Tapa poètica de Mireia Vidal-Conte i Odile Arqué


Un tastet poètic dels 5 cm (la cicatriu) (Curbet, 2012) que Mireia Vidal-Conte ens presentarà demà a La Poeteca:

                II
gasa que tapa desig
llegenda en 5 cm
definició a partir d’ara
tibada
pena àncora de l’ham
horitzontal plores l’escot
sobre la placa
              X
de la ferida mateixa
ferralla violeta
renaixeràs en sortiràs
com pell segona
repartiràs
gerds i mà en ofrena
orgasme engolidor
de cicatriu
la llengua catalana
la dona
la cicatriu
tot ve a ser
ben bé el mateix
la visita
-ah, vosté és la de la cicatriu que em va quedar tan malament
no sap com ho sento        
no sap com poema

I d’Odile Arqué, un tastet musical:

Què teniu vós. Cançó tradicional de l’Alguer

I un poc de tastet crític de 5 cm (la cicatriu):

“Lluïsa Julià, la prologuista, qualifica la poesia de Vidal-Conte d’“inquietant i seductora”. Hi estic d’acord. És inquietant perquè es construeix a partir d’unes imatges que ens admiren per la seva cruesa. I és seductora per la personal formulació dels poemes, que, en algunes ocasions, poden semblar la nota embrionària d’un poema més llarg, i que sempre són més a tocar del nervi que no pas de l’amplificació. Si de cas, l’efecte amplificador recolza, poema rere poema, fragment rere fragment, esqueixament rere esqueixament, damunt el pretext ubic de la cicatriu. Perquè la veu lírica evoluciona, també, en funció de la intel·lecció de la ferida. És el procés que du el jo, aquest jo imposant i greu del llibre, a renéixer de la nafra i a assumir-la com a marca pròpia –intransferible, en diríem–”. […] “Llavors la cicatriu és el batent obert d’una finestra que garanteix (i afranqueix) una mirada nova. I és, encara, la mesura de totes les coses. I és, i ja no deixarà mai més de ser-ho (vet aquí el valor d’aquest llibre pertorbador), l’estigma fondo de la consciència: “i tot i que mínim / el fi monyó serà”.

Fragment de la ressenya “La lletra d’una cicatriu”, de Jordi Llavina, El Punt Avui, 21/06/2013.

“La cicatriu de Vidal-Conte no actua només com a metàfora d’un cos ferit a qui se li fa imprescindible i urgent parlar a doll per aquesta boca/ferida i que, com la marçaliana, emet un discurs ininterromput. És també una cicatriu real, la que li va deixar sobre la pell una biòpsia d’un quist al pit amb risc de ser cancerígen. Una cicatriu que fa talment els 5 cm que donen títol al poemari i que va quedar grotescament visible, “perquè el que hi ha sota la pell/ no amoïna/no cal/ no es veu” (82) i a la que el cirurgià inevitablement recorda: “–ah, vostè és la de la cicatriu que em va quedar tan malament no sap com ho sento”. Però a aquesta disculpa el jo poètic hi replica: “no sap com poema” (66), fent esdevenir la cicatriu motor i mitjà per l’expressió contínua i il·limitada d’un cos ferit, vulnerable però viu i, per tant, supervivent”.

Fragment de la ressenya “Pell, carn, cicatriu”, de Maria Antònia Massanet, publicada al número 63 de la revista Caràcters.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s