Aquest és un post de luxe: crònica del recital de traduccions poètiques i selecció de poemes!


La Núria Busquet, organitzadora del recital de traduccions poètiques “Ceci n’est pas une pipe”, que va reunir bona part del bo i millor de la traducció poètica en llengua catalana, ens ha fet la crònica de l’acte, així com una compilació dels poemes recitats aquell dia:

foto (78)

“Una mica tard, però encara amb el ressò dels fantàstics moments viscuts, cal informar del recital de poesia traduïda “Ceci n’est pas une pipe”, que el passat 19 de març va omplir la Poeteca d’aficionats a la poesia que van presenciar un recital maratonià (per la durada i per la intensitat de la poesia continguda), realitzat per alguns dels traductors de poesia al català més destacats de l’actualitat. Amb l’objectiu de reivindicar la poesia traduïda, i celebrar el Dia Internacional de la Poesia, que havia de ser dos dies després, els diferents traductors, alguns d’ells llargament premiats per la seva tasca, i amb una llarga trajectòria tant en el camp de la traducció com de la poesia, ens van recitar una tria de poemes traduïts per ells mateixos, una part important dels quals són encara inèdits. Així, els assistents al recital vam tenir el plaer d’escoltar en la nostra llengua una mostra de poetes destacats de la literatura internacional.

Els deu traductors que ens van acompanyar per recitar els poemes traduïts per ells mateixos van ser Mercè Altimir (japonès), Antoni Clapés (francès), Mireia Companys (italià), Xènia Dyakonova (rus), Montserrat Franquesa (grec modern), Jordi Jané (alemany), Xavier Montoliu (romanès), Marta Pera Cucurell (anglès), Dolors Udina (anglès) i Jordi Vintró (francès i italià).

Tots ells van fer una tria personal de poemes, no tots editats en català, i els van recitar, introduint-nos abans de cada poema a la trajectòria del poeta i donant-nos algunes dades del poema en qüestió. D’aquesta manera, el nombrós públic reunit a la Poeteca va poder gaudir no només d’un recital, sinó també d’una pinzellada de la poesia que es fa en diferents idiomes.

El recital va començar amb Toni Clapés i Dolors Udina recitant primer l’un, després l’altra, i finalment tots dos alhora poemes de Denise Desautels, Philippe Jacottet, Robert Creeley i Anne Carson. Mercè Altimir ens va introduir a les tankes japoneses, gràcies a la seva traducció d’Akiko Yosano, mentre que Mireia Companys ens recitava la seva traducció de la poeta sarda Elena Morando, per després presentar-nos dos poemes de Pasolini encara inèdits en català.

El tercer torn de recitació va correspondre a Montserrat Franquesa i Xènia Dyakonova. Amb el mateix entusiasme que els altres traductors, totes dues ens van introduir la poesia grega i russa, respectivament. Montserrat Franquesa va recitar les seves traduccions de Kiki Dimoula, Mikhalis Pierís i Iorgos Seferis. Per la seva part, Xenia Dyakonova va llegir poemes propis escrits en rus i traduïts al català per ella mateixa i una traducció inèdita d’Òssip Mandelxtam. Ja en la recta final del recital, vam poder sentir en català poesia alemanya i romanesa, gràcies als traductors Jordi Jané, de l’alemany, que ens va llegir les seves traduccions de prosa poètica de Gerhard Meier, i Xavier Montoliu, que ens va recitar les seves traduccions al català de la poeta romanesa Marta Petreu.

El recital de poesia va finalitzar amb Jordi Vintró, que ens va llegir i explicar fragments de les seves traduccions de Raymond Roussel, Paul Éluard i Eugenio Montale i Marta Pera Cururell, que ens va parlar de Charles Simic, i ens va presentar les seves traduccions inèdites de la poesia de Sharon Olds.

En total, més de dues hores de recitació sense parar, on els assistents vam poder escoltar en català la poesia que es fa o que s’ha fet en diferents idiomes de la mà dels mateixos traductors.

