lletra d’una cicatriu”, de Jordi Llavina, El Punt Avui, 21/06/2013.

“La cicatriu de Vidal-Conte no actua només com a metàfora d’un cos ferit a qui se li fa imprescindible i urgent parlar a doll per aquesta boca/ferida i que, com la marçaliana, emet un discurs ininterromput. És també una cicatriu real, la que li va deixar sobre la pell una biòpsia d’un quist al pit amb risc de ser cancerígen. Una cicatriu que fa talment els 5 cm que donen títol al poemari i que va quedar grotescament visible, “perquè el que hi ha sota la pell/ no amoïna/no cal/ no es veu” (82) i a la que el cirurgià inevitablement recorda: “–ah, vostè és la de la cicatriu que em va quedar tan malament no sap com ho sento”. Però a aquesta disculpa el jo poètic hi replica: “no sap com poema” (66), fent esdevenir la cicatriu motor i mitjà per l’expressió contínua i il·limitada d’un cos ferit, vulnerable però viu i, per tant, supervivent”.

Fragment de la ressenya “Pell, carn, cicatriu”, de Maria Antònia Massanet, publicada al número 63 de la revista Caràcters.