Tapa poètica de Maite Muns Cabot i Isabel Ortega


Un tastet de les presentacions que tindrem el dijous 11 a les 20h30 a La Poeteca, el cicle de poesia de La Createca (Comte Borrell, 122), de Matèria congènita (S·d Edicions, 2012), de Maite Muns Cabot, i Medusa (Cossetània, 2013), d’Isabel Ortega:

Imatge

MAITE MUNS CABOT

Pròleg a Matèria congènita

Matèria congènita és el meu primer recull de poemes publicats, la qual cosa constitueix, per a mi, un fet comprensiblement entranyable. Si bé allò que podríem dir inspiracions es van anar coent de de fa ara sis anys, ha estat el darrer el fuet que les ha empaitat fins a proveir-ne la forma de poema. Probablement entrar en la cinquantena és un esdeveniment que anima a moltes coses. Però també n’hi ha hagut d’altres, com és el fet d’introduir-.me en un ambient endelit per la poesia.

 

Penèlope no vol morir

Teixeix i desteixeix Penèlope

amb les mans fredes,

Perquè no vol morir.

Per als fills que li neixen,

perquè no vol morir.

En la primera albada en què el perfum

dibuixi el gessamí, es tallarà les trenes

i seguirà l’albatros a l’escull.

Vestiran les meduses els seus braços i peus

i els pulmons quedaran abastits de peixos.

Perquè el dubte no espera i el vent ciclàdic és fort.

Perquè l’oblit no es guareix.

Perquè existir no és perdurar.

Teixia i desteixia Penèlope

un mantell germinal de bogeria fúnebre.

Duel vençut venç la llegenda.

Es neteja la indigna muller.

Perquè perdurar no és existir.

                                                         (De Matèria congènita, 2012).

ISABEL ORTEGAImatge

Medusa

La paraula va esculpir la pedra… La paraula fa reviure el mite i dóna pas al monstre, projecció de les pors ancestrals de l’ésser humà. La paraula esdevé màscara, mirall, dolor, alteritat, isolament, exili, innocència negada, usurpació, amulet, ombra i llum, mort i vida. La paraula diu la veritat i la mentida de cadascú. Medusa ho sap i abandona el mutisme per reclamar la veu que mai no li ha estat cedida.

Dona saure

Sóc la bèstia ancestral que habita un món

molt anterior al món ordenat dels poetes.

Abans del sentiment, hi havia la violència.

Abans de l’emoció, hi havia la passió

desfermada dels cossos.

Abans de l’harmonia primordial de les coses,

hi havia el regne de la devastació.

Abans del bé i del mal, abans de la consciència,

tot de depredadors guaitaven les ombres.

Abans del recompte dels dies i les nits,

hi havia dones saure que udolaven les cries.

Milions d’anys abans que tu em miressis,

jo observava l’horror. El que veus als meus ulls

és aquella mirada: la por de ser assaltada,

Retuda i devorada sota un cel mudadís,

indiferent i uniforme.

Sóc la bèstia ancestral que habita en tu,

i per això em comprens i, pel voral dels versos,

fins t’hi pots reconèixer.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s