A nivell personal, voldria agrair a tots els participants la seva generositat a l’hora d’accedir a venir a recitar i pel seu entusiasme a l’hora de mostrar-nos les seves traduccions i introduir-les. Va ser un luxe i un plaer inusual poder veure tantes cultures representades a la Poeteca en un dijous de poesia. També voldria donar les gràcies a la Poeteca per tenir en compte la poesia traduïda dins la seva programació ja que, com vaig comentar el dia de recital, en molts casos és difícil de trobar-la en el circuit poètic de recitals, si no és formant part de presentacions concretes de llibres o en actes acadèmics. La poesia traduïda mereix també formar part dels actes lúdico-poètics, ser compartida i gaudida com ho és en l’actualitat i afortunadament al nostre país la creació poètica. Espero que aquest tipus de recitals tinguin continuïtat i d’aquesta manera puguem donar a conèixer i impregnar-nos de poesia traduïda, de la mà dels traductors.

ALGUNS DELS POEMES RECITATS:

 

(fragment de Tomba de Lou, de Denise Desautels. Jardins de Samarcanda. Barcelona: 2010. Trad. d’Antoni Clapés)

ajustar-se al record, agost, la fruiteria del carrer Mont-Royal, el teu cos ple d’olors, exactament com abans, les teves mans rodones, plenes a vessar d’albercocs, la teva veu, la teva veu inoblidable que d’ara endavant fuig, setembre, la meva frívola humanitat entre ceguesa i ximpleria, quilòmetres d’autopista m’allunyen de mi mateixa, una altra ciutat m’espera lluny, altres finals de món, altres impostures, octubre la meva ànima carrega la teva mort en l’espesseïment del paisatge, cada hora el passat s’accelera més i més, m’esclafa les retines, les nostres vides esquinçades en un caleidoscopi embogit, novembre, el parc Lafontaine, aquest camí incessant cap on m’empenys, on m’extravio, entre coloms,

aquesta imatge nostra que sura, falsa, amb un buit a dins, desembre, pany tancat a doble volta, acarat a la teva mort que no amolla, múltiple i golafre, la teva mort, en els teus objectes, els teus vestits, les teves cartes, la desunió de les teves consonants, el teu dringar a batzegades en els meus dits, la recreació arbitrària del teu alè a uns mil·límetres de la meva galta, damunt el teu rostre tot seguit, on augmenten intencionadament els nostres vertígens amorosos, desembre, lluny de les finestres, en la servitud de la casa, de les meves parets, dels meus quaderns, de les meves frases funeràries, del meu cap, de les meves llàgrimes, de la meva infal·lible memòria, de la meva follia, i fins i tot en l’aspror d’aquests sons fixats d’una vegada i per sempre, buidats de tota expectativa, desembre.

(traducció d’Antoni Clapés)

(poema d’A la llum de l’hivern de Philippe Jaccottet. Lleonard Muntaner. Palma: 2012. Trad. d’Antoni Clapés)

Oh, amics meus d’antany, en què ens hem convertit,

la sang empal·lideix, l’esperança s’escurça,

ens hem tornat prudents i avars,

perdem l’alè de seguida  – com vells gossos de guàrdia sense res

per guardar ni per mossegar–,

comencem a assemblar-nos als nostres pares…

No hi ha, aleshores, cap manera de vèncer

o almenys de no ser vençut abans de temps?

Vam sentir grinyolar les frontisses tenebroses de l’edat

el dia en què per primer cop

ens vam sorprendre caminant amb el cap girat

vers el passat, a punt de coronar-nos de records…

No hi ha un altre camí

que no sigui llanguir en la saviesa caduca,

el laberint de mentides o la por vana?

Un camí que no sigui ni impostura

com els maquillatges i els perfums del vell fatxenda

ni el gemec de l’eina esmussada

ni el quequeig de l’alienat que no té altre veí

que l’agressiu, insomne i sense rostre?

Si veure allò visible ja no és suportable, si

la bellesa ja no és ben bé per a nosaltres

–el tremolor dels llavis en separar el vestit–

cerquem encara més ensota,

cerquem més lluny, allí on els mots s’amaguen

i on ens mena, cega, no se sap quina ombra

o quin gos color ombra, i pacient.

Si hi ha una via de pas, no pot ser visible,

si hi ha una làmpada, no pot ser d’aquelles

que duia la serventa dos passos davant de l’hoste

–i es veia la seva mà enrogir en preservar

la flama, quan l’altre empenyia la porta–,

si hi ha una contrasenya, no pot ser un mot

que caldria inscriure aquí com una clàusula de seguretat.

Cerquem més aviat fora del nostre abast, o per no sé quin gest,

quin salt o quin oblit que ja no en diem

ni «cercar» ni «trobar»…

Oh amics que heu esdevingut gairebé vells i llunyans,

intento encara no refer els meus passos

–recorda’t del server, recorda’t de l’aranyoner

que brillava a la Vetlla Pasqual… i el cor

es decandeix aleshores, llagrimeja damunt la cendra–,

intento,

però gairebé hi ha massa

pes pel cantó fosc on veig com davallem,

i sostenir-se cada dia amb l’invisible,

qui podria encara aconseguir-ho, qui ho ha aconseguit?

(traducció d’Antoni Clapés)

(poema Indigència sumptuosa del llibre Men in the off hours, d’Anne Carson, Vintage Contemporaries. Nova York: 2000. Trad. al català inèdita)

INDIGÈNCIA SUMPTUOSA

La teva opinió em proporciona un sentiment greu. M’agradaria ser el que tu em consideris.

(Carta 319 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

és una frase

Pots veure que visc en la ignorància.

(Carta 368 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

que els acadèmics fan servir

Ella era un ésser massa enigmàtic per poder-la desxifrar en una entrevista d’una hora.

(Carta 342a de Thomas Higginson a Emily Dickinson)

per definir el silenci

Corrent entre el meu petit cor—i deixant la sang de banda—

(Carta 248 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

femení.

Déu em va fer [Senyor] Mestre—no vaig ser—jo mateixa.

(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Guarda tot allò que puguis, Emily.

I quan miro d’organitzar-me—la meva petita Força explota—i em deixa nua i carbonitzada.

(Carta 271 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Guarda tots els trossets de fils.

Tens un petit cofre per guardar els Vius?

(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

Un d’ells pot ser

Per Déu, digué Ofèlia.

(Carta 268 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)

el camí de sortida.

(Traducció de Dolors Udina)

 

(tankes del llibre Cabells enredats. Una tria de tankes de Midaregami, d’Akiko Yosano. Pagès editors, Biblioteca de la Suda 166. Lleida: 2014. Trad. de Mercè Altimir.)

[Títol original i data de la primera edició: Midaregami (1901)]

Interroga’ls!

Quin poema refusa

el roig robí?

Jove és la pecadora;

al camp, jove és la flor.

Si a l’aigua clara

els llargs cabells destrio,

que són manyacs!

Però el cor de noia jove,

als ulls goluts s’amaga.

Es clou el dia

I el batall asserena

el pas de l’hora.

És la flor dels cabells,

la que el teu sutra acuita!

El xiu-xiu tensa

l’arc del cel violeta

al vas de sake.

No sé si és teva o meva,

la cella que aquí sura.

Perdó vol ara

el cos que no es desfà

i dura encara.

Licor embriagador

porpra, blau i vermelló.

En una capsa

la parella de nines

tanco i sospiro.

El ram de presseguer

de la cambra em vigila.

Portal vernal:

la donzella desvetlla

el jove monjo.

Les mànigues distretes

bolquen els sutres sants.

Portal de palla,

un pruner vermelló

i aigua ben clara…

i una nena que riu

i en bellesa em guanya.

(Traducció de Mercè Altimir)

(Poema Una desesperada vitalitat, del llibre Poesia en forma de rosa de Pier Paolo Pasolini, Garzanti Libri. Milà: 1964. Reimpressió del 2006. Traducció al català inèdita.)

UNA DESESPERADA VITALITAT

V

La vida en els segles…

A això al·ludia

doncs – ahir al vespre…

encongit en el breu segment del seu gemec –

aquell tren llunyà…

Aquell tren que gemegava

desconsolat, com astorat d’existir

(i, alhora, resignat – perquè tot acte

de la vida és un segment ja senyalat en una línia

que és la vida mateixa, clara tan sols en el somni)

gemegava aquell tren, i l’acte del gemec

-inconcebiblement llunyà, més enllà de les Àpies

i els Centocelle del món-

s’unia a un altre acte: unió casual,

monstruosa, estrambòtica

i tan privada

que tan sols més enllà de la línia dels meus ulls

potser tancats, és possible prendre’n consciència…

Acte d’amor, el meu. Però perdut en la misèria

d’un cos concedit per miracle,

en el cansament d’amagar-se, en l’esbufec

per la foscor d’una via abandonada, en el trepig del fang

d’un camp cultivat per gegants…

La vida en els segles…

com una estrella fugaç

més enllà del cel de ruïnes gegantesques,

més enllà de les propietats dels Caetani o dels Torlònia,

més enllà de les Tuscolanes i les Capannelles del món-

aquell gemec mecànic deia:

la vida en els segles…

I els meus sentits eren allà i l’escoltaven.

Acaronava un cap escabellat i polsegós,

del color ros que cal tenir a la vida,

dissenyat tal com el vol el destí,

i un cos de poltre àgil i tendre

amb la roba aspra dels vestits que fan olor de mare:

consumava un acte d’amor,

però els meus sentits escoltaven:

la vida en els segles…

Després el cap ros del destí desaparegué

per un forat,

i dins el forat quedà el cel blanc de la nit,

fins que, contra aquell tros de cel, aparegué

un altre pentinat, una altra nuca,

negra, potser, o castanya: i jo

dins la cova perduda al cor de les terres

dels Caetani o dels Torlònia

entre ruïnes construïdes per gegants del segle XVII

en dies immensos de carnaval, jo,

amb tots els meus sentits, escoltava…

la vida en els segles…

Més d’un cop en el forat contra la blancor

de la nit que es perdia

més enllà de les Casilines del món,

desaparegué i reaparegué el cap del destí,

amb la dolçor ara de la mare meridional

ara del pare alcoholitzat, sempre el mateix

caparró escabellat i polsegós, o bé

mudat amb la presumpció d’una joventut de poble

i jo,

amb tots els meus sentits, escoltava

la veu d’un altre amor

-la vida en els segles-

que s’alçava puríssima cap al cel.

(Traducció de Mireia Companys)

(Poemes del llibre Η εφηβεία της Λήθης (Adolescència de l’oblit), de Kikí Dimoulà, Stigmí. Atenes: 1996. Traducció al català inèdita.)

CITA AMB UNA DESCONEGUDA

Què duràs posat, harmonia,

perquè et conegui i no ens perdem de nou

entre les multituds dels teus dobles?

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

MUSEU BRITÀNIC (ELS MARBRES DE LORD ELGIN)

En la freda sala del Museu,

és la Cariàtide solitària,

la bonica, la robada, la que fito.

Té la mirada obscura i dolça

girada amb insistència

cap al cos robust de Dionís (esculpit en postura luxuriosa)

que té a dues passes.

La seva mirada ha caigut

sobre la sòlida cintura de la jove.

Sospito que els ha unit un llarg idil·li.

I així, quan a la tarda la sala es buida

de tants i tan sorollosos visitants,

imagino Dionís alçant-se amb cura del seu lloc

perquè no sospitin les escultures i estàtues adjacents,

i arrossegant-se impulsiu

per doblegar amb vi i carícies

el pudor de la Cariàtide.

Però és possible que m’estigui equivocant.

Potser els uneix una altra relació

més forta, més dolorosa:

les tardes d’hivern

i les meravelloses nits d’agost

els veig

baixar dels pedestals, abandonant el seu aire convencional dels matins,

i amb sospirs de nostàlgia i llàgrimes

erigir amb passió en llur memòria

els Partenons i els Erecteus que els van arrabassar.

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

(Poema del llibre Transformacions de ciutats. Antologia poètica (1979-2008), de Mikhalis Pierís, Editorial Ikaros. Atenes: 2010. Traducció al català inèdita.)

EL DRAC I LA DONZELLA

(escrit davant del quadre de Dominique Ingres

Angèlica salvada per Roger)*

Sempre pensava en el drac espantat.

Aquell que als contes ens deien

que roba l’aigua i devora les noies boniques.

Mai no havia vist, però, una imatge amb membres

humans entre les dents. En canvi sempre he vist

un pobre drac travessat per una llarga llança.

La de Sant Jordi o la de qualsevol altre cavaller.

Tanmateix se m’esquinça el cor quan penso

en el drac enamorat.

Una bèstia així malalta de desig.

Amb accions perilloses i agosarades

amb penes i turments ha aconseguit la seva estimada

l’ha portada al seu reialme, brillant joiell

de la seva cova fosca i erma.

Ara està enlluernat per la seva bellesa.

Incapaç de res, no menja, no beu,

no dorm. Simplement la té allí nua, lligada

que no escapi. I s’està davant seu i la mira

i cerca la manera de dir-li

com l’ha d’estimar. Que no és una bèstia,

que no és un drac. És l’amant ideal,

un romàntic que l’estima amb tota l’ànima,

i si veu la seva bellesa esdevindrà feliç

per sempre, eternament intacta i bella.

Altrament, a ella també li espera la desgràcia

i sobretot a ell. Perquè vindrà un Roger

a alliberar-la. Del seu reialme,

del mite i del somni, per retornar-la

a la vida espantosa. Als lligams del temps que destrueix.

A la negra foscor del món superior.

Nicòsia, novembre de 2003

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

* El quadre d’Ingres que serveix d’inspiració al poeta, Angèlica salvada per Roger, està inspirat en l’obra de Ludovico Ariosto, Orlando furioso i en concret en l’episodi en què un dels herois, Roger, salva la principal heroïna del relat, Angèlica, de les urpes d’un drac.

(Poema de Quadern d’exercicis (1928-1937) del llibre Poemes, de Iorgos Seferis, Editorial Ikaros. Atenes: 1940. 16a. reimpressió del 1989. Traducció al català inèdita.)

A LA MANERA DE I. S.*

Viatgi on viatgi Grècia em fereix.

Al Pílion entre els castanyers la túnica

del Centaure

lliscava entre les fulles per embolcallar el meu cos

mentre pujava la costera i el mar

em seguia

pujant també ell com el mercuri d’un termòmetre

fins que trobàrem les deus de la muntanya.

A Santorini tocant illes que s’enfonsaven

sentint sonar un flabiol en algun lloc

de les tosques pedres

una sageta llençada de sobte

des dels confins d’una joventut en ocàs

em clavà a la barana.

A Micenes vaig aixecar pedres ciclòpies

i els tresors d’Atreu

i vaig jeure amb ells a l’hotel «La Bella

Hèlena de Menelau».

Només van desaparèixer a l’alba quan Casandra cantà

amb un gall penjat del coll negre.

A Spetses a Poros i a Míkonos

em van turmentar les barcaroles.

Què volen tots aquests que diuen

que són a Atenes o al Pireu?

L’un ve de Salamina i pregunta a l’altre

si de cas «ve d’Omònia»

«No, vinc de Síntagma» respon

complagut

«M’he trobat en Iannis i m’ha convidat a un gelat».

Mentrestant Grècia viatja

no sabem res no sabem que som mariners en terra

tots nosaltres

no sabem l’amargura del port quan viatgen tots

els vaixells;

fem burla d’aquells que la senten.

Estrany món que diu que es troba a l’Àtica

i no es troba enlloc;

compren confits pel casori

es posen «creix-pèl» es fan fotos

l’home que he vist avui assegut davant d’un fons

amb colomins i flors

deixava que la mà del vell fotògraf li allisés

les arrugues

que li havien deixat al rostre

tots els galls del cel.

Mentrestant Grècia viatja només viatja

i si «veiem florit de mort l’Egeu»**

són aquells que volien agafar el gran vaixell

nedant

aquells que es van cansar d’esperar les naus

que no es poden moure

l’ELSI, el SAMOTHRAKI, l’AMVRÀKIKO.

Xiulen els vaixells ara que cau la tarda al Pireu

xiulen només xiulen però no es mou cap

cabestrant

cap cadena no ha brillat amarada sota la darrera llum

que es pon

el capità roman petrificat entre els blancs

i els daurats

Viatgi on viatgi Grècia em fereix;

rerefons de muntanyes arxipèlags granits nus…

El vaixell que viatja es diu AG  ONIA 937.

A bord de la nau Aulis, esperant salpar.

Estiu de 1936

(Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí)

* Traducció del terme francès «à la manière de…» que significa imitació conscient de l’estil i del temes d’un altre poeta. En aquest cas, però, Seferis juga amb el títol, ja que I.S. Son les inicials dels mateix poeta: Iorgos Seferis.

** Esquil, Agamèmnon, 659.

(Poemes en rus inèdits de Xènia Dyakonova. Traducció al català també inèdita.)

I

No m’acabo de creure que t’hagis mort del tot: com si fos una extravagància indigna d’algú que sempre havia estat tan fiable. Ahir vaig posar una foto teva en un marc, i es va passar la nit sobre el meu escriptori. Avui he vist que el vidre estava entelat: ets tu qui, des de dins, l’has cobert amb el teu alè, o sóc jo, que començo a oblidar-te?

II

Quan un ventríloc està refredat, quina de les seves veus es torna ronca? La que xerra amb el públic com un titella amanerat, o aquella altra, que el renya amb ràbia per no haver triat un ofici menys ridícul? O potser cap de les dues, perquè al cap i a la fi, és un professional!

Això sí, segur que li ploren aquells ulls de recanvi que amaga a la butxaca de darrere dels pantalons.

(Traducció de Xènia Dyakonova)

(Fragments del llibre Terra dels vents, de Gerhard Meier. Editorial Pabst&Pesch. Barcelona: 2011.  Pendent d’edició. Traducció de Jordi Jané-Lligé.)

Amrain era el centre del món. Me n’havia adonat quan un matí de començaments de novembre, com cada diumenge, anava a correus, relativament d’hora per tant. De camí cap a casa vaig passar per davant la fàbrica de cervesa. El arbres deixaven caure les fulles. El vent les arremolinava. Els morts, és a dir, el vell ferrer de la fàbrica, el meu company d’escola (venedor i pianista, intèrpret de Chopin), el robust taverner de la fàbrica de cervesa, el doctor cirurgià Ramser i el sabater, que havia estat durant molts anys de  la seva vida instructor d’atletisme, tots ells traspassats, seguien les fulles amb la mirada. I jo vaig sentir, de forma molt punyent de fet, que allò havia de ser per força el centre del món: Amrain, sobretot la fàbrica de cervesa d’Amrain, juntament amb les cases del voltant, el terreny del voltant i els arbres que hi havia damunt, també aquells que havien deixat d’existir.

[…]

La nostra parla feia la mateixa olor que la vida. I venia també de la vida. La llengua escrita agafava de la parla local un deix rústic, una pesantor. De tal manera que des dels marges anava perdent elements ornamentals, brillantor, i una mica començava a fer olor d’aviram, de margaridoia. I allò que la llengua no era capaç d’aconseguir, ho aconseguien les imatges. I allà on les imatges no arribaven, allò quedava reservat per a la música. Potser el món era un so…

[…]

Per aquests carrers i carrerons, per damunt d’aquestes teulades devia haver sonat, doncs, la música del piano del forner. Però també els músics de la banda devien haver escampat els seus sons i les seves composicions completes per damunt d’aquestes teulades, per damunt de les llambordes, en celebracions festives, de vegades conjuntament amb músics d’altres associacions, també en festes de benedicció de la bandera, etcètera. I vaig pensar en les cançons populars que, segons Baur, s’havien escampat des de l’interior de l’envelat, de ratlles vermelles i blanques, fins al prat del venedor d’ous. Amrain devia estar ple, engreixat, de totes aquestes tonades; sense comptar les melodies de les merles, que calia afegir-hi. Però també els renills dels cavalls, els lladrucs dels gossos, el clacar de les oques, el cant dels galls i els xisclets dels porcs a punt de ser sacrificats devien haver deixat un pòsit a l’arrebossat de les parets, als porus de les teules de les teulades, a la fusta de les portes i de les tanques dels horts. Mentre també les olors, evidentment, devien haver-se dipositat en aquest Amrain; l’olor de les roses o dels lilàs per exemple, per no parlar de l’olor del saüc, a l’època de la florida s’entén, l’olor de la glicina i de la discreta flor de la pomera. Llargues cues d’automòbils hi arremeten ara en contra, en contra d’aquest decorat d’olors i de sons del vell Amrain.

(Traducció de Jordi Jané-Lligé)

(Poema del llibre Asta nu este viaţa mea, de Marta Petreu. Iași: Polirom, 2014. Traducció al català inèdita.)

MOCADORS VERDS DE QUADRETS

A casa miro dues vegades abans de seure

per no trobar la cadira ocupada

m’aparto pel carrer davant de tothom

el menjar que preparo me l’empasso dempeus

sabent que hi ha qui està més famolenc:

ningú no m’ha comprat un bitllet per a aquest tren tan ple

enlloc res no és meu

no diria que mereixi gran cosa

potser res

el rellotge del cor mostra un temps diferent del de la torre

i quan camino

l’aire ametllat que disloco

m’entra als pulmons xiulant com metralla al front del nord

procuro ocupar tan poc espai respirar el mínim

i somiar que guillo d’aquí ben aviat

aquí tot m’enverina i res no em mata

sóc un peix assecant-se fora de l’aigua

La postal que ara mateix m’estic escrivint

amb els dits mullats dins la boca com en un tinter

me la llegeixo tremolant. Ho comprenc. Vull escapar-me

i no trobo l’escletxa per la qual esmunyir-me endarrere

La llum marejada per la qual avui faig saltirons com un nen

em punxa com l’agulla de la màquina de cosir marca Singer

amb la qual la mare fa la vora als mocadors verds de quadrets

fets de camises del pare –per molt que les rentis encara fan olor

com ell

de suor i de terra

(Traducció de Xavier Montoliu)

(Poema del llibre La Bufera e altro, d’Eugenio Montale. Mondadori, Milà: 1970. Traducció al català inèdita*.)

LA TEMPESTA

Les princes n’ont pas d’yeux pour voir ces grand’s merveilles,

Leurs mains ne servent plus qu’à nous persécuter…

AGRIPPA D’AUBIGNÉ, À Dieu

La tempesta que bat contra les fulles

de magnòlia dures els llargs trons

marcencs la pedregada

(els sons de cristall que omplen el teu niu

nocturn i que et sorprenen, els de l’or

estès per les caobes, pel tall ample

dels llibres relligats, encara crema

un gra de sucre dintre la clofolla

de les teves parpelles),

el llampec que preserva

arbres i murs i els sorprèn en aquella

eternitat d’instant ―marbre mannà

i ruïna― que a dintre cisellada

portes per penitència i que et lliga

més que l’amor a mi, germana estranya,

i a la fi l’espetec, sistres, repic

de tamborins sobre l’avara fossa,

el trepig del fandango, i al damunt

algun gest de defensa…

Com el dia

en què mirant-me, alliberat el front

del núvol dels cabells, amb una mà

em saludaves ―per entrar a les ombres.

(Traducció de Jordi Vintró)

*Segons l’edició crítica a cura de Rosanna Bettarini i Gianfranco Contini L’opera in versi (1980), on informen que la distribució dels versos en estrofes està equivocada en totes les edicions anteriors, i que Montale ja s’havia queixat d’això als editors diverses vegades.

(Poema del llibre The Secret Thing, de Sharon Olds. Knof,  Nova York: 2008. Traducció al català inèdita.)

DIAGNÒSTIC

Quan tenia sis mesos, la mare va veure

que em passava alguna cosa.  Feia una expressió

que no havia vist en cap criatura

de la família, ni de la parentela,

ni del veïnat. La mare em va portar

al pediatre de les mans suaus,

un metge amb nom de peça de recanvi per a una roda:

Hub Long. La mare no li va dir què pensava

de veritat: que jo estava Posseïda.

Aquella mirada estranya…

El metge em va agafar, va parlar amb mi,

de la manera com es parla amb les criatures, i la mare

va dir: Ara ho fa! Miri!

Ara ho fa! I el metge va dir:

Del que té la seva filla

se’n diu sentit

de l’humor. Oh, va dir ella, i se’m va emportar

a casa, on examinarien aquest sentit

i el donarien per incurable.

(Traducció de Marta Pera Cucurell)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s